Absolució pels 18 de la Macarena! : Crònica de la xerrada sobre la repressió a la lluita per l’habitatge a Sevilla a l’Ateneu Llibertari del Palomar (Barna)

El passat divendres 8 de novembre de 2019 a les 19:00 hores, es va realitzar a l’Ateneu Llibertari del Palomar (C/Llenguadoc, 25) una xerrada sobre el cas repressiu dels “18 de la Macarena” que s’enfronten en total a uns 77 anys de presó (5 per a cadascú) per una okupació destinada a habitatge per persones sense sostre. Els dos companys de Sevilla, que ens van informar del cas, ens van situar retrospectivament als anys 2005-2007 quan a aquesta ciutat andalusa hi començava a haver certa agitació: creació de la “Coordinadora Barrios en Lucha” que connectava a diferents veïns i okupes, destacant dos centres socials d’aquests últims: “Casas Viejas” (al barri de la Macarena) i “Sin nombre” (a San Bernardo). Van voler destacar que a Sevilla no es trobaven amb l’existència d’una PAH ja que el conflicte principal era d’inquilins, veïns que no poden accedir a una hipoteca, amb sous que no superaven els 800 euros.

Com acostuma a passar, després vingué un cicle de cansament, amb la gent esgotada, fins que arribà una altra onada de mobilització del 2011 al 2015, coincidint amb el 15-M, on la comissió que va agafar més força fou la d’habitatge, destacant-ne la creació des del moviment social dels “PIVE (Puntos de Información de Vivienda y Encuentro” (13 en total) on s’enfrontaven quotidianament als problemes en el subministrament d’aigua i llum. Al moviment hi participaven, i estava dirigit a satisfer les seves necessitats, els estrats socials més precaris de la ciutat, com va voler repetir un dels ponents, per la preponderància dels inquilins enlloc dels hipotecats, el que (des d’un primer moment) també va significar que la seva base social tingués una altra concepció de la seva relació amb la propietat, més procliu a transgredir-la, que la que pogués tenir una classe mitjana assalariada, que tot i descendir en l’estructura de classes, encara conservés part dels vells valors d’ordre capitalistes.

Així es van okupar diferents edificis, començant per la “Corrala Utopia” que estava en un lloc cèntric de la ciutat, el que molestava a les elits econòmiques i polítiques locals (“un pugnale nel cuore della città capitalista”, com recordaven els estudiants italians de l’ex-Hotel Comercio de Milano el 1968, tot i que les motivacions inicials fossin ben diferents). En aquest context, es va aconseguir acorralar a l’Administració municipal i la premsa reaccionària comença a atacar, davant d’això un dels ponents va ser diàfan i deixà clar que això era només un símptoma de que s’estaven fent les coses bé (el que va despertar l’aprovació de molta gent present a l’acte). També va parlar de l’intent, com sempre, de penetració de partits polítics dins el moviment, com “Izquierda Unida”, que es va veure afavorit per la posició pragmàtica de bona part dels afectats que buscaven habitatge estable enlloc de potenciar l’okupació com a punta de llança contra el Sistema.

Això ens pot portar a la reflexió al voltant del fet relatiu a que allò a tenir en compte no és tant si els afectats per un problema social tenen visions pragmàtiques sobre aquest, que puguin ser reconduïdes pel reformisme, sinó fins a quin punt el Sistema és capaç de processar aquestes demandes satisfactòriament per ells i elles, o sigui, és fins a cert punt “normal” que persones amb obligacions familiars prefereixin un habitatge estable al risc d’okupar, el què s’ha de veure és fins a quin punt “Izquierda Unida” podia actuar com a intermediari perquè això succeís realment. Si “estructuralment” no pot, perquè l’austeritat neo-liberal els ha convertit en inservibles, és quan l’okupació apareix com l’alternativa més viable, iniciant un principi de ruptura revolucionària.

