Saïl Mohamed (1894-1953): un anarcosindicalista amazic de la Cabília algeriana

I

Fa un temps, arrel de les convocatòries de solidaritat amb la lluita del moviment popular del Rif (hirak), moviment que continua avui dia en una fase de replegament després de les dures sentències de 20 anys de presó als seus principals activistes, i el suport d’alguns companys i companyes llibertàries a aquestes protestes, es va produir, entre nosaltres, un debat informal sobre l’encaix o no de l’anarcosindicalisme i les reivindicacions del nacionalisme amazic. Alguns companys defensaven que la nostra postura havia de ser de recolzament prioritari a les exigències de millora de la situació social (construcció d’hospitals i escoles) passant una mica per sobre de les de tipus cultural (bàsicament l’ensenyament de la llengua al sistema educatiu). Aquesta postura partia, al meu entendre, de certa adhesió a plantejaments anacionalistes abans que internacionalistes (recordem que l’anacionalisme, defensat per l’esperantista Eugene Lanti a la segona dècada del segle XX, anava més enllà del segon i posava fins i tot en qüestió la mateixa idea de “nació” com a entitat de socialització humana).

Altres companys afirmaven, pel contrari, que no es podia analitzar el nacionalisme amazic partint de les mateixes categories amb què ho fèiem respecte el català o l’espanyol a l’haver una història colonial francesa i espanyola respecte territoris com el Rif o la Cabilia i que, per tant, des d’una perspectiva de classe estaríem parlant d’un “nacionalisme dels desfavorits” com deia la investigadora Ana Ballesteros respecte els baluchis de Pakistán. Es tracta, en efecte, de regions poc desenvolupades, des d’un punt de vista material, i on no ha sorgit, per tant, una burgesia nacionalista que pugui liderar-ne les reivindicacions, que pogués posar, en conseqüència, en una situació difícil a qualsevol corrent d’esquerra revolucionària alhora de posicionar-s’hi. El fet és que, al meu entendre, es tractava de postures que ambdues considerades tenien part de raó.

Per una part, el nacionalisme amazic, que ha trobat el suport de sectors catalanistes pel paral·lelisme forçat que han volgut fer amb la seva idea de “poble oprimit”, tampoc es pot idealitzar: durant l’època de la colonització la identitat amazic es va, en ocasions, fomentar per part de l’ocupant per neutralitzar la idea d’unitat àrab que promovien els sectors anti-imperialistes. De fet, hi hagué tesis antropològiques, de dubtosa fiabilitat, que defensaven un origen europeu dels amazics per promoure l’empatia amb ells alhora que s’estigmatitzava la població àrab. Aquesta fou una estratègia recurrent del colonialisme: per exemple, els colonitzadors belgues construïren també un mite racista sobre un origen blanc nord-africà i europeu dels tutsis per justificar la dominació d’aquests sobre els hutus als que consideraven un “poble sense història”.

II

Al produir-se la descolonització es va girar la truita i, així com els hutus es van imposar als tutsis a Rwanda amb el fatal desenllaç que coneixem o els fang als bubis a l’antiga colònia espanyola de Guinea Equatorial, els països nord-africans liderats per sectors polítics que feien bandera de la identitat arabomusulmana, com a símbol de resistència anti-imperialista, van iniciar un procés d’arabització cultural i lingüística, acompanyat d’una sagnant repressió, que va anar en detriment del poble amazic. Així no és estrany que alguns sectors del nacionalisme amazic (no tots) facin servir un discurs arabòfob i islamòfob que, sota l’aparença d’una defensa del laïcisme i el feminisme que fa les delícies a Europa, amaga tesis racistes i essencialistes. No s’ha d’oblidar tampoc, per altra banda, que el procés d’arabització del nord d’Àfrica es va fer, en bona part, amb docents procedents de l’Egipte de Nasser molts d’ells simpatitzants dels Germans Musulmans (al-ijwan al-muslimun) en una estratègia d’aquest líder per treure’s de sobre els seus adversaris polítics.

Així que, de forma similar, l’islamisme es va constituir també com un discurs essencialista en contra de les reivindicacions nacionalistes amazics. De fet, una postura d’aquest corrent polític a Marroc fou que l’amazic s’escrigués en caràcters àrabs enlloc de l’alfabet tifinaq que ve de l’antic libico-bereber. Per altra banda, el líder del hirak rifeny Nasser Zafzafi també fou criticat, en el seu moment, per no utilitzar la llengua àrab en certes ocasions en què s’estava dirigint a un públic amb presència d’arabòfons. En resum, aquestes controvèrsies no deixen de ser la manifestació a la regió de l’increment a nivell mundial dels moviments de base ètnica i les perspectives teòriques i ideològiques culturalistes. Al meu entendre fins i tot el vell anti-imperialisme del 60 ha mutat, un cop passat pel sedàs de l’acadèmia burgesa, en la ideologia de-colonial que sembla celebrar el progressiu abandonament de la perspectiva de classe substituint-la per la de les “identitats oprimides”.

