El dilema enverinat d’Ada
Colau: El social-feixisme, Brest-Litovsk i l’anarquisme
1) Una difícil decisió que
impedeix quedar bé amb tothom
Ja fa unes setmanes de la presa de possessió d’Ada Colau i la tensió
política s’ha assossegat el suficient, no vol dir que no rebroti, per parar-se
a pensar en el què ha passat. Sembla que els resultats electorals indiquen que
els comuns barcelonins han mudat part dels seus suports electorals a sectors de
les classes mitjanes, acostant-se sociològicament a ERC, mentre el PSC ha
recuperat la simpatia dels barris de classe treballadora. Manuel Valls, per
altra banda, ha arrasat als barris de classe alta. La lectura que en feia Lluis
Rabell a l’article “A Orillas del Rubicón” és que les ambigüitats respecte al
Procés han passat factura als comuns. Pot ser que la gent hagi votat més en
clau catalana que de Barcelona? Segurament.
Les alternatives que es dibuixaven eren les següents: els representants de
la classe mitja “progressista” i part de la treballadora (no oblidem que l’adjectiu
de la primera ho és només per pressió de la segona) fent de furgó de cua de la
petita burgesia reaccionària (cada cop més ultraliberal en la seva voluntat
d’esdevenir el “catch-all party” del nacionalisme burgès català) o una aliança
dels primers amb els representants de la classe treballadora i el suport
enverinat de la classe alta de Barcelona. Que quedi clar, però, que jo no els
considero representants de res, només ho són en funció de que penosament la
gent segueix participant i legitimant aquest xou decrèpit que alguns s’entesten
en mantenir en l’agonia. La primera idea que vull qüestionar, i que sembla que
molta gent s’aferra en mantenir, és si la postura de Valls ha estat realment per
frenar l’independentisme o més aviat per condicionar el govern de Colau, doncs,
mai he cregut en la sinceritat d’aquella frase de Calvo Sotelo “antes roja que
rota”: la veig una forma deliberada de desviar l’atenció de la lluita de
classes.
2) La crítica de “classe
contra classe” contra el social-feixisme, més actual que mai
Abans que Gueorgui Dimitrov es fes amb la direcció del moviment comunista
mundial, un cop Stalin es desempallegà de Trotski, i imposés el reformisme
estèril i col·laboracionista dels “Fronts Populars” (la llarga ombra dels quals
encara continua projectant-se en expressions polítiques que ens són massa
properes) la política de la seva Internacional s’anomenava “classe contra
classe” i es caracteritzava per la intransigència revolucionària, la única confiança
en la força del proletariat, i la seva avantguarda, per canviar les coses i el
rebuig frontal a arribar a acords amb els partits socialdemòcrates als que
acusava de social-feixistes. El que vull rescatar aquí, només, és aquest
concepte. Per social-feixisme s’entenia que hi havia una coincidència entre la
socialdemocràcia i el feixisme en el sentit de que ambdós promovien la
col·laboració entre classes (tot i que, en principi, una mitjançant cert
repartiment de la riquesa i l’altra de forma coactiva i repressora).
La màxima expressió d’aquesta fusió social-feixista va ser quan la
socialdemocràcia alemanya es va aliar amb l’extrema-dreta dels freikorps per esclafar la Revolució
Espartaquista de 1919. Per tal de no abandonar el poder es va aliar amb “l’Estat
profund” militarista i va ofegar en sang les aspiracions d’emancipació del
proletariat. Recordem, també, que la Lliga Espartaquista prové d’una escissió
d’aquesta i que Karl Liebknecht no tingué problemes en abandonar el Parlament
per liderar la insurrecció amb Rosa Luxemburg. Ells, com a marxistes
revolucionaris, no tenien una concepció finalista de la presència a les
institucions sinó només instrumental. Del pensament luxemburguista en va
derivar una corrent ideològica soterrada que desemboca en l’autonomisme
anti-capitalista del que, vés per on, prové Ada Colau. Cabia esperar un gest
similar de l’Alcaldessa o la seva aliança amb el que queda del vell “partit de
l’ordre” estalinista li ho impediria? És un “gest espartaquista” la renúncia de
Gala Pin a la Regidoria del Districte de Ciutat Vella o un temor real a veure’s
superada per l’esquerra pels col·lectius veïnals que agiten el castigat barri
del Raval?
L’aliança per conveniència de la socialdemocràcia dels comuns amb
“L’Ajuntament Profund” (versió local de l’Estat Profund i que fa referència a
aquells poders fàctics que no s’escullen i converteixen la democràcia burgesa
en una farsa) queda exemplificada amb el conegut reaccionarisme de la Guàrdia
Urbana i les seves connexions històriques amb el falangisme (relació del
superintendent Delgado amb l’ultradretà Alberto Royuela que ens recordava Jesús
Rodríguez a la “Directa” el 2016, per exemple). Aliança caracteritzada per un
estira i arronsa on de cara a la galeria es promet als moviments socials
dissoldre els antiavalots de la USP però es crea la UREP amb més agents que
abans i que amb el nou format “de proximitat” amplien la seva capil·laritat a
tot el teixit barrial, fomentant la delació entre el veïnat. Total, per
repartir bastonades a les manifestacions ja estan els Mossos.