Un dels ponents també va criticar la tendència dels activistes a caure en l’assistencialisme, parlant de “Cáritas con K”, i va indicar també que la pressió de la maquinària judicial va acabar fracturant la capacitat de resistència. En el context actual, va afirmar, es segueixen produint okupacions, fins i tot va dir que s’han multiplicat, però succeeixen individualment o en petits grups despolititzats i no tenen, per tant, la capacitat de pressió col·lectiva per mantenir-se en el temps o lligar-se a altres lluites socials. Així a partir de 2015 desapareix el moviment. En aquest moment, és quan va intervenir l’altre ponent comentant que a la seva arribada a Sevilla, provenia d’una de les localitats del voltant on no hi havia cap ambient de resistència, va participar en la creació d’un col·lectiu anti-feixista que es movia pel Barri de la Macarena: un barri de tradició lluitadora i on més persones sense llar hi ha de la capital andalusa.

Al barri només s’hi troben dos Centres d’Acollida on acullen aquestes persones per períodes no superiors als tres dies. En aquestes un grup d’elles decideixen acampar davant del centre per denunciar la mala gestió i la insuficiència del servei. A més a més es tractava d’un lloc estratègic per trobar-se davant del Parlament d’Andalusia, al ser expulsats indignament amb aspersors d’aigua, decideixen okupar un edifici, propietat d’un aristòcrata, anomenant-lo “Corrala Dignidad” on funcionaven amb una assemblea interna i una altra on hi participaven diferents col·lectius que els hi donaven suport, aconseguint unificar aquesta acció el conjunt dispers de lluites per l’habitatge que es produïen a la ciutat. El ponent també va voler destacar, a mode d’auto-crítica, la falta de costum assembleària entre els participants el que va donar lloc, en ocasions, a actituds jeràrquiques i/o autoritàries.

Aquí va fer un parèntesi, ja que va voler deixar clar que l’estereotip del “señorito sevillano” és majoritàriament irreal i, darrere de les aparences, Sevilla és una ciutat amb molta pobresa i on, proporcionalment va dir, més gent hi ha passant-ho malament. Aquesta lluita va aconseguir aglutinar a bona part d’ells amb manifestacions davant de l’Ajuntament i amb una àmplia col·laboració inter-generacional: veterans lluitadors, joves anti-feixistes i persones sense llar. El febrer de 2018 es va okupar una casa per a dones maltractades i els seus fills i al cap d’un temps una tercera okupació que està a l’origen del cas repressiu que ens ocupa: en ella els activistes que estaven dins havien planejat desplegar pancartes per a que hi hagués un suport des de fora. Al cap de poc temps, però, es van trobar amb cinc policies de paisà, que no es sap ben bé per on van entrar, amb la intenció de detenir-los.

Davant d’això els activistes van exigir que els mostressin la placa, ja que al no identificar-se arribaren a pensar que eren matons a sou de la propietat. Va començar aleshores un estira i arronsa davant del qual la Policia va activar desproporcionadament un codi “QR”, referent a quan un agent està en perill de mort, i es van presentar al lloc unes vint-i-cinc furgonetes d’antidisturbis que començaren a agredir salvatgement a les solidàries concentrades fora de l’edifici. Van identificar divuit persones i detenir-ne a sis. El ponent ens va explicar que quan arribaren a comissaria, un alt càrrec policial, que segons sembla havia estat responsable de varis desallotjaments a Barcelona, començà a amenaçar-los i a proferir un discurs netament feixista amb referències a la Guerra Civil. El company es va sorprendre de que algú tan alt en la jerarquia policial, i no un simple agent, fos tan explícit.

També ens explicà que els hi tocà el pitjor jutge d’instrucció, el número 4, un reaccionari membre de l’OPUS DEI: segons sembla la Policia coneix els torns dels jutges i va fer el possible perquè els hi toqués aquest. Els agents que van intervenir presentaren un informe de lesions on totes estaven als seus canells i que, per tant, se les van fer ells mateixos durant les agressions als activistes. Aquestes sis persones detingudes van ser enviades a presó provisional, de forma injustificada al no haver “desarrelament” ni “risc de reiteració delictiva”. Sembla clar que es tractà d’una mesura exemplificant per intentar atemorir al moviment social sevillà per l’habitatge. A part de les penes de presó, s’enfronten a una fiança que arriba en total a uns 20.000 euros. Els companys demanen solidaritat i difusió del cas ja que, per desgràcia, no és massa conegut a la resta de l’Estat.

                                                                                                                                           

                                                                                                                                          Alma apátrida

+ info:

https://twitter.com/18delamacarena

https://www.facebook.com/18delaMacarena/