El passat divendres 4 d’octubre a les 19:00 hores, Acció Llibertària de
Sants i la Federació Anarquista de Catalunya van organitzar la presentació del
llibre “Terra i Llibertat! El magonisme i l’anarquisme espanyol (1910-1915)”
amb l’autor Eliseu Argenté. Aquest va destacar que el fet que l’obra hagi
estat editada conjuntament amb la Federación Anarquista de México és una
mostra de la solidaritat internacionalista que porta als anarquistes, de
diferents latituds, a portar a terme projectes en comú. Eliseu va començar
explicant que la Revolució Mexicana de 1910 fou una de les més importants del
segle XX però que, sorprenentment, quedà oblidada a casa nostra. Senyalà que és
a partir de 1900 quan comença l’activitat política dels germans Magón (Ricardo
i Enrique) durant el govern de Porfírio Díaz, liberal “sui generis”, doncs,
exercia un govern repressor i autoritari.
El seu govern fou fruit de les lluites entre liberals i conservadors, en
les que s’imposen els primers, promulgant la Constitució de 1857. El “Porfiriato”
va representar, doncs, certa estabilitat econòmica i política però a costa d’unes
desigualtats socials tremendes. El país estava controlat per empreses multinacionals
franceses, britàniques i nord-americanes. El peó que treballava als camps anava
a comprar a les “tiendas de raya” (anomenades així perquè es ratllava el seu nom,
un cop retirats els productes alimentaris) que eren dels mateixos propietaris de
les hisendes. Mentrestant seguien les tensions entre els liberals i els sectors
conservadors de la societat mexicana com l’Església Catòlica amb els atacs al
laïcisme per part del Bisbe de San Luís de Potosí que enerven els primers.
Amb aquestes tensions alguns sectors es desprenen del liberalisme oficial:
Camilo Arriaga funda el “Club Liberal” on hi entren els germans Magón.
Posteriorment funden el periòdic “Regeneración” partint de la base que
la corrupció és deguda a que hi ha “mala gent”, així es dediquen a recollir les
queixes de la gent a través de les cartes que els hi envien des de diferents
indrets del país. El 1901 els hi prohibeixen el periòdic i Ricardo Flores Magón
es passa 20 mesos empresonat. El 1903 s’instal·la a Saint Louis (Missouri)
fugint de la persecució del “Porfiriato”. El 1905 es creen les “bases para la
unificación del PLM” i el 1906 es crea el “Partido Liberal Mexicano”. La
seva ideologia es basava, en un inici, en un radicalisme avançat que defensava
la jornada de 8 hores, la prohibició del treball infantil i la devolució de les
terres a les comunitats indígenes.
El partit dels germans Magón s’organitzà en uns 44 grups d’entre 50 i 100
membres cada un. El PLM promogué una insurrecció armada l’any 1908 que
fracassà. També realitzaren agitació en diferents moviments vaguístics com el
del mineral de Cananea (Sonora) on hi havia un “Club Liberal” de caràcter
clandestí. Així mateix s’ha de destacar el moviment vaguístic del ram del
tèxtil a “Rio Blanco” on la repressió del “Porfiriato” va produir entre 500 i
800 morts. El President Porfirio Díaz, tot seguit i com a mostra del seu caràcter
criminal i anti-obrer, va convocar un banquet per les “molèsties” sofertes pels
empresaris degut a la vaga. Eliseu Argenté ens va explicar com l’estratègia del
PLM es basava en tres eixos: difusió del pensament revolucionari, promoció de
les insurreccions armades i recolzament als moviments vaguístics.
Com a conseqüència de tota aquesta agitació, doncs, de 1907 a 1910 Ricardo
Flores Magón va estar tancat a la presó. Mentrestant alguns sectors de la
classe dominant també comencen a estar descontents amb el “Porfiriato” i és
així com Francisco Ignacio Madero funda el Partit Anti-Re-eleccionista
conjuntament amb Pascual Orozco. Els magonistes es neguen a pactar amb ells
perquè intueixen correctament que només pretenen alguns canvis polítics
cosmètics i es neguen a tocar l’estructura de propietat de la terra. El
descontent amb el govern de Porfirio Díaz produeix una insurrecció
generalitzada i el President s’exilia a París. Tot i així, les forces
revolucionàries no accepten el nou govern de Madero i aquest acaba sent
assassinat per membres de la contra-revolució porfirista. En aquestes el PLM
edita un document del que se’n distribueixen milers de còpies per tot el país “Manifiesto
contra el Estado, el Clero y el Capital de la Junta Organizadora del PLM” de
tendència clarament anarco-comunista.