Així recopilen informació valuosa durant la jornada aquells qui en el seu
temps lliure es relacionaran amb l’agressiu món dels motards a través del seu
propi capítol: els Gunfighters. Un
excel·lent ambient de clavegueres d’on pot sorgir l’embrió dels futurs freikorps barcelonins per iniciar la
guerra bruta contra tota dissidència que creixi als marges del que el
social-feixisme controli políticament. Marges que es previsible que s’eixamplin
davant la creixent massificació turística de la ciutat-aparador i la tèbia
resposta de l’Ajuntament. Que lluny estem de quan les “patrulles de control” de
la classe treballadora controlaven la ciutat, ens n’hem d’anar a països
llunyans com Mèxic per veure una situació similar amb els “Grupos de
Autodefensa Comunitaria”. El fet que avui dia l’esquerra institucional defensi
major presència policial, en el marc d’un sistema generador de desigualtats
socio-econòmiques, només ens indica com de compromesos estan amb aquest.
3) El Brest-Litovsk
barceloní
A la pàgina satírica de facebook afí als Comuns Junts per Qatarunya hi va aparèixer una vinyeta que em semblà
interessant: En ella un Lenin informava a una massa proletària que el Kàisser
alemany havia disposat un tren “a canvi de res” per retornar-lo a Rússia i fer
caure el règim zarista. El paral·lelisme amb el vot de Manuel Valls a Ada Colau
era evident però obvia descaradament “l’abraçada monstruosa”, que denuncià Rosa
Luxemburg, entre Lenin i Hindenburg, poc temps després a aquesta ciutat
bielo-russa. En el tractat s’entregaven amplis territoris als “Imperis
Centrals” participants a la Primera Guerra Mundial. Potser aquesta Lenin-Colau,
que imaginen els seus entusiastes seguidors, pagarà el mateix preu al
Kàisser-Valls? La desafortunada comparació de Junts per Qatarunya semblava no voler reconèixer l’evidència de que
aconseguir que l’esquerra “transformadora” perdi credibilitat pot ser el
vertader motiu de tot plegat.
Tots els nacionalismes estan aliats contra el proletariat en un moviment de
pinça dirigit a fagocitar-lo. En aquest cas contra els que creuen
il·lusòriament representar-lo. Mentrestant Ada Colau aplaudeix la última batuda
policial indiscriminada al Raval del 20 de juny: a l’estil del racisme de
Manuel Valls es criminalitza la pobresa quan sabem tots que els grans
narcotraficants operen lliurement al Port de Barcelona. La militarització dels
barris pot ser que impressioni i faci sentir segur a algú però només
traslladarà el problema de lloc, a part de que tapiant pisos sense donar-los un
ús comunitari només aplaçarà temporalment el problema. Està gratant
silenciosament la ideologia de Valls el govern d’Ada Colau? Veure’m una
intensificació del viratge a la dreta en aquest govern d’esquerra condicionada?
4) L’anarquisme de Néstor
Makhno i el CSO May Day
El tractat de Brest-Litovsk va portar a la invasió d’Ucraïna pels exèrcits austro-alemanys. A ells es van
oposar els anarcocomunistes de la Makhnovitchina. Posteriorment lluitaren
contra l’Exèrcit Blanc zarista, aliats amb uns bolxevics que acabaren
traint-los. La maniobra del Káisser Valls, aliat amb el neo-lerrouxisme de
Ciutadans, per investir a l’Ada-Lenin és denunciada al comunicat dels okupes
anarquistes del CSO May Day, amb la consigna de que els polítics busquen el
poder a qualsevol preu. Káisser Valls trenca amb Alejandro Lerroux per
ressuscitar al Francesc Cambó més originalment anti-anarquista i la seva Lliga.
Les tietes de l’Exèrcit Blanc zarista i el seu reaccionarisme
aristocràtic-independentista acusen a l’Ada-Lenin d’entregar Ucraïna-Barcelona
al Káisser-Valls.
Al mig d’elles un petit contingent makhnovista desplega, entremig del fum
de les bengales, la pancarta “Ada ets una hipòcrita”: una escena paradigmàtica de
que l’abraçada del Brest-Litovsk barceloní es troba atrapada entre els insults
masclistes del defensisme contrarevolucionari catalanista i l’anarquisme
revolucionari que pugna contra un social-feixisme que també comença a generar
desil·lusió entre les seves antigues bases. Però la Lliga Espartaquista ja no
existeix, i en un món dominat pel pragmatisme polític més exacerbat, la idea
d’un despreniment revolucionari que agiti els carrers s’estavella a l’escullera
d’una socialdemocràcia monolítica, estranya simbiosis de l’estalinisme i
l’autonomisme reciclats. Cap d’aquests dos últims sembla creure en el contra-poder, en la
idea de que no fa falta governar per condicionar l’agenda política, encara que
la mobilització dels madrilenys acabi d’aconseguir que la judicatura mogui
fitxa i aturi al carfriendly de
l’Almeida.
És cert que hi ha una coincidència paradoxal entre la voluntat dels
revolucionaris i els neo-liberals per des-legitimar la socialdemocràcia. Però
això només és perquè els malabarismes que aquesta última fa, per tal de
mantenir-se al poder a tota costa, no poden amagar el descontent creixent
davant els efectes de l’austeritat capitalista, per una banda, i la voluntat de
les elits econòmiques de seguir acumulant a tota costa, per l’altra. Potser que
alguns vagin pensant que ha arribat l’hora de ressuscitar la utopia i tornar a
confiar en la força revolucionària de les explotades abans que en els decorats
de cartró-pedra institucionals. 
Comentarios
Publicar un comentario