La desatenció sanitària a les presons: crònica de
la xerrada, organitzada pel col·lectiu “Fuig”, a l’Espai la Fontana de Gràcia
(Barna)
El passat divendres 24 de gener a les 18:30 hores es va realitzar una
xerrada a l’Espai Fontana de Gràcia sobre la desatenció sanitària a les
presons, organitzada pel col·lectiu anticarcerari “Fuig”. Qui va presentar
l’acte el va emmarcar en una lluita que porten vàries persones preses des de fa
uns 2 o 3 anys per 14 punts mínims a fi de dignificar la seva vida sense
oblidar, però, l’objectiu últim de l’abolició de les presons. També va senyalar
que País Basc i Catalunya són les dues úniques autonomies que tenen traslladada
la competència d’Institucions Penitenciàries. Va indicar també que quan es
produeix una mort dins d’un centre de reclusió des de l’autoritat penitenciària
es sol parlar de morts naturals quan no és així, doncs, a la presó és normal
que s’empitjori la teva salut agreujant-se malalties que puguis tenir o
agafant-ne de noves. Finalment va senyalar que la presó és un lloc de tortura i
mort però també, i malgrat tot, de solidaritat i companyonia.
I
La següent intervenció va córrer a càrrec de Gonzalo Tejerina, un metge que
participa en un col·lectiu defensor d’una alternativa anti-capitalista i
anti-jeràrquica en salut. Tot i que ell va afirmar la seva aversió a treballar
en un hospital, va puntualitzar que si hi ha alguna cosa que es pot salvar de
la medicina tradicional és la confiança i l’empatia que s’estableix entre metge
i pacient, quelcom que no succeeix a les presons on la persona privada de
llibertat es presa abans que pacient. Gonzalo ens va explicar que en els 10
anys que treballà conjuntament amb la Coordinadora de Prevenció de la Tortura,
va portar més de 1000 casos. Va plantejar que els metges de presons quan hi ha
un presumpte cas de maltractament haurien de fer un informe (“parte”) que l’hi
donés o no credibilitat. Però ni tan sols es compleix això i va definir els
informes de lesions, de l’any 2014, com de “vergonya aliena”. No apareix
l’objecte, ni qui, informes judicials il·legibles etc.
Va senyalar que la pràctica de l’aïllament penitenciari (la “presó dins de
la presó”) durant més de 15 dies està considerat una forma de tortura per les
Nacions Unides, el Centre “Nelson Mandela” etc. A partir d’aleshores, es
comencen a deteriorar els sentits (visió, olfacte...). En contra d’aquestes
advertències, existeix la pràctica
sistemàtica d’allargar inhumanament aquest aïllament. Va afirmar,
taxativament, que la pràctica majoritària dels metges penitenciaris està
caracteritzada per la desídia, la negligència i la desatenció. Hi ha preses/os
que moren per malaltia als 30 o 35 anys i no pas per urgències (infarts, etc.).
Va denunciar el cas d’un pres de la presó de Moraleja que, el 2012, després de
15 dies en aïllament, es va queixar d’un fort dolor a l’esquena i les
extremitats al que es va fer cas omís: posteriorment, després d’un trasllat
penitenciari, va patir l’amputació de les dues extremitats, doncs, havia
arribat a un nivell crític d’obstrucció arterial al que no es va posar remei a
temps, ja que no se l’hi havia fet una mínima exploració.
Posteriorment, la defensa dels metges de Palencia i Zuera van dir que es
faria un peritatge que no es va arribar a fer mai. A Gonzalo, l’amenaçaren
d’expulsar-lo del Col·legi de Metges, tot i que el jutge els va comminar a
fer-se enrere. El ponent va denunciar que més del 40% de la població reclusa té
algun tipus de sofriment psíquic (psicopaties, esquizofrènia, depressió) i no
haurien d’estar a la presó. Va senyalar que la reforma psiquiàtrica dels 70 va
buidar els manicomis i molts dels pacients que hi havia, abandonats per les
seves famílies, acabaren a la presó. Gonzalo va finalitzar, així, amb la
defensa de la tasca que porten a terme revistes com “Primera Vocal”, “Entre
Voces” i les xarxes de suport mutu de persones psiquiatritzades. Va fer un
al·legat, doncs, a l’autogestió comunitària de la salut.
II
La següent intervenció va ser a càrrec de Cristina Garés, membre de
SIRECOVI: una base de dades de violència institucional, on arriben sobretot
casos d’Institucions Penitenciàries. També consideren els casos d’aïllament i
desatenció sanitària, no només els casos de tortura i maltractaments. Ens va
explicar que el maig de 2003 s’estableix el traspàs de competències
penitenciàries de l’Estat central a les autonomies i el 2006 s’hi adhereix
Catalunya. El servei d’atenció sanitària penitenciària depèn, doncs, de CatSalut,
sent on es dirigeixen les investigacions del SIRECOVI per negligència. El
problema en quan a indefensió radica, com ens va explicar detalladament, en que
si bé està estipulat que “orgànicament” aquest servei depèn de CatSalut,
“funcionalment” depèn d’aquest i de la direcció penitenciària. Com a una de les
conseqüències, els presos no poden negar-se a rebre un tractament, a diferència
de les persones lliures.
