Kropotkin contra Abascal: Només els rics poden permetre’s el luxe de no tenir pàtria? Doncs, socialitzem aquest luxe!

I

Al passat debat de candidats a la Presidència del Govern, Santiago Abascal ens va sorprendre amb aquesta cita a una de les consignes insigne de Ramiro Ledesma qui fou, junt a Onésimo Redondo, un dels fundadors de les Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS): petit grup d’acció feixista, de la línia autoanomenada nacional-revolucionària, que acabà fusionant-se amb la Falange de José Antonio. Amb això queda palès que l’ala dreta del feixisme no té massa problemes en servir-se del llegat de la seva ala “esquerra” a fi d’intentar legitimar-se davant d’una part del seu potencial electorat. Així tot i que el programa de VOX és netament neoliberal, el seu discurs pot adquirir, segons interessi en cada moment, reminiscències d’una matriu nacional-popular per intentar dissimular el seu perfil classista d’escissió del Partit Popular i predicació entre els electors acomodats de la societat.

La demagògia d’aquesta màxima ens ha de servir per reflexionar al voltant de la lògica perversa del patriotisme en el context de qualsevol societat de capitalisme desenvolupat: La burgesia és una classe internacional, que mou els seus capitals a voluntat escapolint-se de la pressió fiscal dels Estats, però, paradoxalment, pretén que la classe treballadora, producte genuí del sistema que va inaugurar, s’emboliqui amb la bandera negant-se a si mateixa com a classe, igualment internacional, oposada a la burgesia. I a sobre vol també que s’enorgulleixi utilitzant un populisme que exalça com una virtut inherent el que és una cadena imposada. Un populisme, en aquest cas, nacional-catòlic que pretén quelcom tan absurd com que els pobres s’enorgulleixin cristianament de ser-ho. Una demagògia que reserva els “luxes” del banquet de la vida per als rics mentre repeteix allò de “benaventurats els pobres...”.

II

Piotr Kropotkin a “La conquesta del pa” ens parla de “Les necessitats de luxe”. Es tracta d’un capítol interessant contra la idea, que acostuma a escopir la dreta política, de que el comunisme no fa més que “repartir la misèria”. En ell, Kropotkin senyala com un asceta cristià condemnaria a aquell qui es priva d’allò necessari per adquirir algun capritx, quan aquests són precisament els que fan interessant la vida, diu, trencant la monotonia de l’existència. Així afirma que, si bé l’objectiu prioritari de la revolució comunista llibertària és assegurar l’aliment, l’abric i l’habitatge, ha d’aspirar també a fer accessible a les masses treballadores la ciència i l’art: luxes que estan, avui dia, en mans dels qui s’ho poden pagar. El mateix podríem dir del fet de “no tenir pàtria”, doncs, aquesta no és res més que una llosa de la qual els capitalistes tenen el privilegi de poder-se’n desempallegar a voluntat, però que pretenen que els treballadors carreguem sobre les nostres espatlles amb un somriure als llavis.

Abascal menteix descaradament quan diu que l’únic patrimoni que té la gent humil és una Espanya que, de fet, no els pertany. Pablo Iglesias, i sobretot Iñigo Errejon, fan el ridícul quan pretenen utilitzar un patriotisme (de reminiscències terceristes) dins d’una potència imperialista, tot i que de segona fila, que manté relacions neocolonials amb la massa proletària immigrant condemnada a la precarietat i l’economia submergida. Igualment PDECAT i companyia quan justifiquen les seves posicions identitàries per “defensar-se” del “no-nacionalisme” espanyol quan en realitat és per excloure o subordinar al seu “Poble” metafísic a un proletariat creixentment cosmopolita, alienat de les divagacions opiàcies d’un lumpenintel·lectual que gosa comparar la seva situació de frustració, per l’averia de l’ascensor social, amb la dels kurds massacrats per Erdogan sense que se li caiguin els anells.

