Les cures s’han mercantilitzat!: crònica de la xerrada «La crisi a les residències de gent gran» a l’Ateneu Llibertari de Gràcia.

El passat divendres 2 d’octubre de 2020 es va realitzar a les 19:30 hores a l’Ateneu Llibertari de Gràcia (C/Alzina, núm. 5) la conferència «La crisi a les residències de gent gran. Crònica d’una mort anunciada?» amb Innan Urueta i Cristina Nagore de la Cooperativa Clara orientada a assessorar i transformar la concepció tradicional de les cures a les persones dependents i la tercera edat. La xerrada estava organitzada conjuntament amb el col·lectiu Agita’t Gràcia vinculat a l’Ateneu. La Cooperativa Clara està orientada, doncs, a dissenyar metodologies alternatives de cura, on hi desenvolupen la seva activitat professionals terapeutes i treballadores socials amb àmplia experiència en residències. Les ponents van assenyalar que aquestes neixen, en un determinat moment, per intentar solucionar (o més aviat apedaçar diria jo) problemes individuals i estructurals, així com va indicar cert canvi cultural tendent en què algunes famílies ja no veuen tan malament, com abans, portar als seus avis i àvies a aquests centres.

En aquest sentit, van indicar que no ho està sempre que t’agradi, i assumeixis les conseqüències, de viure en una institució, de viure, doncs, una vida institucionalitzada. En conseqüència, a la indústria de les cures no l’importa trencar biografies individuals i homogeneïtzar els i les residents. Van senyalar també que quelcom tan bàsic com poder anar al servei quan un vol desapareix amb la institucionalització i feren autocrítica respecte la pràctica cap a les usuàries de psicologia maligna o cures malignes que tenen relació amb actituds de condescendència o infantilització dels avis i àvies que es practiquen, en nombroses ocasions, fins i tot sense ser-ne conscients, reproduint la discriminació per motius d’edat (edatisme). En relació amb això van puntualitzar l’obsessió dels mitjans de comunicació per ressaltar només els maltractaments físics però que, de fet, només són la punta de l’iceberg d’un problema molt més estructural.

De totes maneres, Innan i Cristina ens van explicar com l’Estat Espanyol és, avui dia, el país europeu amb més contencions físiques (saltant-se molts cops l’autorització familiar i judicial necessària segons algunes assistents), en el context d’un sistema residencial totalitari, mercantilitzat i medicalitzat. Al sistema residencial hi ha uns 380.000 ancians usuaris d’un total de 9.000.000 d’avis i àvies a Espanya, el que indica, tot i així, que es tracta d’un sistema que cobreix a una ínfima part de la tercera edat per sort o per desgràcia, depèn de com es miri i de les circumstàncies particulars i familiars de cadascú. En aquest sentit, van denunciar un sistema fortament classista arribant les places a costar uns 2.500 euros que comparat amb les pensions de 1.200 euros que cobren els homes i de 700 que cobren les dones a Espanya de mitjana es fa del tot inaccessible per la majoria de persones. Per la part de les treballadores, un 80% són dones i el sou està en uns 956 euros per 40 hores de treball setmanals.

En un sentit més general, van denunciar l’existència d’uns valors socials i culturals caracteritzats per la gerontofòbia (fòbia a les persones ancianes) difosos pels mitjans de comunicació de masses on la idea de vellesa que ens mostren és culturalment anglosaxona (es referia a individualista i liberal?) i socialment activa on les persones grans que no hi encaixen poden patir, en conseqüència, frustració i abatiment. Segons Innan i Cristina, el sistema actual no afavoreix la convivència intergeneracional i estableix mecanismes d’exclusió perquè les generacions més ancianes estiguin a uns centres on els infants no els puguin veure. Aquestes institucions no contemplen tampoc la participació dels familiars, tot i que, en aquest sentit, una assistent va indicar que alguns estan organitzats i fan pressió.

Les ponents van criticar, en relació al sistema residencial i els valors masclistes que se’n deriven, que no necessàriament les dones tenen vocació de cures i que és un tema sobre el que és imprescindible formar-se (ja que existeixen trastorns complicats i alteracions de conductes difícils de tractar), senyalant l’error en que cauen alguns familiars que pensen que per estimar molt als seus parents, amb necessitats de cures, per força sabran com cuidar-los quan, en nombroses ocasions, és necessari una atenció específica. Innan i Cristina van senyalar, doncs, que algunes cures impliquen una atenció perllongada de molts anys, com és el cas dels malalts d’Alzheimer que es troben amb la situació que l’atenció mèdica pública es redueix, molts cops, a la simple recepta de medicació, deixant abandonats als familiars que queden desemparats.

Les ponents van senyalar que la vida quotidiana a les residències ha passat de no donar-los mascaretes a, com aquell qui diu, envasar-los al buit sense deixar-los poder abraçar ni tocar als seus familiars. Innan i Cristina semblaven sorprendre’s, o potser no tant degut a la seva àmplia experiència en el sector, de que els mitjans de comunicació parlessin de espectacle dantesc al veure, els soldats que entraren a algunes residències, com alguns ancians feien accions com repetir frases reiteradament o treure’s la roba, al que van respondre irònicament que imaginaven que els militars feien altres coses que entrar a diari en aquests centres. Com a exemple de que el model capitalista de les residències deshumanitza van senyalar una idea molt important, i que van reiterar al llarg de la xerrada, de que no existeixen activitats amb sentit quotidià: és a dir, aquelles que tenen a veure amb l’autonomia personal (i que tenen a veure, per tant, amb l’autoestima) com poder cuinar o rentar-te la roba.

