El pal del poble: crònica de la presentació del
llibre “Argelia en transición hacia una Segunda República” a la vila de Gràcia
I
El passat divendres 29 de novembre de 2019 a les 19:00 hores, es va
presentar a la Biblioteca de la Vila de Gràcia el llibre Argelia en
transición hacia una Segunda República d’Aurèlia Mañé, qui estigué present
a l’acte, Laurence Thieux i Miguel Hernando de Larramendi. Una obra que apareix
en un moment important per aquest proper país del Magreb, que realitzarà
eleccions el proper 12 de desembre on sembla ser que ja no es presentarà
Bouteflika, el candidat governamental, com a conseqüència de la pressió
exercida al carrer pels manifestants que exigeixen la fi de la corrupció i el
nepotisme del Règim. Va començar la presentació un membre de Sodepau qui afirmà
que la organització porta treballant amb Algèria des dels anys 80, concretament
amb les mares i àvies dels desapareguts, durant el conflicte civil de la dècada
dels 90, que s’inspiraven, en bona part, en el moviment argentí de les “Madres
de la Plaza de Mayo”.
Així, se les va ajudar econòmicament i amb contactes polítics en un moment
on la confrontació entre el govern i els islamistes del Front Islàmic de
Salvació (FIS), guanyador d’unes eleccions el resultat de les quals no va ser
reconegut, i el Grup Islàmic Armat (GIA), que no s’ha de confondre amb el
primer, produïa gran quantitat de víctimes entre la població civil tan pel
terrorisme d’Estat indiscriminat com per les accions brutals del GIA i altres
grups menors que operaven en escenaris més locals i difícilment, per tant,
identificables. En aquest context va senyalar la iniciativa de pau promoguda
per la Comunitat de Sant Egidi a Roma, organització religiosa catòlica que tenia
experiència en altres processos de pau (com el moçambiquès entre el comunista
FRELIMO i la dretana RENAMO). La seva iniciativa no va reeixir, on no hi van
faltar lloances i acusacions de ingerència per igual, però va marcar un
precedent important.
En aquest escenari complex i d’asfixiant clima de repressió s’ha
d’assenyalar les estretes relacions entre els serveis secrets algerians i les
autoritats espanyoles, fins el punt que els membres de Sodepau foren detinguts
a Barcelona i un membre del FIS a l’exterior fou arrestat i traslladat a la
Verneda. Aquestes relacions continuen avui dia, com demostra la recent visita
de l’actual Ministre de l’Interior espanyol Fernando Grande-Marlaska al país
magrebí. S’ha de tenir en compte que Algèria és un referent internacional en
tàctiques de contra-insurgència, aplicades de forma expeditiva, i la visita,
per tant, del màxim responsable de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat
Espanyol no pot ser indicativa de res positiu sinó més aviat del reforçament
d’una relació basada en el control policial i militar de les fronteres i de les
poblacions d’ambdós ribes del mediterrani.
II
Per altra banda, Aurèlia Mañé Estrada ens va explicar que el llibre té
l’origen en un informe, es tracta d’una obra que és com un fons d’armari: hi
pots trobar tots els antecedents i causes estructurals del que està passant
avui dia. Ens va explicar que a Algèria es produeix un fet bastant curiós i que
té a veure amb la forma armada, i la seva èpica conseqüent, amb que va accedir
a la independència de la metròpoli francesa: si bé el moviment popular (Hirak)
esta contra el Règim no deixa de reivindicar el seu llegat ideològic. Així el
va definir com un moviment que “reivindica la història contra la història”. Per
la seva part, tot i portar molts anys de relació personal i d’estudis amb
Algèria, va afirmar la seva incredulitat a l’observar que durant 40 setmanes ha
estat sortint la gent al carrer. Es tracta, doncs, d’una recuperació de
l’autoestima i les ganes de lluitar d’un país que havia quedat emocionalment
ferit després del cruent conflicte civil dels anys 90.
Aurèlia Mañé, va voler destacar també que una de les crítiques que s’ha fet
al llibre presentat a l’acte és que es tracta d’una obra més aviat vista des
d’aquí i per una determinada generació que va construir una visió mítica
d’Algèria als anys seixanta. Era la visió d’una Algèria socialista, laica, no
alineada amb les potències hegemòniques de la Guerra Freda i que va
nacionalitzar un recurs tan essencial com el petroli. La confrontació desigual,
entre 1954 i 1962, d’una guerrilla de camperols amb un poderós exèrcit com el
francès va despertar la solidaritat internacionalista de les esquerres que es
mantingué tot i la deriva autoritària posterior. La ponent va afirmar, però,
que la guerra, pròpiament, mai fou guanyada per l’Exèrcit d’Alliberament
Nacional sinó que la victòria fou més aviat producte de la tasca de diplomàcia
exterior engegada pel seu braç polític, el Front d’Alliberament Nacional (els
orígens remots del qual es remunten al grup polític Estrella Nord-Africana).
