
I
Hi havia una vegada, pels voltants de la dècada dels 90, en una Catalunya
que no existeix, uns adolescents inflamats de “patriotisme socialista”,
adaptació barroera del “tercerisme” que no entrava ni amb calçador a una de les
regions més riques d’Europa Occidental, que començaven a agitar els carrers amb
la consigna de “Independència i Socialisme”: un atraient eslògan per aquells
qui, majoritàriament, experimentaren la socialització primària en entorns on es
vanagloriava el caràcter suposadament “independent” de la seva classe, respecte
la polarització social en curs i on, per altra banda, començaven a adonar-se
que aquell “món encantat” (refregit pre-contemporani d’èpiques llegendes i
d’herois de pa sucat amb oli) començava a esmicolar-se per l’ofensiva d’un
capitalisme neo-liberal que, com ens recordava Karl Marx, dissol tot allò sòlid
en la primera bufada de vent.
Aquesta situació de transició entre el que no acabava de marxar, d’una
banda, i el que no acabava de néixer, de l’altra, entre l’adherència idealista
per unes tradicions reificades, mantingudes durant el tardo-franquisme amb
l’epítet de “particularidades regionales”, i l’intent d’adherir-se a les
lluites d’un nou proletariat pel qual s’havia trencat tota esperança d’un futur
estable i amb dignitat, expressava la pulsió (inconscient?) per utilitzar les
primeres com un marcador de classe excloent, d’aquí la seva defensa aferrissada
d’un univers cultural que permetia identificar fàcilment qui era qui dins la
societat de classes, i també la necessitat imperiosa d’establir lligams polítics
amb l’única classe que podia desafiar realment el sistema i, per tant, servir
de trampolí de la indecisa avantguarda que s’estava covant als plecs de la
Catalunya pujolista.

II
Després va venir la transformació, d’una organització d’acció directa en
una de política, més o menys formal, per seguir amb la idea de la “Unitat
Popular”, l’entrada als Ajuntaments i al Parlament etc. Tot això paral·lel al
pas per la Universitat de tots aquells antics adolescents que ara aprenien els
secrets de la “realpolitik” de la mà de la ideologia meritocràtica que és
l’ensenya de l’Alma Mater. Després d’abstencions i aprovades de pressupostos
ara arribem, per fi, a l’última fase on la marca electoral d’aquells antics
revolucionaris púbers es planteja, en la seva última ponència per “combatre la
resignació” que sempre ha estat en el seu genoma polític, la possibilitat
d’ampliar les seves aliances electorals al conjunt de “l’esquerra
independentista i autodeterminista”. Tanta palla de document per acabar dient
que renuncien al “postureig” anti-capitalista per anar de la mà de la
socialdemocràcia descafeïnada de Podem i el liberalisme progre d’ERC.

El cercle s’està tancant i la versió catalana d’EH Bildu ja està imaginada:
hauríem d’entendre el camí recorregut per aquest jovent, no sense discussions
amb antics companys de viatge que sempre havien intuït les seves intencions, no
com la consolidació d’un “espai autònom de la seva classe d’origen”, com diria
la sociologia dels intel·lectuals d’un optimista Pierre Bourdieu, sinó com la
constatació de fins a quin punt aquests no són més que un apèndix d’aquesta
última, com diria Karl Manheim, i per tant pateixen dels mateixos vicis: la
ferma voluntat d’ascendir socialment i de formar-se políticament amb l’únic
objectiu de construir un discurs que legitimi aquest objectiu tan prosaic.
Dintre d’uns anys, si tot va bé per a ells, aquesta aliança electoral imaginada
potser es converteixi en una absorció política i l’Esquerra Independentista
tornarà al dilema de sortida que donà lloc a la PUA. L’etern retorn de la
història i els pensaments que diria Friedrich Nietzche.
III
III

Fora trepes dels moviments
socials
Visca l’anarquia
Alma apátrida
Comentarios
Publicar un comentario