La CUP d’Esparreguera fa electoralisme amb la memòria històrica del moviment llibertari

El passat divendres 10 de maig a les set de la tarda es va produir, en aquesta localitat del Baix Llobregat Nord, l’inici dels actes de campanya electoral de l’autoanomenada Esquerra Independentista de cara a les municipals. Fins aquí poc a dir. No m’interessa en absolut el què tinguin a dir els que aspiren a gestionar uns Ajuntaments on no es pot, ni en la majoria de les ocasions es vol, canviar res de substancial degut a la multitud d’impediments burocràtics i legals, al servei del capitalisme i la sacrosanta propietat privada, que atrapen com una teranyina enganxifosa qualsevol voluntat real de canvi.

El que ens va crispar però, a mi i a algunes companyes de la CNT, és l’ús de la figura, en aquest acte, de l’anarcosindicalista esparreguerí Dámaso Hinojosa (assassinat per la Guàrdia Civil l’any 1933 quan va intentar acostar-se al local confederal on hi estaven fent un registre policial) dins el marc de la campanya electoral municipal, per varis motius: La Confederació Nacional del Treball (CNT) és, i era aleshores, una organització obrera apolítica (en quan a partits, parlaments etc.) i no és lògic que se n’utilitzi deliberadament el seu llegat descontextualitzant-ne l’ideari de les persones que hi militaven. Aquesta denúncia que fem no és nova: ja fa uns anys la mateixa formació política va homenatjar a Barcelona, amb les seves sigles, la figura de l’anarquista Josep Lluis Facerías rebent una esbroncada de vàries activistes del moviment llibertari.

Tot això es va fer saber als organitzadors d’un acte que en la mitja hora que durà ni tan sols feren esment al nom del sindicat en què militava el company Hinojosa. Davant les crítiques que vam rebre, haig de dir que hi ha mil alternatives de cara a rendir l’homenatge que es mereix aquest anarcosindicalista com, per exemple, no firmar o firmar amb un nom genèric i inclusiu de tots i totes aquelles que se senten interpel·lats a recuperar la memòria obrera i llibertària a Esparreguera o a on sigui (similar procediment van seguir els veïns navarresos de Cascante amb l’anarquista Lucio Urtubia sense caure en aquest despropòsit tot i ser molts d’ells membres i simpatitzants de l’esquerra abertzale). L’esperpèntic acte va continuar al Casal Popular “Les Canyes” on el guru de l’anarco-independentisme Jordi Martí Font va fer la presentació del seu “Llibre Negre” on recull una sèrie de figures i manifestos que enllacen el catalanisme i l’anarquisme. Durant el torn d’intervencions se l’hi va qüestionar vàries de les afirmacions que feu com la idea de que la revolució anarquista a Catalunya hagi estat la més important (obviant la d’Ucraïna i Manxúria) o el fet que Emili Guanyavents continués militant a les files anarquistes en el moment d’escriure la lletra de “Els Segadors”.

La conversa va pujar de to quan es va començar a discutir sobre el caràcter “revolucionari” del Procés o sobre els sous de la classe política parlamentària de la qual la CUP també forma part. Davant d’això es van sentir alguns comentaris despectius respecte l’edat d’un dels nostres companys, totalment fora de lloc, mentre una companya recriminava als organitzadors anar de la mà de Convergència que són els continuadors del franquisme a Catalunya. Aquesta última invectiva va ser resposta amb evasives mentre seguien amb la matraca de “l’anarco-espanyolisme” i demés bajanades identitàries a les que ens tenen acostumades.

El principal problema, suposo, que va radicar en que la nostra presència suposava un modest impediment en la seva estratègia per esdevenir el catch-all party (partit arreplega-ho tot) de l’esquerra radical, barrejant en el seu discurs electoralista les tradicions polítiques més confrontades com l’anarquisme i el comunisme de matriu estalinista. Total per a què? Per acabar participant, a la vegada, en estructures interclassistes com l’ANC de la mà dels principals responsables de l’austeritat capitalista a Catalunya. No es pot estar a missa i repicant, polítics cupaires. Pretendre representar les corrents més revolucionàries de l’anti-capitalisme i a la vegada compartir taula amb qui ens condemna quotidianament a una vida de misèria us acabarà passant la factura política que us mereixeu.

El fet d’utilitzar el llegat ideològic d’una corrent proletària com l’anarquisme dins d’aquesta estratègia és especialment greu per quan suposa intentar atreure els seus simpatitzants (alguns d’ells antics militants de la CNT d’Esparreguera) per defensar una política que, a nivell català, suposa fer de furgó de cua dels seus principals enemics històrics. No es pot tenir a una mà Salvador Seguí i a l’altra Francesc Cambó. Aquest discurs bipolar és d’una nocivitat tal que amenaça en deixar sense referents ideològics revolucionaris a una classe treballadora que, com a conseqüència, pot llençar-se desorientada a recolzar les propostes polítiques més reaccionàries. Total per a què? Per acabar convertint aquests referents en una versió esbiaixada i producte de consum per a la petita burgesia i una minoria d’intel·lectualoides desclassats i estridents.

El moviment llibertari és, i va ser, fonamentalment una expressió social i política dels interessos de la classe treballadora que no són altres que aconseguir millores en les condicions de vida amb la perspectiva final de l’ensorrament del sistema estatal i capitalista. La solidaritat de classe és el que hi era més important, doncs. En aquest context, és perfectament comprensible, i no nego, la presència al seu si de postures diferents en quan al debat territorial. Però voler sobredimensionar aquest aspecte respecte l’anterior, volent derivar un corpus ideològic o doctrinal de situacions conjunturals com va fer Martí Font, només pot tenir la conseqüència de produir una fractura dins la nostra classe per motius identitaris. Per molt que insisteixin l’anarco-independentisme no té sentit com no existeix res organitzat anomenat “anarco-espanyolisme”.

No podem permetre que es vulgui fer partícip a l’anarquisme, doctrina de fraternitat universal, d’aquest debat trampós on les cartes ja estan marcades abans de començar. Mantinguem-nos en peu, doncs, contra tota política contrària a la solidaritat obrera sinó volem que ens converteixin en un significant buit, llest per a ser utilitzat com a reclam electoral, en una societat polaritzada per quelcom que no ho val en absolut.

Visca el comunisme llibertari

Visca l’anarquia

                                                                                                                                                                         
                                                                                                                                                         Alma apátrida