El xou merdós de les eleccions i el magnetisme de la burgesia sociòpata

I

Aquests dies estic una mica marejat amb tantes configuracions i re-configuracions a corre-cuita de l’esquerra institucional, més o menys estrident o melosa, tirant-se els plats pel cap per veure quina tàctica segueixen per assegurar-se una/es cadira/es al Congrés dels Diputats. Haig de reconèixer que no sóc gaire versat en aquests embolics de la politiqueria perquè, en la mesura del possible, intento ser fidel a unes pràctiques i uns plantejaments que es situen en l’anti-politica o, el que és similar, en els que la posen en el seu sentit més original: el que succeeix a la plaça pública (àgora) de les aglomeracions urbanes (polis). Sense voler entrar ara a les crítiques que es poden fer a aquesta idea de la Grècia Clàssica, com la misogínia o l’absència d’una crítica a la vida quotidiana, penso que els anarquistes sovint descuidem el coneixement profund dels actors que en representen la seva dessocialització i institucionalització (hereus de l’escissió que feren els romans entre “politikos” i “societas” que, almenys conceptualment, no estava clara en els seus antecessors).

Una vegada, parlant amb un company cenetista em comentava que no l’hi interessava en absolut discutir amb o informar-se sobre el que feien els grups polítics car era millor ignorar-los i centrar-se en treballar colze a colze amb els moviments socials. Puc entendre que aquesta idea esta motivada pel fàstic que produeixen les seves agosarades intencions de gestionar les nostres vides dins aquest pútrid marc estatal i capitalista, però desconèixer el que fa o quins plantejaments té l’enemic ens fa vulnerables a les seves maquinacions i ens posa en inferioritat en el debat en espais socials que, no ens enganyem, compartim en nombroses ocasions, encara que pugui ser només de forma conjuntural. Així que estic convençut que, sempre que puguem i tinguem temps i ganes, hauríem de fer un esforç per estudiar els seus documents per buscar-ne les contradiccions i fissures i estar així més preparats per afrontar-los en totes les situacions que se’ns presentin.

II

Les reflexions polítiques, en clau electoral, d’aquesta esquerra o extrema-esquerra institucional a Catalunya estan, cada cop més condicionades si un llegeix els seus posicionaments, pel magnetisme que produeix el victimisme interessat d’un sector emergent de la burgesia catalana i els seus peons de la vella i nova classe mitjana que depenen, com vertaderes sangoneres, de l’estructura clientelar de la Generalitat a través de subvencions pels seus fràgils i, en conseqüència, parasitaris negocis o de les promeses il·lusionants d’una carrera promocional dins l’administració pública que els hi solucioni la vida. Una direcció política institucional i un moviment, en conseqüència, para-institucional que atrau a una esquerra desorientada o cínica segons el cas.

El cas de “Comunistes de Catalunya”, refundació del PCC, és paradigmàtic: el seu secretari general Joan Josep Nuet ara arrossega a la seva formació a un pacte amb l’Esquerra Republicana produint tensions, i amenaces velades d’expulsió, a l’espai d’Euia i els Comuns: una vella esquerra, que no va ser realment obrera fins el tardofranquisme, s’arrossega ara als peus d’una colla de masovers trabucaires experts, des de fa dècades, a jugar al doble joc entre el proletariat i la burgesia com a bons representants d’una classe depauperada per la polarització social capitalista i, com és lògic, condemnada a la irrellevància política: es realment patètic veure, però, com segueix aferrant-se als seus vells valors resistint-se a perdre el seu antic prestigi social,  onejant la seva desgastada i ridícula bandera, oi tant, en espectacles decrèpits com les carrosses dels traginers de Sant Antoni Abat.

Aquests “comunistes”, al veure més factible endollar-se a uns masovers inflats artificialment, i de retruc, per l’avantguarda ultraliberal i sionista que tenim la desgràcia de suportar, s’obliden de totes les retallades de les que els seus nous socis han estat còmplices i escup al mateix Lenin quan afirmava que la petita burgesia havia d’abandonar els seus privilegis per incorporar-se al moviment obrer: així en un procés a la inversa, el que queda de la seva vella guàrdia acaba de vendre’l un cop més fent-lo figurar com a furgó de cua dels feliços criats de la nova classe capitalista emergent.

