El Derrotisme Revolucionari i el Procés Independentista

1) Aclarint conceptes...

Arrel de la Primera Guerra Mundial, V.I. Lenin va desenvolupar aquest concepte per referir-se a que la classe treballadora, dels respectius països en conflicte, guanyaria més amb la derrota de les seves pròpies nacions, i el conseqüent esclat d’una guerra revolucionària interna, que desemboqués en una onada comunista internacional. És a dir, cada proletariat, de cada país respectiu, estava objectivament interessat en la derrota de la seva pròpia burgesia ja que es tractava de la condició necessària per poder emergir com a força disruptiva d’un vell ordre nacional que s’enfonsaria internament per la claudicació de la classe dominant que el sustentava. De fet, això va passar precisament amb una Rússia que l’octubre de 1917 es va desempallegar d’un govern provisional burgès, que volia continuar una guerra a costa dels sofriments d’una població afamada, tot i traduir-se en importants pèrdues territorials davant Alemanya.

També en aquest últim país l’acorralament del seu Exèrcit, i de la burgesia que el finançava, per les potències aliades va possibilitar l’aixecament espartaquista de gener de 1919, liderat per Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, que, tot i que fou ofegat en sang, té una importància històrica enorme per haver suposat un assaig revolucionari en el país de capitalisme més desenvolupat d’Europa. Inclús la Comuna de París de 1871 no es pot abstraure de la derrota de Napoleó III durant la Guerra Franco-Prusiana que s’inicià un any abans. És a dir, el moviment revolucionari de la classe treballadora de cada país sempre ha estat oposat als interessos de la seva burgesia fins i tot a costa de ser acusat de traïdor, anti-nacional, de confraternitzar amb l’enemic etc pels seus adversaris de classe. El seu sector reformista, en canvi, acomplexat per aquestes invectives ha fet pinya amb la burgesia donant lloc a les doctrines del “defensisme” o “xovinisme social”.

2) La paradoxa leninista i la situació política a Espanya i Catalunya

Aleshores, si apliquem aquest concepte, i les seves reflexions conseqüents, al nostre escenari polític actual diríem que la classe treballadora catalana està objectivament interessada en el triomf del “Bloc Constitucionalista”, eufemisme del nacionalisme espanyol, i la classe treballadora de la resta d’Espanya o, com a mínim de Madrid, estaria interessada en la proclamació de la República Catalana, ambdós escenaris condició prèvia i “sine qua non” de la seva emergència com a força revolucionària. Després de llegir això algú podria protestar irat dient que es tracta d’un paral·lelisme forçat, que no estem en un escenari de confrontació bèl·lica i, sobretot, que Catalunya no és actualment una nació independent. Crec que això són matisos que no contradiuen la lògica principal: la d’un conflicte interburgès que, d’igual manera a la època en què Lenin va desenvolupar aquest concepte, és pel repartiment del pastis capitalista.

El “derrotisme revolucionari” ens permetria entendre, doncs, les concentracions entusiastes a la “Puerta del Sol” en recolzament de la celebració del Referèndum, per part de bona part de l’esquerra madrilenya (més o menys radical) i, a la vegada, la posició més escèptica de bona part de l’esquerra catalana (més o menys antisistema). No ens hem de posar les mans al cap davant d’aquesta aparent contradicció, és perfectament lògica dins d’un combat ideològic de cada proletariat contra la seva pròpia burgesia. Karl Marx afirmava que la classe treballadora era una classe internacional més que mundial, el què significa que, tot i que no pugui ser la voluntat dels seus sectors més conscients, encara està constreta dins dels seus propis escenaris nacionals i actua en conseqüència: el vot obrer a Ciutadans a les àrees metropolitanes de Catalunya, com a reacció al projecte burgès independentista, demostra que aquesta actua ja, a efectes pràctics, com un escenari nacional diferenciat. I el mateix passa amb la resta d’Espanya, doncs.

3) Quin pot ser el desenllaç?

Catalunya i Madrid aporten percentatges similars al PIB de l’Estat Espanyol, per tant, el poder econòmic de les seves respectives elits és similar, tot i que aquest fet no s’hagi traduït encara en una paritat política. És de suposar, doncs, que el final d’aquest conflicte acabi en una solució de compromís que és el que estan desitjant bona part d’elles, encara que no en facin un reconeixement públic, per poder seguir jugant la carta de la pressió de cara a un acord més favorable per a la seva fracció. I aquest escenari d’empat burgès no sembla previst dins el “derrotisme revolucionari” leninista. Crec, doncs, que davant un més que previsible acord per dalt s’ha de respondre amb un acord per baix que pugui compatibilitzar la derrota del projecte polític d’ambdues burgesies.

Al meu entendre aquest només pot ser, enfront dels apologistes burgesos fanàtics de la “Unitat” o la “Independència”, el projecte proletari d’una Confederació Ibèrica, doncs, el model confederal és la única síntesis possible d’ambdues idees que es presenten normalment com antagòniques: projecte que s’hauria de fer extensiu al conjunt de la península acabant amb la vella idea asimètrica d’Espanya per substituir-la per la idea fraternal d’una Iberia de pobles.

                                                                                                                                                           
                                                                                                                                                           Alma apátrida