Polemitzant amb les Joves Llibertàries: Crònica de la xerrada “oberta” amb Batzac a l’Ateneu Popular La Bugadera (Horta-Barcelona)

I                                

El passat divendres a les 7 de la tarda es va realitzar a aquest espai independentista hortenc, una xerrada “oberta” (després explicaré el perquè) amb l'organització juvenil llibertària Batzac de recent creació. Després d’excusar la inassistència dels membres d’un sindicat estudiantil llibertari, que havien de compartir l’acte, i de que un company fes una breu presentació de l’activitat, un militant de Batzac va explicar que l’organització es fundà el 2017 i que té nuclis actius a Barcelona, Tarragona i Lleida. La seva creació s’emmarca, ens va comentar, en iniciatives similars (desconec fins a quin punt ho són) com les noves Joventuts Llibertàries de Mallorca. L’activitat de Batzac diu basar-se en idees com compartir el coneixement, la formació ideològica i política i l’ajuda mútua. Afirmen que els seus referents són organitzacions com la CNT, la CGT i Embat. També defensen el Socialisme com a Escola Econòmica, conseqüentment el “Control Obrer”, el “Feminisme de Classe” i l’Internacionalisme.

Citaren també el seu suport al “Dret a l’Autodeterminació”, l’Ecologisme i l’Anti-especisme. Insistiren en què s’emmarquen dins del que defineixen com “anarquisme social i organitzat” entenent-lo com un moviment polític que busca la inserció en la societat i “canviar les mentalitats de la gent”, organitza la seva acció en diferents fronts com l’estudiantil, el laboral i l’habitatge. Es basen també, entenc que a fi de garantir la seva cohesió interna, en la “Unitat Estratègica” i realitzen una Plenària al mes. També van comentar que actualment el nucli de Barcelona s’ha dividit en dos (Nord i Sud) degut a l’augment de la militància i justificaren, de forma general, el seu model d’organització al considerar-lo el més eficaç, a fi d’aconseguir la permanència en el temps i el relleu generacional, en clara referència al model de grups d’afinitat que troben ineficaç i inestable.

II

Una de les qüestions més xocants fou que al ser qüestionats en quan a la seva voluntat real d’agrupar al conjunt de la joventut llibertària, per una banda, i utilitzar reiteradament les categories d’una corrent molt determinada de l’anarquisme com és l’especifisme, per l’altra (d’organitzacions com la Federación Anarquista Uruguaya o la catalana Embat i que no s’ha de confondre amb qualsevol organització de tipus específic), respongueren amb evasives (afirmant l'existència de vàries corrents al seu si, quan és evident que de ser-hi deuen estar supeditades a la línia “especifista” general) o, fins i tot, senyalant la seva “incomoditat” amb una suposada situació on “homes adults” estarien mostrant una complexitat teòrica inabordable per a ells i elles. Puc entendre que es tracta d’una organització de joves que acaba de començar, però si no es volen veure abocats a la crítica pública, sense cap condescendència, llavors el format “xerrada oberta” no crec que sigui el millor, sincerament.

Fa un cert temps que penso que la utilització reiterada d’adjectius innecessaris o prescindibles com “social i organitzat” o, en vàries ocasions, “polític”, forma part d’una estratègia discursiva tendent a construir falses dicotomies per estigmatitzar un sector de l’anarquisme. Ni els plantejaments d’Embat i Batzac són els únics “socials” o “organitzats” ni tot el que en resta al marge és una caricatura de “ratolins de biblioteca-fanzinoteca insurreccionalistes”: la introducció d’un discurs polaritzador en aquest sentit, inexistent abans de la seva aparició orgànica, va arribar a l’extrem, per part de qui presentava l’acte, d’acusar a tots els que no formen part de la seva corrent de professar l’anarco-capitalisme de la dreta “llibertariana”.

Per altra banda, bussejant en la història del moviment llibertari, i concretament de la CNT, veurem com la insistència en definir l’anarquisme com un moviment “polític”, al marge de que etimològicament pugui ser cert, té el seu origen en les posicions “possibilistes llibertàries” de figures com Salvador Seguí, Joan Peiró i Àngel Pestaña que elaboraren la seva primera “Ressolució Política” a la Conferència de Saragossa de juny de 1922 i que enervaren als “anarquistes ultres”, definits així pel possibilista César M. Lorenzo, que van tombar aquests acords. L’ús de les paraules no és innocent, doncs, i en un context de monopoli del sistema en la creació de significats ens hem de plantejar fins a quin punt podem re-significar certes paraules, tenint en compte la desigualtat existent, o fer un esforç per utilitzar conceptes nous i més adients.

III

L’acte va concloure amb la intervenció d’un antic militant de les Joventuts Llibertàries dels 90 qui va criticar el nacionalisme com una cortina de fum, reivindicà els grups d’afinitat per basar-se en una confiança que les grans organitzacions reprimeixen i cità les lluites autònomes, el situacionisme i l’heterodòxia anarquista de figures com Luis Andrés Edo com a referents del període de l’organització que a ell l’hi tocà viure. Els militants de Batzac, tot i reivindicar-se com a joventuts llibertàries, van deixar clar no tenir res a veure amb aquests plantejaments anteriors. Uns plantejaments que jo tampoc comparteixo del tot, i em semblen contradictoris en alguns punts com negar l’existència de la classe obrera (confonent al meu entendre unes determinades condicions de vida amb el fet de que existeixi, efectivament, la idea de la necessitat de superar-les de forma revolucionària) i reivindicar igualment les seves lluites autònomes, però que (en tot cas) hi sóc més afí que a aquesta versió reformista de l’anarquisme juvenil.

Al contrari del que es pugui pensar l’acrítica idea de la unitat a tota costa, deixant per un futur incert les discussions de fons, és més nociva que posar sobre la taula, des d’ara mateix, les diferències de plantejament, doncs, sinó aquestes poden rebrotar amb més virulència quan menys oportú sigui que ho facin. Com deia Karl Marx “La nostra tasca és la crítica despietada. I molt més contra aparents amics que contra enemics oberts”. Un aforisme que, tot i provenir del principal rival polític del company Bakunin, crec sincerament que hagués compartit del tot un revolucionari que no es va cansar de criticar l’executivisme i el centralisme del mateix Marx al si de la Internacional Obrera.

                                                                                                                                                 
                                                                                                                                                                         Alma apátrida