III

Els nacionalismes espanyol i català només són un invent dels rics perquè el professin els pobres. No tenen un aspecte emancipador perquè sorgeixen els dos per protegir els interessos de la classe burgesa. En el cas del primer potser, a través de la Constitució de 1812, pogué, en un inici, jugar un paper moderadament progressista al fer pinya la burgesia amb les capes urbanes contra els interessos del clergat i l’aristocràcia terratinent. Tot i així la seva posterior solució de compromís amb els hereus de la reacció monàrquica, que s’allarga fins els nostres dies, el converteix en la manifestació de la tendència a atorgar un maquillatge democràtic a l’autoritarisme dels “espadones”. En el cas del segon no hi ha gaire més que la frustració racista per la pèrdua dels suculents negocis a Cuba i el fet de no poder seguir servint-se d’una població condemnada a la més abjecta explotació.

Les seves posteriors versions “d’esquerra” no passaran sociològicament, en ambdós casos, d’un conjunt, tan estrident com poc significant, de petits propietaris, treballadors de coll blanc i intel·lectuals desclassats que, amb l’excepció dels radicals de Lerroux, no representaran cap amenaça de disputa als anarcosindicalistes dins el camp obrer. Criminals com Manuel Azaña, responsable de la matança de “Casas Viejas”, o oportunistes com Lluis Companys, oscil·lant a conveniència entre la CNT i el PSUC, foren exemples fidedignes de la catadura moral i política dels representants “progressistes” d’ambdós nacionalismes. Per altra banda, és cert que també n’hi hagué amb certa sensibilitat similar pel segon dins el marxisme (Andreu Nin, Joan Comorera) o l’anarcosindicalisme (Salvador Seguí) però no passaren d’individualitats dins una corrent més general internacionalista i obrerista.

També hi pot haver qui vegi cert rastre històric de la doctrina d’alliberament nacional amb les proclames patriòtiques fetes pel bàndol republicà, i fins i tot per organitzacions obreres com la CNT, contra la presència de tropes d’ocupació alemanyes i italianes al territori espanyol per ajudar al bàndol franquista. En aquest sentit, crec que en el cas dels anarquistes es tractà d’un discurs conjuntural que només es pot entendre en aquell marc i que no representa, en línies generals, una corrent de pensament pròpia. Fins i tot, cal recordar que aquests apostaren per la independència del Rif (sota domini de les tropes africanistes de Franco) intentant acordar una aliança amb els rifenys per crear un front a la rereguarda franquista, com ens recordava Abel Paz al seu llibre “La cuestión de Marruecos y la República Española” respecte les converses entre el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CCMA) i el Comitè d’Acció Marroquí (CAM).

IV                                

Així, doncs, la corrent ideològica del proletariat, tan a Espanya com a Catalunya, ha estat majoritàriament internacionalista i apàtrida. Això s’explica perquè dins el territori d’un Estat imperialista com l’espanyol, els nacionalismes que hi poden aparèixer, tan el central com el de les zones industrialitzades perifèriques, no poden jugar el mateix paper progressista que jugarien a colònies del Tercer Món: les classes socials depositàries dels valors de la “Nació” no són les mateixes. Pablo Iglesias, i sobretot Iñigo Errejón, semblen no entendre això i s’acosten a aquella concepció d’Espanya com a colònia de l’eix franco-alemany que defensava la infame “Unificación Comunista de España (UCE)”. Per altra banda, l’Esquerra Independentista catalana confon la situació d’una de les regions més riques d’Europa occidental amb la d’una colònia d’Àsia o Àfrica després de la Segona Guerra Mundial.

Enfront d’aquests disbarats només queda reafirmar-nos en un anarquisme apàtrida i anti-nacionalista, jugant el paper d’intentar estendre la revolució més enllà dels nostres límits territorials (com hauria de correspondre, de fet, a la classe obrera de les societats de capitalisme desenvolupat, ja que disposen de més mitjans per fer-ho) enlloc de replegar-nos sobre nosaltres mateixos de forma egoista.

                                                                                                                                                 

                                                                                                                                          Alma apátrida