Així va criticar que la gènesi del moviment nacionalista es basa en una
forta identitat àrab-musulmana monolítica (que qüestiona si més no la idea
d’una Algèria laica quan, de fet, existia una aliança estreta amb els Ulemes,
jerarquia religiosa, i el seu peculiar socialisme no deixava de fer referència
a la tradició islàmica). El Poder autoritari es va basar en tres branques:
l’Estat Major de l’Exèrcit, els Serveis de Seguretat i la política de l’FLN. En
aquestes un dels principals suports del Règim es constitueix en la seva imatge
exterior (fruit d’aquesta visió mítica d’Algèria que havia comentat) però els
anys 80 comença la seva davallada degut a la caiguda dels preus del petroli.
Aquí comencen les primeres protestes donant-se la paradoxa, a ulls de la
població, de que l’Exèrcit Nacional Popular “L’Exèrcit del Poble” ataqui al
mateix poble que diu defensar. El que recorda aquell aforisme de l’anarquista
Mikhail Bakunin que deia “Quan el poble esta sent colpejat amb un pal no es molt
més feliç si a aquest se li diu el pal del poble".
No només no és molt més feliç sinó que afegeix al seu horror cert
desconcert al topar-se amb un mirall invertit, amb una visió grotesca i
distorsionada d’ell mateix, afegiria. Fins fa poc aquesta paradoxa era representada
per aquell a qui popularment es coneix com “la mòmia”: un ancià en cadira de
rodes i que ha perdut la capacitat de parlar a qui el Règim va presentar, en
aquestes condicions, a la seva cinquena re-elecció. Aurèlia Mañé va moderar el
seu optimisme quan senyalà que, en les condicions actuals, no sembla plausible
un model de transició ni a l’espanyola (potser degut a que no hi ha un
acostament dels sectors moderats del Règim i l’oposició) ni a la portuguesa (potser
degut a que una aliança cívic-militar contra el Règim no sembla plausible pel caràcter
monolític de l’Exèrcit). A més a més s’ha d’assenyalar que el Hirak no té, ni
segurament vulgui tenir, una cara visible que pogués fer d’interlocutor amb
unes autoritats que la voldrien agenollada i renunciant als seus principis
fundadors.
III
Al final, a les intervencions del públic es va preguntar per les relacions
actuals entre Algèria i França, senyalant Aurèlia Mañé la pèrdua de la seva
importància anterior en favor dels Estats Units, relacions que es van fer molt
estretes en la època de Condoleezza Rice. També es va preguntar per les
diferències entre el “socialisme autogestionari” de Ben Bella i el “socialisme
burocràtic” de Boumédiène: en aquest sentit, la ponent va assenyalar que les
condicions que permeteren el primer fou la fugida dels colons francesos “pied
noirs” que tenien càrrecs tècnics a l’administració i a les empreses. Així els
treballadors algerians es van trobar amb una situació extraordinària que van
haver de solucionar posant en marxa “des de baix” l’economia del país: la
comparació amb el què va passar a casa nostra a partir de juliol de 1936 és
pertinent per quan prové del mateix buit de poder. Aurèlia Mañé va estar
d’acord, doncs, en que si alguna experiència socialista algeriana s’havia de
recuperar era precisament aquesta. De totes maneres va senyalar, que ja la
burocratització comença amb Ben Bella el 1963 amb el “Decret de Béns Venuts”
que pretén recuperar un control estatal que el posterior Cop d’Estat de
Boumédienè consolidarà.
De la mateixa manera el “Decret de Col·lectivitzacions” de la Generalitat
de Lluis Companys (octubre de 1936) no buscarà altra cosa que recuperar el
control institucional d’un procés revolucionari sortit des de baix. Ni ell ni
Ben Bella van ser els artífex sinó els primers enterradors del control obrer,
doncs. Un altre aforisme de l’anarquista Mikhail Bakunin recorda que “doneu-li
poder a un revolucionari i en poc temps s’haurà convertit en el pitjor dels
tirans”. S’ha de tenir en compte que tota revolució implica guerra i el mode de
vida que aquesta imposa acaba per degradar al més revolucionari, com
reflexionava Buenaventura Durruti des del Front d’Aragó. En aquest cas la
gènesi de l’Estat Algerià està en la reunió dels líders militars de les
diferents províncies (wilayah). En una d’aquestes (Congrés de Soumman) Boudiaf,
el líder de la número 2, no s’hi va presentar el que exemplifica la competència
pel poder entre ells.
Una disputa militarista que acaba per bandejar la política civil i,
sobretot, el control efectiu de la població sobre els afers interns del país.
Com un exemple de com evitar la desviació militarista en la lluita armada ens
queda l’experiència als anys seixanta de Chola (nom en clau de la Organización
Popular Revolucionaria-33 Orientales, braç armat de la Federación
Anarquista Uruguaya) que, com ens recorda l’històric militant Juan Carlos
Mechoso, tenia un procés molt acurat d’auto-avaluació i crítica interna,
inexistent en altres grups guerrillers del període, així com un projecte de
formació contínua dels seus membres (“Escuelita”). Un dels militants, Rubén,
recorda com es va utilitzar una versió crítica del psicoanàlisi (mitjançant una
sèrie de tests) quan el marxisme, afirma, sempre va bandejar aquest tema quan
no utilitzava directament la psiquiatria farmacològica.
Una forma d’enfocar un projecte de lluita, doncs, que de ben segur va
contribuir a la solidaritat i l’empatia davant d’altres models més basats en la
jerarquia i l’autoritarisme.
Alma
apátrida
Comentarios
Publicar un comentario