Segons una investigació, un 70% de les persones preses consideren que la
seva salut es pitjor que quan estaven al carrer. En aquest context, hi ha una
alta sensació de vulnerabilitat i una falta total de confiança entre el metge i
el pacient. Els presos denuncien tardança en atendre i atenció superficial.
Cristina Garés va explicar el cas d’un pres que es queixava de problemes de
cor, al qual se l’hi va donar ansiolítics; com a conseqüència va caure de la
llitera i començà a dessagnar-se, l’hi van donar set grapes i el tornaren a la
cel·la, amenaçant-lo si tornava a queixar-se. Va denunciar que, com sempre, les
dones s’emporten la pitjor part en quan a la reclusió penitenciària. Va indicar
que un 34% d’elles ja han sofert maltractaments abans d’ingressar. La presó, va
dir, és una estructura androcèntrica i només hi ha infermeria per a dones a
Brians I i a Wad-Ras.
La ponent va denunciar que les Juntes de Tractament tenen per costum
denegar l’aplicació de l’article 104.4 per a la ex-carceració de les persones
preses malaltes i si aconsegueixen passar aquest filtre els jutges de
vigilància penitenciària no són menys rígids en la seva peculiar interpretació
d’aquest. Garés també va senyalar que, com a conseqüència de la falta de cura
en administrar alguns fàrmacs per injecció, s’han produït paralització
d’extremitats i marejos. En aquest moment, una infermera present a l’acte va
interrompre bruscament la ponent afirmant que s’estava generalitzant i ella
sempre havia “tractat humanament” els presos. Garés va respondre que estava
parlant, òbviament, dels casos que havien arribat a oïdes del SIRECOVI: denúncies
que es produeixen, generalment, en el context de mesures de contenció però de
les quals també n’hi ha casos de persones estrangeres a les que no s’ha fet
l’esforç d’explicar-se convenientment.
Tenint en compte la situació extrema que suposa l’aïllament, va denunciar
que vàries persones que l’han patit no han estat visitades per professionals de
la salut mental. En relació a això, va explicar el cas d’un pres al que es va
aplicar aquest càstig, aquest va demanar tabac i al no ser-l’hi entregat, entrà
en una crisi i intentà suïcidar-se. La resposta dels funcionaris davant
d’aquesta greu situació és portar-lo a contenció sense ni tan sols ser visitat
per un metge. Va senyalar que el 30% de les dones ingressades al DERT
(Departament Especial de Règim Tancat) s’autolesiona. Va destacar les queixes
respecte la col·laboració del personal mèdic en l’aplicació de mesures de
contenció mecànica. Com a exemple d’aquesta vergonyosa complicitat va indicar
que en molts informes mèdics apareixen ambigüitats del tipus “lesiones
superficiales en partes inespecificas del cuerpo”. Va finalitzar indicant que
una de les tasques del SIRECOVI és sol·licitar al Departament de Salut que
s’enviïn els informes mèdics a les persones preses perquè no s’acostuma a fer,
el què suposa una altra vulneració dels seus drets.
III
Tot seguit parlà Noa, qui passà molts anys empresonada. Afirmà, amb
contundència, que el 80% dels metges penitenciaris són incompetents. Si els
carcellers l’hi diuen que el pres ha d’estar dopat, se’l dopa sense més.
Denuncià que no se l’hi va concedir, mentre va romandre empresonada, el dret al
canvi de gènere, quan des del 2002 està contemplat a la Constitució, el que
l’hi va comportar una depressió. Va afirmar, que ha vist com davant d’intents
de suïcidi només es presenten a les cel·les funcionaris i no sanitaris. També
va denunciar que davant d’agressions, de carcellers o altres presos, molts cops
es simulen accidents per no haver d’aixecar atestats i evitar, així, anar a
judici. Va senyalar també la pràctica de la sobre-medicació i la deficient
alimentació amb escassos nutrients.
IV
La última intervenció va córrer a càrrec d’Eliza Motta, membre del grup
“familias de presos en Catalunya”, que va denunciar la falta d’equipaments a
les infermeries penitenciàries, on no hi ha tallers, oficis religiosos etc. És
com un aïllament. Va afirmar que el més còmode pels carcellers és que vagis
dopat tot el dia. Va denunciar també casos de maltractaments a familiars quan
s’interessen pels presos. També un ictus que es va produir per medicació
errònia. Va reiterar que els professionals mèdics no tenen autonomia, depenen
dels funcionaris. Va denunciar igualment la presència de presos de fins a 80
anys o amb Alzheimer que ni tan sols saben perquè estan allà. A presos que
acaben de passar una quimioteràpia els obliguen a seguir el mateix ritme que
els demés i va recordar, pel contrari, que a Eduardo Zaplana del PP si se’l va
treure de la presó davant la seva greu malaltia.
Finalment al torn d’intervencions, recordo que un recent metge penitenciari
(que afirmava portà dos mesos d’experiència a Brians I) va voler relativitzar
tot el que es va dir. Davant d’això se l’hi va preguntar a quin mòdul estava
destinat perquè la situació d’aquests no es pot comparar depenent de si es tracta
dels anomenats “de respecte” o els que Noa va qualificar com “agujeros” o
“pozos”.
Alma apátrida
Comentarios
Publicar un comentario