Coronavirus i islamofòbia: sobre el cas dels migrants algerians expulsats pels veïns de Los Nietos (Cartagena-Murcia)

1) Introducció  

Pablo Santoro, professor de sociologia a la Universidad Complutense de Madrid, ens explica al seu article Coronavirus: La sociedad frente al espejo com un dels efectes immediats de qualsevol brot epidèmic és l’exacerbació de la distància social (tan a nivell material com simbòlic) entre nosaltres i ells: entre sans i malalts, rics i pobres, d’aquí o de fora. El debilitament dels vincles socials que porten les mesures d’aïllament, doncs, fan aflorar els prejudicis, i accentuar uns estigmes, ja presents en la societat anteriorment, però que ara troben un terreny abonat, amb unes interaccions socials quotidianes passades pel sedàs de la falta de confiança: aspecte bàsic de la sociabilitat humana. Aquest és l’aspecte crucial, al meu entendre, de la sociologia del coronavirus que proposa Pablo Santoro: distanciament que ell justifica, temporalment, alhora que ens alerta dels seus perills intrínsecs.

La construcció d’un discurs dicotòmic de nosaltres i ells (que es relaciona, segons Pablo Santoro, amb l’aparició d’un discurs d’innocència i culpabilitat) pot tenir relació amb l’aflorament d’alguns casos d’islamofòbia dins d’aquesta dinàmica d’augment de la distància social? Segons Ramón Grosfoguel (2014), professor d’estudis ètnics a la Universitat de Berkeley[1], en les últimes dècades la religió ha substituït a la raça com a element central de diferenciació social: aquest procés es constitutiu de l’emergència d’un nou racisme cultural a partir de la dècada dels 80, que ve a substituir el vell racisme biologista, en el discurs hegemònic i que exacerba la nova extrema dreta populista (aquest vell racisme ja només limitat a alguns grupuscles neonazis).

La diferència entre ambdós és que mentre el primer obre la porta a polítiques assimilacionistes autoritàries (pretenent que certs col·lectius facin tabula rassa del seu llegat cultural a fi d’integrar-se a la societat receptora) el segon fou constitutiu d’una política d’exclusió i camps d’extermini. Tot i així, ambdós coincideixen en la negació de l’altre al que es considera fonamentalment un intrús i un perill que ve a trastocar els valors nacionals. Aquesta negació té a veure, per descomptat, amb la construcció cultural, històricament condicionada, que es fa d’aquesta persona i que funciona com un estigma alienant respecte la resta de la societat: no fa pas tant, per exemple, els emigrants turcs a Alemanya eren coneguts als mitjans de comunicació com a gastarbeiter (treballadors invitats): no serà fins l’atemptat de les Torres Bessones de 2001 i l’inici de la Guerra contra el Terror de George W. Bush que es començarà a prioritzar la seva religió com a element distintiu.

2) Debat entorn a si és o no adient la noció d’islamofòbia

Segons Fernando Bravo López, membre del Grup d’Estudis sobre les Societats Arabo-Musulmanes (GRESAM-UCLM), hi ha un desacord patent respecte l’ús del terme islamofòbia doncs no es té clar si es refereix a un tipus de discriminació que té a veure amb la intolerància religiosa o amb el racisme cultural del que parlàvem abans. Així, per alguns autors, el terme és una invenció dels islamistes per condemnar qualsevol crítica a l’islam i inclús arriben a negar l’existència de tal fenomen. Així a finals de la dècada dels 90 alguns autors, com Tariq Modood, començaren a criticar l’ús del terme islamofòbia afirmant que ens trobàvem davant d’una discriminació fonamentalment de base ètnica i cultural.

Per altra banda, autors com Vincent Geisser o Pnina Werbner  afirmaven que més que un rebuig a l’islam el que existeix és una intolerància a la religió en general. Així, segons la seva perspectiva, hauríem de parlar més aviat de religiofobia caracteritzada per cert pànic a la creixent presència del fenomen religiós a l’àmbit públic. Pel segon autor el que està en joc no és la batalla ancestral entre islam i cristiandat, com es podria pensar a simple vista, sinó que el que espanta de l’islam és el fet que evoca entre la població occidental el nostre propi espectre de la cristiandat puritana. És a dir, en societats altament secularitzades com la nostra, associem la presència de l’islam a etapes anteriors a aquest procés viscut a Europa, sense tenir en compte, potser, que estem conceptualitzant aquesta fe en base a un procés històric que no és el mateix que el de les seves societats d’origen.