Amb això, però, no vull dir tampoc que s’hagi de tenir una concepció rígida de la classe social sense entendre la diversitat que la forma i les múltiples opressions que s’hi afegeixen. Això si, però, sense oblidar la centralitat que, al meu entendre, ocupa aquesta forma d’opressió en el marc del sistema capitalista. Pel tema que ens ocupa es traduiria en veure si la prioritat que l’anarcosindicalisme dona a la perspectiva revolucionària i de classe és compatible amb les reivindicacions de base cultural que es poden donar en pobles com l’amazic que, a l’igual que els seus veïns àrabs, es troben a més a més en el context de la dominació imperialista que s’exerceix envers els països de la perifèria del sistema-món. Reconèixer aquest últim punt no significa necessàriament, al meu entendre, defensar la necessitat d’una aliança conjuntural amb algun tipus de burgesia patriòtica la qual, com s’ha dit abans, no existeix en territoris perifèrics d’uns Estats molt centralistes que impedeixen reiteradament l’accés de qualsevol foraster al seu capitalisme d’amiguets (crony capitalism).

III

A finals del segle XIX nasqué a la Cabilia algeriana Saïl Mohamed qui estigué involucrat al moviment llibertari francès des de 1910 fins a la seva mort el 1953. Aquest militant anarquista amazic, anant més enllà dels referents ideològics que li venien de la metròpoli, considerava que la societat rural algeriana de la Cabilia practicava l’anarquisme, tot i que no l’anomenés explícitament d’aquesta forma, organitzant-se de forma descentralitzada i refractària al colonialisme i a la idea de “nació”.

Los argelinos se gobernaron a sí mismos a la moda del Village, sin diputados ni ministros que engordasen a su costa, porque el pueblo argelino liberado del yugo no querrá dar nunca más nada. Su temperamento federalista y libertario es su única garantía. En la masa de los trabajadores manuales encontró la inteligencia robusta y la nobleza de espíritu, mientras que la horda de “intelectuales” está, en su gran mayoría, desprovisto de cualquier sentimiento generoso.

Si bé aquest idealisme pot ser criticat, i en aquest sentit hi ha un debat respecte a si el dret consuetudinari amazic era més flexible que la “rígida” xaria islàmica o bé si pel contrari la última era més garantista respecte les dones que les costums patriarcals pre-islàmiques, és interessant l’aliança que proposa amb el conjunt dels treballadors manuals que recorda la originària desconfiança del sindicalisme revolucionari respecte els sectors intel·lectuals sospitosos d’avantposar els seus interessos corporatius als del poble explotat i subjugat. Saïl Mohamed fou militant de la Union Anarchiste (UA), de la Confédération Générale du Travail-Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR) i del Comité de Defensa dels Indígenes Algerians que fundà el 1923 amb el seu amic Siman Kiouane (un dels primers moviments d’alliberament anti-imperialista del nord d’Àfrica francès). També estigué present com a combatent a la francòfona Centuria Sebastien Faure de la Columna Durruti durant la Guerra Civil Espanyola. Era un antiestalinista convençut i rebutjà el suport del Partit Comunista Francès quan les autoritats el processaren per un article antimilitarista (el que recorda la postura de Simon Radowitsky rebutjant el suport del Partit Comunista Uruguaià, davant del seu empresonament, pel seu servilisme a Moscú).

La presència actual de l’anarquisme a Algèria és minoritària i fragmentada però es pot citar el blog “Anarquistes d’Algèria” creat el 2007, de tendència internacionalista i anarcocomunista, així com certa presència d’individualitats llibertàries al moviment sindical i estudiantil.

                                                                                                                                             

                                                                                                                                          Alma apátrida

Bibliografia:

AKIOUD, HASSAN i CASTELLANOS, EVA Els amazics: una història silenciada, una llengua viva Cossetània Edicions, gener de 2007. Pagines 41 i 42.

GALLIÁN, LAURA Hacia un estudio decolonial del anarquismo. Perspectivas comparadas de Egipto y Túnez Revista Académica del taller de Estudios Internacionales Mediterráneos – Facultad de Filosofia y Letras – Universidad Autónoma de Madrid. Número 18, junio 2015. Pagines 50 a 51.