Un altre xou hilarant són les baralles de família entre l’actual excedent universitari, frustrats davant l’evidència que viuran pitjor que els seus pares mentre la dura realitat de la precarietat laboral ensorra tot l’edifici cultural meritocràtic en què han estat educats des de la seva més tendra infància, i aquell antic lumpenintel·lectual que surava com podia dins la societat de classes gràcies, en bona part, a l’estructura clientelar de la qual feia esment: la metafísica ideològica que pregonaven dissimulava que només una part del “poble” era “lliure” dins el seu projecte de país “independent”. És, en bona part, una qüestió generacional entre els que van fer mèrits, en el seu moment, per situar-se, tot i que fos amb un paper marginal, dins l’entramat clientelar del pujolisme i aquells que tot just comencen ara a anar “endavant” pel camí i exigeixen la seva part del pastís, com és perfectament lògic dins les coordenades d’aquesta merda de societat a la que simulen fer escarafalls quan els hi convé.

És patètic veure’ls com s’aferren, com una paparra, al “Procés”, com a promesa de mobilitat social ascendent, mentre la seva ideologia bipolar, fruit de l’esbiaix entre la dura realitat i les expectatives socials pròpies d’un universitari esparracat, va transformant-se en una unipolaritat independentista a mesura que s’amplifiquen els “cants de sirena” de la màfia convergent. L’última estació era el Congrés dels Diputats per un sector d’ells que en representen la seva deriva més pragmàtica, mentre els altres segueixen aferrats a una suposada “coherència independentista”: última carta de radicalitat que els hi queda per jugar davant la pèrdua inexorable de significat del “socialisme” que pregonen. I és que abans que treballador/a precari/a amb consciència de classe s’és historiador, politòleg, sociòleg o el que sigui que així els hi han ensenyat els fatxendes que diuen formar els “líders del demà”. Vana il·lusió: el poder el segueixen tenint els propietaris dels mitjans de producció i no està en els decorats de cartró pedra institucionals. Solidaritat Catalana? Solidaritat Obrera!, doncs.

III

O sigui, que davant l’espectacle que ofereixen aquesta colla de pallassos electoralistes preocupant-se per una colla de cadires i esgrimint metafísiques burgeses, aïllades del context de brutal explotació capitalista, com el nebulós “dret a l’autodeterminació” per justificar la seva traïció de classe, que ningú s’estranyi que la classe treballadora, orfe del necessari suport contra les polítiques d’austeritat que l’hi haurien de dispensar els que se’n reclamen com la seva expressió política i movent-se en paràmetres culturals totalment diferents als d’una Catalunya idealitzada i essencial, es llenci als braços del neolerrouxisme de Ciutadans o de la desacomplexada extrema-dreta de VOX. Això és el que aconseguiran aquells més preocupats de que les classes mitjanes benpensants els acusin d’espanyols o espanyolistes, tan li fa dins el seu racisme cultural mal dissimulat, que de l’acusació de vendre descaradament als principals afectats per la barbàrie capitalista, una austeritat sociòpata gestionada pel cap de suro del Quim Torra i representada pel cinisme somrient d’Elsa Artadi.

Els sorprenents, o potser no tant, companys de viatge electoral de certa esquerra només són l’expressió de l’eficàcia d’un xantatge polític que els oportunistes del PDECAT i ERC pretenen fer extensiu al conjunt dels que lluiten per la transformació social o, fins i tot, la revolució anticapitalista. Volen presentar-se com una mena de “burgesia i petita burgesia insurreccionals” disposades a trencar els falsos consensos del post-franquisme però, s’ha de tenir en compte, que el feixisme també s’ha presentat històricament com a disruptor de l’estatus quo. El populisme dretà ho segueix sent per molt antisistema que es presenti. Allò prioritari, per tant, es bastir una alternativa societària al capitalisme i el seu Estat i no recolzar qualsevol cosa que es defineixi com a oposada al règim del 78. El que ens preocupa a alguns i algunes és que fins i tot certes corrents de l’anarquisme no tinguin clar un principi tan fonamental.

Mort a la democràcia representativa i visca l’anarquia  

                                                                                                                                          Alma apátrida