En quan als autors que si defensen l’adient del terme, com George M. Fredrickson, consideren que allò característic de l’islamofòbia es, precisament, que es tracta d’un fenomen on la discriminació religiosa i ètnica es fusionen el que, per altra banda, es distintiu d’aquesta forma de racisme cultural que apareix com a versió matisada del vell racisme biologista però igual d’agressiva en els seus fonaments. La posició de Fernando Bravo López respecte aquest debat és que l’islamofòbia es constitueix, a l’igual que en el seu moment l’antisemitisme, com una reacció contraria a l’emancipació i progressiva integració dels musulmans a Europa. És a dir no seria conseqüència d’una falta de voluntat de fer-ho (com sostenen els discursos de l’extrema dreta política i sociològica) sinó precisament de la progressiva consolidació d’aquest procés.

Aquesta reflexió és important ja que ens mostra com els discursos islamòfobs o xenòfobs, que preconitzen les formacions polítiques ultradretanes a Europa i que transcendeix a àmplies capes de la població, no té realment l’objectiu (manifestament impossible) d’expulsar aquella part de la ciutadania que es considera estranya a la nació sinó més aviat seguir legitimant la desigualtat social i política entre aquesta i aquella que respon al prototip nacional (de fet, els fluxos migratoris han posat en qüestió la vella idea de l’Estat-Nació europea sustentada en una determinada etnicitat i cultura homogènia des del segle XIX). Així, respecte l’islamofòbia Bravo López fa la reflexió, a fi de comparar-la amb el tema exposat, de que l’antisemitisme va precedir al racisme anti-jueu a Europa i que aquest últim no fou més que un intent de justificar el primer mitjançant la pseudociència biologista.

Personalment discrepo, en part, dels termes en què està plantejat aquest debat, ja que com ens recorda l’arabista Gemma Martin Muñoz un dels errors en què s’acostuma a caure quan s’analitza el món àrab i islàmic (però que, en aquest cas, es vàlid també per la seva població originària i els seus descendents residents a Europa) és atorgar una centralitat excessiva als aspectes culturals en detriment dels socio-econòmics i polítics. Així alguns sociòlegs amb perspectiva de classe utilitzen el terme aporofòbia (rebuig a les persones pobres) per explicar el fonament últim del racisme i la xenofòbia o, en aquest cas, l’islamofòbia. Comparteixo, doncs, amb ells que en una societat capitalista existeix una centralitat de la discriminació per motius classistes sense afirmar, però, que aquesta no vagi imbricada amb d’altres.

En aquest sentit, alguns acadèmics i activistes utilitzen el concepte d’interseccionalitat per senyalar aquestes imbricacions si bé, al meu entendre, aquesta idea concep erròniament que totes les opressions es troben al mateix nivell. Al meu entendre no concebre que la desigualtat de classe és, en bona mesura, un eix central respecte als demés és provocar un cisma entre la classe treballadora, que pateix les conseqüències de la crisi, i aquest pensament acadèmic i activista amb voluntat de ser crític però que pot acabar reproduint socialment allò que diu rebutjar. En aquest sentit el sociòleg Juanma Agulles en la seva crítica despietada a la mateixa sociologia afirma que:

El sociólogo, así, siempre que no tome parte de los hechos, está autorizado a decir lo que quiera, pero en un lenguaje determinado. Muchas veces, al haber conseguido escapar a la proletarización general de la sociedad, los analistas sociales caen en la tentación de prescribir la desaparición del trabajo. Mediando la aceptación de esta premisa, pueden incluso desarrollar un discurso crítico y profetizar nuevos sujetos revolucionarios que existen sobre todo-diria que exclusivamente-en sus textos

