1) Thorstein Veblen i la seva teoria de la classe
ociosa
Veblen (1857-1929), fill de camperols noruecs emigrats a Estats Units, ha
passat a la història del pensament social crític pel seu anàlisi del consum
ostentós com a símbol de status i desigualtat social en el marc de les
societats capitalistes (el que ell anomenava civilització dels negocis).
Els corrents que el van influir foren l’evolucionisme darwinista, l’anarquisme
i el marxisme: el seu ideal era l’home sense amo frugal, independent i
irreverent que viuria en petites comunitats massa austeres per tenir senyors de
cap mena. Després de vàries experiències laborals negatives al món de
l’ensenyament, pel qual no va tenir mai una vertadera vocació, va acabar per
traslladar-se a Nova York on dirigí la revista progressista The Dial,
les oficines de la qual estaven a Greenwich Village centre d’activitats de
l’esquerra radical a les primeres dècades del segle XX. La seva obra més
important, on exposa la primera idea comentada, es The Theory of the Leisure
Class (Teoría de la clase ociosa) de 1899 que, malgrat el temps
transcorregut, encara té una neguitosa vigència.
2) El consum ostensible: la col·lecció
d’automòbils luxosos del prepotent piju Jordi Pujol (Jr.)
Veblen senyala que el consumo ostensivo de bienes valiosos es un
medio que el caballero ocioso tiene de adquirir prestigio però, precisament, relaciona aquesta vàlua amb el fet de que ha de ser per
força derrochador ja que no se deriva mérito alguno del
consumo de las cosas necesarias para vivir. Dit d’una altra manera, el consum de la classe alta en una societat capitalista
es constitueix en quelcom prestigiós, i que actua com a marcador o distintiu de
classe, precisament en relació proporcional a la inutilitat d’allò que es consumeix,
ja que és aquest fet el que indica el seu poder pecuniari: és a dir, es demostra
la pertinença a una classe privilegiada en funció de la capacitat d’evidenciar
que es pot gastar en coses supèrflues i del tot innecessàries. I com més ho són
més, en conseqüència, pot demostrar-se.
Doncs bé, és coneguda l’afició de l’hereu Jordi Pujol (Jr.) pels cotxes de
gamma alta, fins al punt que el jutge Ruz va demanar informació sobre un jaguar
E-Type, un Ferrari F40, un Lotus Elan, un Mercedes 230 Pagoda i dos Porsche. Aquesta
luxosa col·lecció fou durant molt temps motiu de conversa entre els passadissos
de la política catalana i se’n feren ressò, fins i tot, les revistes de
motor. Una excèntrica afició que no lligava massa amb la imatge d’austeritat que
volia transmetre el seu pare. Això ens mostra la contraposició entre la imatge
que certa burgesia ven d’ella mateixa i la necessitat, com deia Thorstein
Veblen, de demostrar i fer ostentació d’aquest poder pecuniari: de fet, no es
tractava de res més que del seu passaport per relacionar-se amb la classe alta
catalana, de la qual és coneguda la seva afició per les carreres (Adolf Todó,
ex-president de Catalunya Caixa, era un assidu al París-Dakar, per exemple, un ralli
que, sinó recordo malament, havia rebut amenaces del Front Polisario per
pretendre creuar el Sàhara).
3) La glamourosa rebel Laura Borràs:
flamant candidata a la Gene
Laura Borràs, filòloga i política fins fa poc independent, ha arribat per
revolucionar l’univers JxCAT, amb un perfil d’outsider i d’independentisme
purità de casa bona: trencant amb les reminiscències autonomistes que
representa Artur Mas, competint en quan a martirologi amb Puigdemont per la
causa oberta en la seva contra al Tribunal Suprem i amb la intenció de superar
els complexes de Quim Torra. Borràs sembla que tampoc fa escarafalls als cotxes
d’alta gamma, consta a la seva Declaració Pública de Béns com a propietària d’un
Jaguar, però, un dels fets que crida l’atenció de la premsa de dretes (La
Vanguardia, La Razón...) és el seu flamant vestuari. Ens ho hauria de fer a
nosaltres també? O no ens hauríem de fer ressò d’un discurs centrat en
aspectes, suposadament, trivials que només pretenen, suposadament també,
menystenir-la com a política o professional pel seu gènere?
Per altra banda, Veblen també senyala que les institucions acadèmiques
(Laura Borràs fou Professora de Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona
i Directora de la Institució de les Lletres Catalanes) estan fortament influenciades
pels costums de la classe ociosa: hi abunden els seguidors de les confessions
religioses i, a més a més, el conservadorisme consubstancial a aquesta classe
impedeix, i anatematitza com quelcom negatiu, qualsevol innovació en el
coneixement científic que s’aparti d’allò establert. Està clar que la Catalunya
del segle XXI no és igual als Estats Units de finals del XIX però si s’observa
una presència colpidora del nacionalisme (versió laica de la religió) entre
bona part dels estudiants i el professorat, així com aquesta inèrcia de repetir
sempre el mateix i excloure qualsevol plantejament dissident (l’enfocament, al
meu entendre, de la sociologia a la UB és fortament positivista i eurocèntric,
per exemple, tot i que aquest paradigma ja va entrar en crisi a la dècada dels
seixanta del segle XX, coincidint amb l’onada de protestes que van sacsejar el
món en aquella època).
L’obra de Veblen és important, repeteixo, per treure’ns aquesta visió, excessivament
optimista, de cert marxisme, referent a que la burgesia és una classe dinàmica
que fa coses i que inclús, en el context de les societats de capitalisme
desenvolupat, pot arribar a liderar protestes i revolucions: la versió extrema
d’aquesta visió esbiaixada són les tesis revisionistes del Partit Comunista
Xinès de Deng Xiaoping sobre el caràcter revolucionari de la burgesia roja com
a classe social emergent capaç de conduir el país cap al desenvolupament i el
benestar. Pel contrari, Veblen, ens la presenta com un estrat social, fonamentalment,
parasitari que desvetlla l’absurd de la seva societat amb la seva costum de
consumir frívoles futileses l’únic objectiu de les quals es demostrar als demés
el seu caràcter de classe improductiva i retardatària del progrés social. I
això, segons Veblen, seria una característica universal de la classe ociosa:
per molt que, alguns, ens vulguin presentar a la seva versió catalana com
diferent a la de la resta d’Espanya.
Alma
apátrida
Bibliografia
VEBLEN, THORSTEIN Teoría de la
clase ociosa Alianza Editorial, 2014. Pàgines 14, 17, 33, 107, 128, 201,
202 i 276
ALEJANDRO VARA, JOSÉ i PLANAS,
PABLO La Familia Pujol Corporation Stella Maris. Barcelona, octubre de
2014. Pàgines 109, 110, 114 i 116.
COLOMINES, AGUSTÍ. GARCÍA,
ISMAEL. MANCHÓN, MANEL. SALVADOR, XAVIER. SIERRA, SONIA Pujol KO ¿Y después
del ‘pujolismo’ qué? Economia Digital, 2014. Pàgines 52 i 53.
Comentarios
Publicar un comentario