El que Disney ensenya als nens sobre el món àrab i
islàmic: Sobre el recent film Aladdín de Guy Ritchie
1) L’orientalisme i l’ambivalència dels dhimmiyyún
El 24 de maig de 2019 es va estrenar a Estats Units l’adaptació en imatge
real del famós film d’animació de 1992 que, a la seva vegada, és una adaptació
orientalista del conte que, de fet, no apareixia a la història original àrab de
“Les mil i una nits”, sinó que fou introduït pel francès Antoine Galland que
l’havia escoltat relatar al cristià maronita (catòlics de ritus oriental) Antun
Yusuf Hanna Diyab. És, per tant, una història que en el seu origen no prové de
la tradició pròpiament islàmica sinó “islamicada”: és a dir, aquella que es
desenvolupa en un entorn islàmic i, per tant, influenciada per ell però sense
ser-ho pròpiament. Aquesta situació podia donar-se pel principi islàmic de
protecció de les minories religioses monoteistes (dhimmiyyún)
considerades com a “Gent del Llibre” (Ahlu l-Kitab).[1]
Tot i així, és de lògica pensar que la incorporació d’elements islàmics a
una tradició aliena els ha de fer passar per un sedàs que té com a resultat un
producte esbiaixat diferent de l’original. Per exemple, l’escriptor i crític
cultural britànic-pakistanès Ziauddin Sardar ens recorda, a la seva obra Extraño
Oriente: Historia de un prejuicio, com els orígens remots de l’orientalisme
(visió majoritàriament estereotipada d’Orient convertida en disciplina
acadèmica al Regne Unit i França a fi de justificar les seves aventures
colonials) té els seus orígens remots en la figura de Joan Damascè (mort cap a
l’any 748 E.C.) qui fou un erudit cristià sirià (dels dhimmiyyún, per
tant) i gran amic del Califa omeya Yazid III. Tot i així, va declarar que
l’Islam era un culte pagà, que la Ka’ba de La Meca era un ídol i que el
Profeta Muhammad era una persona irreligiosa i llibertina.
Tan Antun Yusuf Hanna Diyab com Yuḥannā ibn Sarjūn (Joan Damascè) eren dhimmiyyún
i podien conservar les seves propietats i practicar la seva fe però no
podien fer-ne proselitisme i havien de pagar un impost especial pel fet de no
ser musulmans. Aquest fet provocarà que, en nombroses ocasions, es debatessin
entre la fidelitat al Califa i la crítica a la seva condició de súbdits de
segona. En ocasions es convertiran en el “boc expiatori”, tot i ja ser
ciutadans d’un Estat-Nació modern, com ens recordava l’escriptor turc Orhan
Pamuk a la seva obra Estambul: Ciudad y Recuerdos: el 1955, després que
un agent dels serveis secrets turcs llancés una bomba a la casa natal d’Atatürk
(pare de la pàtria turca), per intentar justificar una agressió de masses (que
es produiria tot seguit) contra els rumís (minoria descendent dels grecs
bizantins) degut a la invasió grega de la part turca de Xipre.
Per la seva part, Alaa Al Aswany, escriptor egipci, ens recorda al seu
article ¿Qué protegerá a los coptos? com aquesta minoria cristiana va
donar mostres en el passat d’avantposar el seu patriotisme egipci a la seva
religió: ens recorda com Aryan Yusef Saad, un estudiant copte, va llançar una
bomba a la comitiva de Yusef Wahba Pasha, Primer Ministe copte que els
britànics nombraren en substitució de Saad Zaghlul, un líder nacionalista
egipci a l’exili. Està clar, doncs, que els britànics intentaren
infructuosament utilitzar aquesta minoria en favor seu. Però en un altre
article, titulat ¿Podrá el Presidente Obama proteger a los coptos?, Alaa
Al Aswany es queixava de que, en aquesta ocasió, el Papa copte Shenouda donava
el vistiplau a que Hosni Mubarak fos succeït en el seu càrrec de President de
la República pel seu fill Gamal, així com alguns membres de la comunitat
demanaven la intervenció estrangera arrel de l’atemptat de Naga Hammadi, de
desembre de 2009, on moriren sis coptes i un vigilant musulmà.
