Reflexions llibertàries sobre l’esquerra islàmica al món àrab i una altra noció de la revolució social

1) La dificultat adaptativa de l’ateisme anarquista

És cert que l’anarquisme clàssic va lligat indefectiblement a l’ateisme. Personalment, no crec en cap ésser superior doncs, com deia Bakunin, es tracta d’una creença que representa, a la vegada, cobrir de caràcter sagrat els que se’n consideren representants a la Terra. Però, també és cert que si ampliem els nostres horitzons d’anàlisi i ens transportem a altres contextos geogràfics, amb models de civilització diferents, les coses es tornen més complicades. Una vegada, conversant amb els companys veneçolans de “El Libertario”, em comentaven que l’ateisme era un aspecte de la propaganda anarquista que havien deixat al marge: consideraven que no seria comprès, i fins i tot es rebria amb hostilitat, per la població del país. En un primer moment, vaig pensar que això era una excusa, doncs els primers anarquistes ibèrics també es devien trobar amb un context popular fortament religiós, però és cert igualment que alguns anarquistes individualistes (primera fase d’aquesta ideologia), com Émile Armand, no deixaven de fer constants referències al cristianisme.

2) Esquerra religiosa i realisme màgic

Potser és només una qüestió de temps, doncs, que un discurs ateu des de l’esquerra radical, i concretament des de l’anarquisme revolucionari, aconsegueixi quallar a la regió. El cert és que, de moment, la fusió d’elements ideològics provinents del cristianisme i el marxisme és molt comú a Llatinoamèrica i es coneix com a “Teologia de l’Alliberament” (La “Revolució Sandinista” a Nicaragua va ser profundament cristiana i el capellà Camilo Torres va ser un dels fundadors de l’ELN a Colòmbia, per posar només dos exemples). Per a moltes persones llatinoamericanes no existeix cap contradicció entre ser d’esquerres i tenir unes profundes conviccions religioses. Des d’una perspectiva materialista es podria veure com una forma ideològica paradoxal fruit de societats que, degut al bloqueig que apliquen els països desenvolupats al seu progrés a través de diferents mecanismes financers com el “Deute Extern”, es troben en un estadi híbrid entre la modernitat capitalista i l’Antic Règim colonial i missioner.

En el camp de la literatura, doncs, ha estat una regió molt prolífica en el gènere del “realisme màgic” (Gabriel Garcia Marquez, Horacio Quiroga...) que barreja elements fantàstics i realistes fruit, precisament, d’aquest caràcter de transició, que no sembla mai acabar, entre dos models de societat. I, de fet, aquest gènere llatinoamericà agrada molt al món àrab i islàmic, se’n tradueixen les obres i n’hi ha exponents reconeguts internacionalment com l’escriptor kurd Salim Barakat. Una similar situació material, produeix formes culturals també similars. Però hi ha una diferència molt important entre ambdues regions: sembla que l’expressió política de l’Islam en clau d’esquerres sigui un “rara avis” i produeixi perplexitat, quan no rebuig frontal, només de ser-ne mencionada. No és que no hagi existit el marxisme islàmic d’Ali Shariati o Hasan Hanafi, però allò típic en aquesta regió ha estat, històricament, l’oposició violenta entre una esquerra laica, i sovint occidentalitzada, i un islamisme conservador o ultraconservador (tot just ara comencen a donar-se, a vegades, algunes aliances conjunturals contra els corruptes règims que governen els països àrabs).

3) La minúscula esquerra islàmica com a primera superació d’un conflicte ideològic

La primera, en nombroses ocasions formada per sectors de la intel·lectualitat universitària, es mostra amb serioses dificultats per penetrar entre la població empobrida d’aquests països, un lumpenproletariat creixent (degut, en bona part, al desmantellament de la precària infraestructura productiva subvencionada a la que han obligat les polítiques de l’FMI i el BM) que sobreviu com pot de l’economia informal i es llança desesperadament als braços d’aquests grups islamistes. Aquests darrers juguen molt bé la carta d’acusar als primers de no representar una opció política genuïnament arrelada dins el seu propi model civilitzacional, acusant-los de representar una variant més del colonialisme occidental. Els altres poden respondre que, precisament, les antigues metròpolis es van sustentar, a fi d’exercir el seu domini, en els sectors més conservadors de les societats colonitzades per tal de bloquejar el seu progrés i que, de fet, els islamistes actuals en son els seus principals hereus ideològics.