L’afirmació d’Agulles ve a senyalar, en relació amb el que estem tractant, que els i les musulmanes europees estarien subjugades (i, per tant, un cop organitzades esdevindrien un subjecte de canvi social) no tant per la seva fe sinó per constituir majoritàriament, encara avui dia, l’esglaó més feble de l’estructura de classes. I a mesura que això canvia, com indicava Bravo López i que pot tenir a veure amb certa mobilitat social ascendent d’alguns dels seus membres, apareix l’islamofòbia com un afegit simbòlic alhora de reblar les cadenes que representen aquella estructura. Aquesta idea d’afegit es tracta de la interpretació lliure que faig de les conclusions de l’obra La trampa de la diversidad: como el neoliberalismo fragmentó la identidad de la clase trabajadora de Daniel Bernabé on s’afirma que la política de les identitats no s’ha de bandejar però ha d’estar supeditada al discurs de classe.

3) El 3 de juliol d’aquest any sis migrants algerians van ser expulsats per veïns d’un poble de Murcia per por al contagi

Un cas paradigmàtic on s’entrellacen classisme, xenofòbia i islamofòbia fou el succeït el juliol de 2020 a la localitat de Los Nietos de la comunitat murciana. Tot va començar quan aquestes persones, que havien donat negatiu a les proves de PCR a la seva arribada al país, foren traslladats per la Guardia Civil, Creu Roja i personal amb EPIs a un habitatge d’aquest poble gestionat per una ONG. Al assabentar-se dels fets un grup de veïns s’hi concentraren i n’exigiren la seva expulsió que es va acabar produint. La pròpia Presidenta de l’Associació de Veïns del poble Nani Vergara va justificar aquesta actitud al·legant que no es tractava de motius racistes els que els impulsaven sinó la por al contagi del coronavirus. De fet, segons el mitjà de comunicació eldiario.es, una de les veïnes presents a la concentració espontània expressava el següent:

No somos racistas, son personas como nosotros, pero son posibles Covid

Per la seva part, el Coordinador d’Izquierda Unida-Verdes Cartagena, Diego Mendoza es preguntava, alhora que denunciava els fets, si s’hagués actuat de la mateixa manera contra els turistes de països del nord de la Unió Europea a la que, a diferència dels migrants que van patir l’assetjament i els insults, no es fa cap prova de Covid. De fet les mesures respecte els ciutadans de l’Espai Schengen i el Regne Unit són molt més laxes des de l’obertura de l’1 de juliol i, tot i que inclouen la presa de temperatura, no sembla estar previst que incloguin proves PCR ja que el Govern ho considera inviable. En aquestes circumstàncies  el que sembla inviable pels gestors institucionals, més aviat, és contradir al poderós lobby de la indústria turística com mostra també la recent flexibilització dels pisos turístics que ha promogut el govern de la Generalitat i que afavoreix a empreses com airbnb.

De fet, una simple ullada a internet ens mostra com, a dia 7 d’agost, els casos confirmats de coronavirus a Algèria són d’uns 30.000 i escaig mentre que al Regne Unit pugen a més de 300.000 el que deixa encara més clar el prejudici infundat dels veïns de la localitat murciana de Los Nietos. D’on pot provenir, doncs, aquesta associació arbitrària? Segons Pablo Santoro i la seva sociologia del coronavirus, que hem vist a l’inici d’aquest article, provindria de la construcció estereotipada d’un nosaltres i ells exacerbada pel coronavirus. En el cas dels migrants algerians expulsats de Los Nietos a Murcia em sembla clar que aquesta distància social, de la que ens parlava el sociòleg, té un fonament últim en la seva condició de persones pobres i que provenen d’un país de la perifèria del sistema-món però això s’entrellaça amb els prejudicis ancestrals sobre el món àrab i islàmic que hi ha a Occident[2].

Així, Ramón Grosfoguel (2014) senyala com l’islamofobia té el seu origen en un producte intel·lectual de la jerarquia religiosa cristiana des de finals del segle XV coincidint amb la reconquesta d’Al-Andalus per part dels Reis Catòlics i que va iniciar un procés de conversió forçosa i finalment d’expulsió decretada a principis del segle XVII i allargada durant varis anys. Segons Grosfoguel de ser pobles que resaven al Déu equivocat (obviant que l’islam és una religió monoteista abrahamica a l’igual que el judaisme i el cristianisme) van passar a ser considerats racialment inferiors i caracteritzats pel fatalisme i la irracionalitat (idea present en teòrics de la ciència social moderna tan importants com Max Weber o Karl Marx) obviant l’enorme influència dels desenvolupaments científics del món islàmic en la ciència i la filosofia modernes d’Occident.