En aquest sentit, s’organitza la vida de les persones en funció del que interessa a l’empresa i no al resident. Sovint, es fan activitats d’estimulació cognitiva sense tenir en compte la capacitat de cada persona. I van ironitzar també amb la gastada activitat de pintar peixos o mandales que infantilitza els i les residents. En definitiva se’ls tracta de forma massificada, i poc personalitzada, degut a la falta de personal. Com a alternativa a aquest model deshumanitzat van indicar que s’està començant a difondre l’anomenada atenció integral i centrada en la persona que ve dels països del nord i que implica unitats de convivència amb cuina pròpia (activitats amb sentit quotidià). Fins i tot es va senyalar, per part d’una de les persones assistents a l’acte, que a Holanda s’ha creat un poblet per persones amb demència on fan les activitats quotidianes com anar a comprar amb el suport, sempre que sigui necessari, dels treballadors i treballadores socials. També es va senyalar que a Anglaterra les contencions físiques estan prohibides.

Un altre tema que es va tractar és el de l’alimentació que es facilita als i les residents. Aquí hi va haver un debat entre les ponents i algunes assistents senyalant, les primeres, que la despesa mitjana és només de 2,5 euros per dia, mentre alguna assistent comentava que la mitjana a Espanya era de 5 euros. De totes maneres va quedar clar la qualitat ínfima del que es dona posant com exemple l’habitual ús del peix panga o la política, inclús, de retirar les cuines i substituir-les per uns forns que descongelen aliments precuinats provinents de països com Alemanya. Es van denunciar també els ingressos involuntaris, senyalant que no hi ha quasi bé la redacció de voluntats anticipades (decidir quan una persona pot decidir). S’acostuma a mentir-los dient que és per un temps fins que vingui el metge: els i les residents s’impacienten preguntant quan vindrà o insistint en marxar, havent de gestionar els i les treballadores aquesta difícil situació.

Tampoc hi ha la costum de que els i les treballadores socials visitin els domicilis abans d’ingressar, el que, entenc, que podria facilitar el trànsit en els casos en que es fa necessari. Innan i Cristina van deixar clar la seva postura contrària a ingressar algú en contra de la seva voluntat. Respecte la puntualització d’alguna de les assistents sobre les residències que són tutelades per fundacions es va deixar clar que són una minoria. El 75% de les places són privades i només un 25% són públiques. Van denunciar també la inversió de taurons financers de capital francès, sobretot, al veure en les residències un negoci suculent degut, en bona part, a l’envelliment de la població. Lamentablement, nombrosos Ajuntaments estan fent plecs de concursos per empreses que l’únic interès que tenen és en maximitzar els seus beneficis. Les cooperatives com Clara, en aquest context, tenen uns mitjans limitats per enfrontar-se a aquesta dinàmica capitalista i especulativa de la indústria de les cures.

Algunes de les empreses que s’estan enriquint amb la deshumanització de les cures a la gent gran són: Domus Vi, Orpea, Vitalia o Sanitas i en l’àmbit de l’atenció domiciliària Clece, Valorisa i Suara. Clece és la part social (és a dir la seva faceta amable per rentar-se la cara) de Dragados. Innan i Cristina van senyalar que sota la deficient custòdia de Domus Vi ha mort molta gent i que tenen molt de cura als mitjans de comunicació de masses, per pressions evidents, de no nombrar-los als informatius. Respecte als i les treballadores de les residències es va senyalar que a diferència dels professors no es demanen els antecedents penals, el que van relacionar amb la idea de protecció de la infància que existeix a la nostra societat en comparació a l’abandó de les persones ancianes.

Es va explicar el cas d’una directora de l’empresa Domus Vi a la que es va informar que a un torn s’havia de quedar amb tres treballadores de les set que tenia i que, en conseqüència, va dimitir per dignitat afirmant que així era impossible oferir un servei de qualitat. Aquí hi va haver certa discussió entre les ponents i algunes assistents en relació a la responsabilitat dels càrrecs directius, afirmant Innan i Cristina que la direcció és un càrrec essencialment tècnic i no té accés a la compte d’explotació. Respecte al tema dels maltractaments es va comentar que en algunes ocasions s’ha informat d’ells però no s’acomiada a la persona perquè sortiria més car a l’empresa (entenc que es referia a persones amb certa antiguitat però no em va quedar del tot clar). Molts cops aquests casos no van pel penal sinó que es comptabilitzen com a sanció laboral.

Finalment, es van fer algunes reflexions per concloure l’acte com el fet que la jubilació és una etapa de desorientació però en la que més anys passem de la nostra vida. Noves perspectives en quan a l’atenció a la gent gran són la idea de transformar els nostres municipis en pobles cuidadors que incloguin polítiques amb perspectiva gerontològica com activitats, equipaments i serveis. Innan i Cristina van senyalar, en aquest sentit, que es fa del tot necessari canviar la visió de que el marc familiar és l’únic on es produeix la solidaritat. També es van nombrar les experiències de co-habitatge on gent gran s’ajunta per compartit l’última etapa de la seva vida: aquestes propostes de co-housing senior a vegades però, es va denunciar, són elitistes. L’última reflexió fou orientada a concebre les residències coma espais per a casos concrets de necessitat de cures constants però, en la majoria dels casos, les ponents van senyalar que hi ha alternatives millors.

                                                                                                                                             Alma apátrida