Personalment, considero, que els dos tenen part de raó. Els actuals islamistes representen una visió reaccionària i esbiaixada de l’Islam, enlloc de reivindicar-ne la seva tradició defensora de la raó i el lliure examen (representada per escoles com el “mutazilisme” que fou doctrina oficial durant l’Edat d’Or del califat abbàssida) però, també és cert, que els referents teòrics de l’esquerra laica àrab potser no han estat, en vàries ocasions, suficientment arrelats dins de les tradicions històriques regionals. Una possible superació, doncs, d’aquesta polèmica i una expressió política, capaç de tenir certa predicació entre els sectors empobrits d’aquesta societat (almenys en aquesta fase històrica), podria ser una esquerra islàmica a l’estil de la “Teologia de l’Alliberament” llatinoamericana. Potser apareixerà, com a forma ideològica paradoxal, fruit de l’estranya confluència entre els que s’oposen als règims repressius i corruptes actuals? Les versions més revolucionàries del fet religiós són, al meu entendre, la necessària fase prèvia per arribar a un laïcisme, o inclús ateisme, que parteixi del propi model autòcton de civilització.

Perquè no ha tingut, doncs, l’esquerra islàmica igual predicació al món àrab com ho ha fet la cristiana a Llatinoamèrica? Algú em comentava que podria ser degut a que la última regió, des del seu origen, està formada per societats d’al·luvió, on l’emigració europea hi va jugar un paper demogràfic molt important, portant a la maleta les idees del socialisme i l’anarquisme que es varen barrejar amb les tradicions culturals anteriors fruit del colonialisme. Aquest no va ser el cas dels països àrabs on, amb excepcions com Algèria, no hi va haver una immigració europea important. També és cert que al món àrab les idees del “socialisme” s’associen, en masses ocasions, a la seva peculiar versió nacionalista, corporativa i autoritària (baasisme i nasserisme) i han quedat bastant deslegitimades per àmplies capes de la població (sobretot a partir del gir neoliberal d’alguns dels seus exponents posteriors com el president egipci Anwar el-Sadat) en un procés amb algunes similituds al què va passar a l’Europa de l’Est amb l’autoritarisme soviètic i posterior ascens de l’extrema-dreta.

Per altra banda, és evident que, avui dia, la influència ideològica del wahhabisme saudita a través dels petrodòlars bloqueja qualsevol intent de reformar la religió islàmica en un sentit progressista i, molt menys, revolucionari. Similar procés està succeint amb la creixent evangelització de Llatinoamèrica a través de sectes ultraconservadores promogudes, en nombroses ocasions, des d’Estats Units.

4) Cap a una concepció intercultural de la revolució social anarquista

El marxista islàmic iranià Ali Shariati comentava que d’Occident se’n podien aprofitar coses sempre que es poguessin adaptar a les seves realitats concretes. Potser el món àrab i islàmic ha de trobar la seva pròpia manera d’adaptar un pensament que, de totes maneres, s’hauria de basar més en l’insurreccionalisme dels “sans-culottes” que en els que s’assentaven a l’esquerra de l’Assemblea del Joc de la Pilota durant la Revolució Francesa. De revoltes i revolucions dels oprimits i les oprimides no en falten en la història del món àrab i islàmic. Es tracta de trobar una convergència entre aquestes i les succeïdes a Europa, Llatinoamèrica etc: sense imitar models però tampoc rebutjant les influències positives recíproques en quan a tradicions revolucionàries ocorregudes en diferents models de civilització, a fi de no caure ni en l’etnocentrisme ni en el relativisme cultural.

D’igual manera, els revolucionaris anarquistes europeus hem de trobar la manera de desconstruir la nostra ideologia a fi d’incorporar, sempre les versions més obertes i avançades, d’altres models culturals i civilitzacionals. Per a nosaltres construir un “anarquisme intercultural” ha de ser un repte en aquest nou segle davant la gran diversitat d’un proletariat creixentment cosmopolita. Personalment, considero que el nostre moviment llibertari ha pecat durant massa temps de ser una mica hispanocèntric (al que segurament ha contribuït l’orgull que sentim per l’enorme gesta revolucionària de 1936) fent que, en algunes ocasions, el nostre internacionalisme no hagi estat prou real i ens hàgim mirat massa el melic creient-nos el centre del món. Suposo que l’experiència grega i kurda ens ha ajudat a anar abandonant aquestes actituds. La següent etapa ha de ser enriquir les nostres concepcions teòriques amb aportacions d’altres indrets sense haver de rebaixar, però, els nostres principis.

                                                                                                                                                                         
                                                                                                                                                         Alma apátrida