I
Fa poc ha sorgit una polèmica al voltant de la decisió de la Conselleria
d'Educació d’implementar un pla pilot per impartir la religió islàmica en els
centres educatius públics. Serà en aquest curs escolar 2020-2021 segons una
resolució, publicada en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOCG),
del passat dimecres 2 de setembre. Aquesta decisió ha avivat el debat entorn
una suposada confrontació entre una esquerra clàssica i escèptica enfront d’una
que pecaria d’una mena de relativisme post-laic disposada, en teoria, a
renunciar a la crítica secular a la religió en nom de la diversitat cultural o,
inclús, del tercermundisme revolucionari.
M’explico: mentre la primera faria bandera dels “valors il·lustrats”
reaccionant aïradament contra tradicions religioses que considera, en un sentit
potser massa genèric, obscurantistes i reaccionàries, la segona cauria en el
joc de l’islamisme considerant la diferència com un valor a preservar sense
arribar a qüestionar si aquesta és realment tan gran com es planteja. I fins i
tot hi ha qui veuria certes tradicions com lligades a les reivindicacions de
col·lectius estigmatitzats pel colonialisme intern, que es produeix a les
societats de capitalisme desenvolupat, cap als sectors provinents de les
migracions de la perifèria del sistema-món.
Enfront d’aquesta falsa disjuntiva caldria recordar que la il·lustració no
és un patrimoni exclusivament occidental, doncs, el seu antecedent més clar
està en l’ingent obra de traducció, interpretació i aplicació pràctica dels
clàssics grecs pels intel·lectuals àrabs medievals que va ser traduïda al llatí
per l’Escola de Traductors de Toledo al segle XIII. Així mateix també s’ha de
tenir present que no només islamisme i islam no són el mateix sinó que, com ens
indica l’islamòleg Olivier Carré, l’idea de la separació entre religió i
política, al contrari del què es pensa normalment, forma part d’antuvi d’una
tradició islàmica (elaborada i practicada pels savis i polítics de l’etapa
clàssica i post-clàssica) oposada, de fet, a la tradició contemporània de
l’islamisme. Aquesta concepció enfonsa les seves arrels en l’anomenat “Pacte de
Medina” o sahifa (document) de l’època del Profeta Mahoma que establia
la convivència igualitària de musulmans, pagans i jueus.
I tot i que fou abolit per la intolerància guerrera posterior es troba als
orígens de l’evolució política posterior de l’Islam. Així si bé aquesta
convivència intercomunitària es matisa amb l’obligació dels no musulmans de
pagar un impost especial (djizia) també és cert que el Califat Omeya
(661-750 E.C.) trenca amb la teocràcia de la època de l’hègira (fugida de
Mahoma de la Meca a Medina perseguit per l’oligarquia) i els quatre primers
califes rashidun (“ben guiats”). En què es concreta això? De fet, durant
l’època califal els cadís (jutges religiosos que es regien per la xaria)
estaven en inferioritat jeràrquica respecte els tribunals mazalim (de
demandes) que depenien directament de l’autoritat dels governadors. I encara
que s’ha insistit bastant en la idea que governadors i califes estaven sotmesos
a l’autoritat de la xaria aplicada pels inflexibles cadís, la realitat és que
la seva revocació i desestimació arbitrària era bastant freqüent.
III
De fet, Olivier Carré ens comentava, a finals dels 90, com a la “laica”
França almenys un 20% de l’ensenyament finançat per l’Estat era de caràcter
catòlic. Avui dia, existeix per part de les autoritats del país veí una clara
política de recolzament a certes entitats islàmiques en una estratègia nacionalitzadora
de l’islam a fi d’evitar la gravitació d’aquest cap a posicions concebudes
com a problemàtiques. Si això és una política contra el fonamentalisme o
simplement una actualització del colonialisme en clau interna és un altre
debat. Les entitats que a Catalunya reclamen el laïcisme a les aules (al meu
entendre amb tota la raó) bandejant la multiconfessionalitat per considerar,
entre d’altres coses, que segrega l’alumnat, s’han plantejat si aquesta
reivindicació pot entroncar amb l’idea islàmica original del sahifa com
a respecte de les diferents creences sense imposicions? Dit d’una altra manera,
es pot defensar la necessitat d’una educació laica des d’una perspectiva
intercultural o inclús religiosa?
L’intel·lectual i islamòleg algerià Mohamed Arkoun, qui va morir el 14 de
setembre de 2010, defensava una lectura laica de l’Alcorà i diferenciava
clarament entre religió (din), Estat (dawla) i món (dunya),
i si bé criticava la secularització francesa, apostava per un ensenyament
científic de les religions, el que seria molt diferent a la política actual de
que siguin les organitzacions religioses les encarregades d’escollir els
docents que imparteixen la matèria. Al llarg d’aquest article s’ha vist com din
i dawla no han estat necessàriament lligats sempre, de forma estreta,
en la tradició islàmica. De fet, Olivier Carré insisteix provocativament que
aquesta idea, leimotiv dels islamistes però també d’altres fonamentalistes
religiosos, és en bona part una innovació contemporània, en el cas del món àrab
i islàmic, d’aquest moviment político-religiós.
Aquesta perspectiva teòrica, relativament desconeguda, obriria doncs noves
possibilitats (potser no exemptes de polèmica) per construir un argumentari
inclusiu en defensa de l’Escola Laica. Per descomptat, però, un altre tema
seria que si, com a llibertaris, volem anar més enllà de la defensa d’un
laïcisme institucional i apostem per la construcció d’una Escola llibertària i
autogestionada: recuperant la tradició de Francesc Ferrer Guàrdia alhora que
ens adaptem a la nova realitat intercultural d’un proletariat creixentment
divers. En aquest sentit podríem veure de diferents fonts com una relectura en
clau contemporània de la mu’tazila (corrent racionalista islàmica de l’època
abbàssida) o d’autors més contemporanis com Mohammed al-Jabri qui fa una
interpretació actual del pensament aristotèlic del filòsof andalusí Ibn Rushd
(Averroes) a la seva obra Crítica de la razón árabe.
Alma apátrida
Bibliografia
CARRÉ, OLIVIER El Islam Laico ¿Un retorno de la Gran Tradición? Edicions Bellaterra – Biblioteca del Islam Contemporáneo,
1996. Pàgines 84, 85 i 150.
COULSON, NOEL J. Historia del Derecho Islámico Edicions Bellaterra –
Biblioteca del Islam Contemporáneo, 1998. Pàgines 130 i 131.
Comentarios
Publicar un comentario