La seva condició de minoria autòctona, doncs, els ha fet oscil·lar
històricament, com deia, entre el patriotisme anti-imperialista i la recerca de
protecció de les potències occidentals. Respecte d’altres latituds,
l’historiador canari Manuel Hernández González edità una sèrie de textos sobre
el paper ambivalent que jugà la comunitat canària a Veneçuela durant el procés
independentista, amb el suggerent títol Entre la insurgencia y la fidelidad:
no s’ha d’oblidar que malgrat ser part de la Corona de Castella, dins la
jerarquització racial de l’Imperi, els canaris eren considerats “blancos de
orilla” per sota de l’elit blanca criolla dels “mantuanos” de Caracas amb la
que, per altra banda, compartien la seva defensa del lliure comerç contra el
monopoli imperial. Així, els coptes també s’han trobat històricament entre la
defensa de la insurgència patriòtica i la fidelitat a un colonialisme que
jurava protegir-los.
El caràcter de frontissa entre el món islàmic i cristià dels maronites, i
la seva ambivalència ideològica conseqüent, està a l’origen, per tant, de la
visió orientalista de la qual el nou film de Guy Ritchie en representa una versió
light en alguns aspectes i en d’altres una exageració estètica.
2) El paper del jinn (geni) com a metàfora de
submissió
La creença en els junún (genis) és d’origen pre-islàmic. Segons
aquesta, es tracta d’éssers, creats a partir del foc o del vapor, dotats
d’intel·ligència i sexe. Es troben recollits a l’Alcorà en alguns dels seus
versicles (46:28/29-30/31 i 72:1-2) on aquests es converteixen a l’Islam. En el
conte original d’Anṭūn Yūsuf Ḥannā Diyāb un d’aquests ajuda a 'Alā 'ad-Dīn, un
jove pobre enganyat per un bruixot, a casar-se amb la Princesa Badroulbadour
fent-lo ric i poderós. La creença que els junún poden concedir desitjos
es troba, per exemple, a la tradició islàmica índia segons la qual a les runes
del fort Feroz Shah Kotla a Nova Delhi s’hi troben gran nombre d’aquests éssers
que els concedeixen a qui els hi resa o escriu detallades cartes. Aquest
sincretisme cultural entre la Índia i el Món Àrab és explotat fins el paroxisme
pel film de Guy Ritchie.
Respecte la versió animada de 1992, Ziauddin Sardar la considera la més
violenta des del punt de vista cultural feta per Disney. En ella, afirma,
l’extraordinari “poder còsmic” del geni ha de ser dominat i posat al servei
d’Estats Units. D’on pot sorgir aquesta interpretació? La personalitat
d’Aladdin no deixa de ser, si ens hi fixem bé, un estereotip occidental
individualista, contraposat a un sistema despòtic exagerat fins el paroxisme,
on un comerciant es capaç d’aplicar, per ell mateix, una versió estricte de la Xaria
pretenent amputar la mà de la princesa sense intervenció de cap tribunal.
Aladdin és l’amo d’un geni que, com ens recorda també Sardar, malgrat estar
atrapat al món àrab, fa ostentació de tot l’univers cultural occidental que
pot.
La versió de Guy Ritchie de 2019, tot i ser suavitzada en alguns aspectes,
segueix responent a aquest patró (el primer cop que apareix, a la cançó No
hay un genio tan genial, l’escenari està farcit d’un cowboy, un cambrer
parlant francès etc.) a part de les susceptibilitats que pot generar que un
actor afroamericà com Will Smith representi el paper d’un esclau en aquest
frívol context on no deixa de cantar i interpretar que es tracta d’un “tipus
servicial”. Com es pot interpretar de l’article de Pedro Granoni Disney y el
Islam, el “poder còsmic” del que ens parla Sardar, i que ha de ser
objecte de dominació, bé pot tractar-se d’una metàfora dels recursos petrolers
àrabs, doncs, la versió animada de 1992 s’estrena un any després de la Primera
Guerra del Golf i la de Guy Ritchie en un context on Estats Units, i els seus
aliats, segueixen maldant per controlar els recursos de la regió.
3) Feminisme o islamofòbia de gènere?
Vàries crítiques del film, coincideixen en presentar a la Princesa Jasmine
de la nova versió (interpretada per l’actriu indo-britànica Naomi Scott) com
una espècie d’heroïna feminista, en la línia d’altres noves pel·lícules de
Disney com Mulán, Brave o Maléfica. Afirmen, sense embuts,
que les nenes que vagin a veure’l es quedaran amb el missatge que han de
lluitar pels seus drets, emmirallant-se amb una Jasmine que reivindica
poder governar Agrabah on regeix una versió islàmica de la patriarcal
Llei Sàlica. Però és realment aquesta la idea que s’emportaran del film? O més
aviat la concepció de que el món àrab és aquella regió exòtica on les Jasmine
de torn han d’obrir-se pas amb ungles i dents per fer-se valer mentre aquí
poden respirar tranquil·les per haver, suposadament, la societat occidental
abandonat tan “bàrbares” costums?