4) Conclusions

El cas de Los Nietos a Murcia no és únic ni exclusiu d’Europa. A l’Índia actual sota el govern de l’ultranacionalista hindú Narendra Modi, aliat estratègic de Donald Trump, s’ha desfermat una campanya islamòfoba infundada que acusa als musulmans indis de promoure el corona yihad i han patit, en conseqüència, boicots i agressions. La realitat subjacent és que el 90% dels indis musulmans (uns 200 milions de persones) són pobres i un 74% analfabets pel que podria ser que l’aporofòbia es constituís en una discriminació infraestructural per motius socio-econòmics que adquireix la forma superestructural de rebuig a l’islam (per utilitzar el llenguatge marxista). Cal recordar també que, històricament, l’arribada de l’islam a l’Índia al segle VIII E.C. el feu arrelar entre alguns sectors de les capes empobrides al rebutjar, entre d’altres coses, el sistema de castes.

                                                                                                                                             Alma apátrida

 

Bibliografia

SANTORO, PABLO Coronavirus: La sociedad frente al espejo ethic.es, 16 de marzo de 2020.

CAMIÑA BOLAÑO, PILAR La islamofobia en la prensa española Universidad de Valladolid – Facultad de Ciencias Sociales Jurídicas y de la Comunicación, junio de 2019. Pàgina 11.

LÓPEZ, FERNADO BRAVO. ¿ Qué es la islamofobia?. Documentación social, 2010, vol. 159, no 2010, Pàgines 191, 194, 195, 199 i 207.

AGULLES, JUANMA Sociología, estatismo y dominación social Editorial Brulot, Primavera 2010. Pàgina 144.

ELDIARIO.ES Seis migrantes argelinos en cuarentena, expulsados de un pueblo de Murcia entre insultos racistas de los vecinos, 3 de julio de 2020.

AL-MASUDI Kitab al-Tanbih wa’l-ishraf a Islam from the Prophet Muhammad to the Capture of Constantinople trad. I ed. De Bernard Lewis, Nova York, Oxford University Press, 1987, 2, p. 122 citat a LYONS, JONATHAN La Casa de la Sabiduria: Cuando la ilustración llegaba de Oriente, Turner Publicaciones S.L., 2010. Pàgina 26

GROSFOGUEL, RAMÓN Las múltiples caras de la islamofobia De Raíz Diversa, vol. 1, núm. 1, abril-septiembre. Pàgines 84 i 103.

BADHURI, ADITI La India, los musulmanes y la pandemia: Desenredando hilos European Eye on radicalization, 10 de junio de 2020.

MARTÍNEZ, ÁNGEL La violencia entre hindúes y musulmanes causa al menos 27 muertos en Delhi elpais.com, Bombay, 26 de febrero de 2020.

---

[1] En aquest article es cita en vàries ocasions aquest sociòleg porto-riqueny resident a Estats Units. Es tracta d’un referent del pensament acadèmic de-colonial. Personalment considero que hi ha una diferència important entre aquest últim i l’anti-imperialisme en el sentit que el primer acostuma a tenir un enfocament culturalista (d’Occident opressor d’altres civilitzacions) i el segon més centrat en la crítica al sistema econòmic capitalista. Això porta, al meu entendre, a l’afirmació de Grosfoguel, en una recent entrevista a vilaweb del 6 de juliol de 2020, que no comparteixo en absolut, de que els catalans som en una situació colonial: un anàlisi acurat de l’estructura de classes i del paper que juga Catalunya com a una de les regions més riques de la U.E. desmenteixen aquesta afirmació.

[2] Això no vol dir que, en el seu moment, no existissin prejudicis similars de l’altra banda: el geògraf àrab Al-masudi atribuïa el temperament rude i la intel·ligència escassa dels cristians europeus a la falta de sol.