Eliseu Argenté també va assenyalar les diferències sociològiques entre les
dues principals forces revolucionàries del moment: els “zapatistes”, que es
nodrien de les comunitats indígenes del sud de Mèxic, i els “villistes” que ho
feien del proletaris d’hisenda del nord. Els magonistes, que eren la força més
minoritària, no simpatitzaven amb Pancho Villa ja que no veien clar que tingués
un programa de transformació social massa clar. Eliseu Argenté ens va explicar,
com a fet anecdòtic, que el líder de la contra-revolució porfirista, Victoriano
Huerta l’hi agradava tant el conyac i la marihuana que se’n va composar una
cançó satírica “La cucaracha” coneguda, fins i tot, fora de les
fronteres mexicanes. El 1914 villistes i zapatistes organitzen la “Convención
de Aguas Calientes” mentre els magonistes envaeixen la “Baja california”
rebent la solidaritat estatunidenca d’anarquistes com Emma Goldmann i sindicalistes
revolucionaris com Joe Hill.
Les forces revolucionàries es divideixen entre “constitucionalistes”
(Carranza i Obregón) i “convencionistes” (villistes i zapatistes). Aquí, Eliseu
Argenté ens va senyalar el fet que considera va ferir de mort la revolució que
fou el pacte dels anarcosindicalistes de la “Casa del Obrero Mundial” amb
Carranza en contra dels segons, on aquests obrers van arribar a crear els “Batallones
Rojos” i les “Brigadas Sanitarias Anarquistas” per enfrontar-se als “convencionistes”.
L’autor del llibre va explicar que la desconfiança que generaven els zapatistes
entre els anarcosindicalistes urbans, amb imatges impactants i qualificades de “reaccionàries”
com l’entrada d’aquests primers a Ciutat de Mèxic amb imatges de la “Virgen
de Guadalupe”, així com el fet de que aquests anarcosindicalistes provenien majoritàriament
de l’emigració europea i tenien cert desconeixement de la realitat de l’interior
del país, va fer que no quallés una aliança que hagués donat resultats
fructífers.
Per altra banda, el mateix Ricardo Flores Magón va criticar aquest pacte
entre Carranza i els anarcosindicalistes de la COM. Eliseu Argenté va acabar
aquesta part senyalant-nos com, posteriorment, els principals líders de la
Revolució Mexicana foren assassinats i com aquesta es va institucionalitzar en
un sistema corporativista “sui generis” que alguns politòlegs han definit com
una simbiosis de “sovietisme” i “feixisme”. Els últims apunts de l’autor van
ser referents a la interpretació que van fer d’aquest procés els anarquistes
espanyols que oscil·laren des de posicions netament favorables (destacant les
campanyes dels sindicats per recollir diners) a certes idees, influenciades pel
positivisme evolucionista racista, que definien el poble mexicà com “embrutecido
e ignorante” i a la Revolució com a part d’una suposada “conxorxa d’empreses
estatunidenques” mantenint una actitud equidistant i estèril enfront aquest
moviment de masses que buscava la justícia social.
Segurament tingui raó l’autor del llibre quan afirma que la incomprensió
dels anarcosindicalistes de la COM, respecte als zapatistes, va ser el motiu de
la derrota de la revolució i la seva posterior institucionalització corporativa.
Aquesta tensió entre camp i ciutat ja estava en les discussions de Marx i
Bakunin quan el primer senyalava el proletariat alemany com a avantguarda de la
revolució i el segon destacava el paper que podia jugar l’esperit comunitari
dels camperols russos. Posteriorment algunes tradicions marxistes seran estrictament
obreristes, com el trotskisme, mentre d’altres apostaran pels camperols sense
terra com a subjecte revolucionari, el maoisme. Precisament aquest és un dels
motius de que els soviètics acusessin als maoistes d’anarquisme. La història
dels moviments socials i polítics està plena de paradoxes d’aquest tipus. Avui
com ahir, doncs, la unió entre els assalariats del camp i la ciutat és la base
de la revolució abans que fronts interclassistes amb la petita burgesia urbana
o rural.
Alma apátrida
Comentarios
Publicar un comentario