Un estereotip, si bé pot tenir certa dosis de realitat, es tracta d’una
exageració i generalització que és utilitzat, sovint, en favor d’un determinat
sistema de dominació. Això gràcies a que a les persones, en general, els hi és
certament útil a l’hora d’orientar-se en un món caòtic i complex i, per tant,
difícilment comprensible. La representació simbòlica de la “dona àrab oprimida”
és un producte, en el seu origen, del colonialisme britànic a Egipte per afegir
legitimitat a l’afirmació que els (homes) àrabs no estaven capacitats per
governar els seus propis països. Com havien de poder constituir-se en nacions
independents, espolsant-se la tutela política estrangera, si eren capaços de
fer el que feien amb les seves dones? El “rentat lila” (purplewashing) de
la islamofòbia segueix fins els nostres dies en el discurs d’una extrema dreta,
tan política com sociològica, que s’erigeix ara en una grotesca deformació del
feminisme.
Aquest estereotip apareix amb força en aquesta nova versió de Guy Ritchie a
la cançó No Callaré que interpreta la Princesa Jasmine. Algunes
de les frases, que són de jutjat de guàrdia, són: “La ley escrita en la
piedra está, con reglas que el tiempo no cambia” (com si a varis països
islàmics com Marroc no s’hagués aplicat el ijtihad, esforç jurídic, per
acceptar el divorci de mutu acord[2],
actualitzant el talaq que en àrab significa “desfer-se de lligams”, en
Codis Civils que, de fet, són híbrids entre la Xaría i el Dret heretat
de les antigues potències occidentals) o Solo podrás ver, oir y callar quan,
de fet, segons un hadit de la Sunna del Profeta calia demanar el
consentiment per casar-se a les dones separades i l’opinió a les solteres. És
cert que en el segon cas era consultiu però, de totes maneres, no és igual a
l’exageració manifestada al film.
Tot i així, no s’ha de negar pas la persistència de costums fortament
patriarcals al món àrab, la majoria d’ells pre-islàmics, però aquest fet s’ha
de contextualitzar degudament, esforç al que no contribueix gens un film que
presenta una visió atemporal i reificada d’aquesta regió: el masclisme té més a
veure amb el bloqueig que pateixen aquests països al seu desenvolupament humà,
mitjançant mecanismes de sangria financera com el Deute Extern o l’anomenat
“deteriorament dels termes d’intercanvi”, així com el suport econòmic i polític
dels països occidentals a règims repressius i moralment conservadors, que amb
una qüestió simplement cultural. Recuperar l’anàlisi de Karl Marx sobre el fet
que la superestructura (ideològica, religiosa i cultural) no deixa de ser un
fenomen dependent de la infraestructura econòmica ens seria molt útil avui dia
per situar convenientment els fets i desfer molts tòpics.
4) El conte del Sultà bondadós i el pèrfid visir
Per Sultà es coneix a “aquell qui exerceix el poder” i era un càrrec que
ostentaven els caps militars durant l’Imperi Otomà. Per altra banda, en la
època del califat abbàssida, el Visir exercia una funció, no massa ben
definida, de “servei personal” més que de càrrec administratiu (la etimologia
àrab del nom significa “aquell que ajuda a portar un pes”). A l’Orient musulmà
(Máshreq) aquest càrrec solien exercir-lo persones d’origen persa. S’ha
de parlar de l’existència a l’època de moviments com la Xuubiya (“dels
pobles”) que representaven l’oposició a l’hegemonia àrab: contra el que
reaccionaven intel·lectuals com l’adib (un que fa ádab,
literatura amb una orientació pedagògica) Al-Jáhizz amb el seu “Llibre
dels Ávars” (Kitab al-buhkalà) on ataca durament als perses. Aquest atac
serà respòs, a la vegada, pel persa Al-Hamadani inventor del gènere de la Maqama
caracteritzat, entre d’altres coses, per la picaresca.
Al film de Guy Ritchie, es parla del “Gran Visir” (càrrec que designava el
Sultà otomà). L’Època otomana està caracteritzada, doncs, per un califat
simbòlic que exerceix una funció espiritual i Visirs i Gran Visir que estan al
servei del Sultà. Però, de la mateixa manera que es podia donar la situació que
els Visirs de l’època abbàssida simpatitzessin amb la Xuubiya conspirant
contra el Califa àrab, durant l’Imperi Otomà l’any 1876, els Visirs Hussein
Avni Pasha i Midhat Pasha van substituir al Sultà Abdülaziz per Murad V,
havent-lo de substituir després, per incapacitat, per Abdulhamid II qui convocà
eleccions i proclamà una Constitució, preparada pel moviment reformista dels “Joves
Otomans”.
