Sobre el llibre “El Islam Político” de Dolors Bramón

En aquesta breu obra de la islamòloga catalana, editada l’any 2017, s’expliquen, al llarg de tres capítols, algunes consideracions tendents a clarificar l’origen ideològic del salafisme, certament diferent del significat amb què s’acostuma a utilitzar als mitjans de comunicació referent a una fase posterior, es defensa com a inapropiat l’ús del terme Estat Islàmic per referir-se al grup terrorista amb implantació territorial a Síria i l’Iraq (actualment en franca davallada) i es clarifica el significat del terme gihad i la seva relació amb les regles islàmiques de la guerra, que la constrenyen dins d’una sèrie de limitacions, difícilment relacionables amb el terrorisme indiscriminat, que utilitzen aquells qui actualment s’escuden en el seu nom, per cometre actes sanguinaris que l’autora nega que es puguin atribuir a l’Islam.

Bramón ens explica com el salafisme (salafiyyah) va començar, de fet, com un moviment renovador d’oposició al colonialisme que intentava reconciliar religió i progrés defensant l’abolició de la poligàmia i el divorci amb intervenció judicial, negant la pràctica del repudi masculí. A mitjans dels anys setanta es produí un gir en aquest moviment que el portà a radicalitzar-se i adoptar la forma actual que consisteix en un rebuig total a la cultura occidental, que qualifiquen de satànica, defensant un estil de vida imitatiu del profeta Mahoma, la implantació del que ells entenen per “Llei islàmica” o xaria i alguns comportaments retrògrads com saludar en àrab (encara que no siguin arabofons) i l’ús d’un lèxic arcaic. També es caracteritzen per una determinada manera de menjar o vestir-se oposades a les habituals a Occident.

La islamòloga catalana defensa amb vehemència la incorrecció del terme Estat Islàmic per referir-se al terrorisme indiscriminat del grup actualment liderat per Abu Haizam al Obaidi i prefereix formules com Presumpte Estat Islàmic (PEI) o autoproclamat Estat Islàmic doncs considera que ni és un Estat pròpiament, ja que no té fronteres i població definides sinó que han anat fluctuant en relació a les diferents operacions bèl·liques, ni és islàmic ja que no segueix el principi de protecció de les minories religioses monoteistes (dhimmiyyún) conegudes com a “Gent del Llibre” (ahlu l-Kitab): la persecució de cristians assiris i yazidis testimonia, sempre segons Bramón, el fet que no se l’hi pugui atribuir aquest qualificatiu i ens recorda com a nombrosos països islàmics encara s’hi troba la presència d’aquestes minories religioses.

Finalment realitza algunes apreciacions consistents a senyalar el significat vertader de gihad (esforç) que pot tenir un contingut espiritual (gihad major) o bèl·lic (gihad menor). També assenyala que a l’Alcorà hi apareixen altres verbs que fan referència a “fer guerra”, “combatre”, “atacar”, “lluitar” etc. Respecte a la guerra, Ibn Rushd (Averroes), qui va viure entre el 1126 i el 1198, la regula i limita a una sèrie de consideracions com el fet de que no es pot acabar amb la vida de nens, ancians, dones, malalts mentals, crònics o cecs, monjos, homes de ciència, comerciants, camperols i criats o esclaus. Averroes afirma que si no compleix aquestes característiques no pot ser considerada gihad. L’adaptació actual d’aquestes afirmacions, considero, que no pot ser altra que la prohibició d’atemptar contra la població civil com senyalen les Convencions de Ginebra (1864) tantes vegades irrespectades.

La meva opinió sobre l’obra de Dolors Bramón és que parteix de certa voluntat d’establir quin és el vertader o original Islam enfront el que considera desviacions heterodoxes que defineix com islamismes o Islam polític. Personalment, i potser a mode intuïtiu degut als meus limitats coneixements sobre el tema, trobo que pot ser un esforç lloable a fi de desestigmatitzar i descriminalitzar una religió de centenars de milions de fidels però que pot tenir el defecte de ser un doctrinarisme, en el sentit de concebre què és quelcom no pel què diuen la pluralitat d’agents que el professen sinó pel què diuen uns textos sempre subjectes a diverses consideracions. Es tractaria d’un debat entre una postura de la veritat com a correspondència amb el que s’interpreta com a “realitat” i el de la veritat com a coherència, és a dir, amb el relativisme de que un discurs és real si els enunciats interns són coherents entre si.

Considero que tota cultura, religió i civilització té aspectes emancipatius i opressius que són presents al seu si. No trobo que sigui problemàtic reconèixer-ne els segons com a part integrant sempre i quan es defensi la necessitat de superar-los per les visions més obertes i tolerants que hi són igualment presents. En aquest sentit pot ser bo recuperar les idees del sociòleg portuguès Boaventura de Sousa Santos i el seu concepte de hermenèutica diatòpica consistent precisament en aquest exercici amb la finalitat de construir una versió intercultural dels Drets Humans dins de la concepció dialèctica de que aquests han de defugir igualment de l’etnocentrisme occidental (reconeixent les aportacions d’altres cultures) i del relativisme (rebutjant els aspectes opressius que hi són igualment presents).

                                                                                                                                                                         Alma apátrida