Respecte aquests fets, podem concloure que, en ocasions, els subordinats
immediatament inferiors pogueren actuar contra el despotisme del seu superior,
obrint les portes a certes reformes. Està clar, per altra banda, que devien
actuar pressionats per moviments que es produïen al si de la societat i davant
dels quals havien de posicionar-se favorablement sinó volien ser arrossegats en
la caiguda del poder establert i patir, per tant, les seves mateixes
conseqüències. Al film de Guy Ritchie, a l’igual que a la versió animada de
1992, s’inverteix la història i es presenta al Sultà com una víctima innocent.
A més a més, la de Guy Ritchie de 2019 té l’agreujant que vol explicar
l’animadversió del Gran Visir Jafar, respecte el Sultà, pels seus
orígens humils, oposant-lo a un Aladdín exemple de com acceptar
estoicament les fatals conseqüències del seu origen social.
5) Conclusions
En definitiva, es pot concloure que la versió de Guy Ritchie de 2019, es
tracta d’una versió pretesament light del film d’animació de 1992 però
que, de fet, en quan a aspectes com la descarada islamofòbia de gènere de No
Callaré o la presentació de l’estereotip del “pobre ressentit” al
personatge Jafar segueix reproduint tota la violència simbòlica de la
primera versió. No s’ha d’oblidar, al meu entendre, que davant l’agressió
despietada a les societats araboislàmiques no hi ha simplement una crítica cultural
o religiosa (que sempre seria acceptable) sinó una autèntica ofensiva
imperialista destinada a reduir certs països, mitjançant el discurs de
l’exotisme orientalista, a una cosificació funcional al saqueig dels seus
recursos.
Alma
apátrida
Bibliografia
BRAMON, DOLORS El Corán: Una inmersión ràpida Tibidabo Ediciones,
mayo de 2018. Pàgina 133.
SARDAR, ZIAUDDIN Extraño Oriente: Historia de un prejuicio Editorial
Gedisa, abril de 2004. Pàgines 42 i 175.
PAMUK, ORHAN Estambul: Ciudad y recuerdos Circulo de Lectores, 2003.
Pàgina 205.
AL ASWANY, ALAA Egipto: Las claves de una revolución inevitable Galaxia
Gutenberg – Circulo de Lectores, mayo de 2011. Pàgines 134 i 179.
HERNÁNDEZ GONZÁLEZ, MANUEL Entre la insurgencia y la fidelidad: Textos
canarios sobre la Independencia venezolana Ediciones Idea, 2010. Pàgina 17.
GRANONI, PEDRO Disney y el Islam Rebelión 06-03-2012.
BRAMON, DOLORS Ser dona i musulmana Editorial Cruïlla, 2007. Pàgina
95, 105 i 110.
CAHEN, CLAUDE El Islam: I. Desde los orígenes hasta el comienzo del
Imperio otomano Siglo XXI Editores de España, marzo de 1972. Pàgina 89 y
90.
[1]
Aquest principi esta fonamentat en alguns versicles (aleies) de l’Alcorà
com 2:257/256, 10:99-100 o 18: 28/29. Així, doncs, en la pràctica aquestes
minories religioses han existit al món àrab i islàmic des del principi havent
d’abonar, però, un impost especial: la djiziya i veient limitats alguns
drets.
[2] És
cert que, en principi, segons la última reforma de la Mudawwanah (Codi
de familia marroquí) de 2004 segueix sent necessària l’anuència del marit (dic
“en principi” perquè tampoc hi ha consens respecte a aquest punt a les
diferents escoles jurídiques islàmiques). De totes maneres, a diferència de la
de 1993 el marit pot cedir a l’esposa el
seu dret de dissoldre el matrimoni. Aquesta possibilitat de cessió no s’ha
d’interpretar simplement com una mesura de gràcia sinó com una conquesta,
potser tímida, del moviment feminista respecte els sectors retrògrads de la
societat marroquí. Un exemple de que les societats islàmiques avancen poc a poc
malgrat els règims dictatorials, recolzats per Occident, i les visions reificades
que presenten films com els de Guy Ritchie.
Comentarios
Publicar un comentario