Crònica de la Conferència-Debat sobre la lluita de les "armilles grogues" franceses al barri del Raval (Barna)

1) La xerrada dels companys francesos

El passat dissabte 16 de febrer, al local que la CNT catalana té al carrer Joaquin Costa núm. 34 del barri barceloní del Raval, es va realitzar un acte en solidaritat amb el moviment de les “armilles grogues” de França a càrrec de companys anarcosindicalistes de les localitats de Montauban i Perpinyà i on hi van assistir unes quaranta persones. Primer de tot, es va projectar un vídeo d’uns quinze minuts de durada on es van mostrar diferents eslògans del moviment de clar caràcter antiautoritari, el que va portar a un dels conferenciants a afirmar que es tracta d’un moviment “anarquista” tot i que ell mateix no en sigui conscient. Tot seguit es va donar pas a la conferència on els ponents van afirmar que l’inici de les protestes fou protagonitzat per la petita burgesia i treballadors del sector serveis però, de seguida, es va estendre a la població en general destacant-ne la presència dels sectors més marginats i empobrits de la societat francesa.

Els companys del país veí van assenyalar que des del 17 de novembre estem davant la presència de quelcom nou i extraordinari amb formes d’organització que desborden els clàssics agents de mediació social amb la pràctica generalitzada de l’assamblearisme i l’acció directa per cada cop més persones que es van incorporant a la lluita. El context social francès és d’una creixent precarització de la vida on més de 9.000.000 de persones estan per sota del nivell de la pobresa, amb sous que no sobrepassen uns 850 euros, clarament insuficients per l’encarit nivell de vida. Els governs que s’han succeït des de 1975, com els de Chirac o Sarkozy, han atacat els serveis públics i es continua amb l’exempció de càrregues socials per a les empreses així com una corrupció important de tots els partits que estan al poder amb varis casos sonats.

Davant d’aquesta situació, cada cop més sagnant, els conferenciants van destacar la pràctica habitual dels “cossos intermediaris” (sindicats i altres agents socials) d’organitzar manifestacions controlades i previsibles que acabaven sempre igual i serveixen de cara a negociacions a la baixa per a la majoria social explotada i sense perspectives de futur. A conseqüència d’això aquest sindicalisme institucionalitzat i burocràtic, com “Força Obrera” o la “Confederació Democràtica Francesa de Sindicats”, està experimentant una davallada en l’afiliació, així com en la participació a les seves eleccions sindicals que ronda actualment el 40%. Tot aquest context de desencís és, doncs, el que dona lloc a aquest nou moviment utilitzant com a emblema quelcom tan simple com l’armilla que tot conductor té la obligació de portar i que, per tant, és fàcilment reproduïble com a senyal distintiu de les mobilitzacions.

Els ponents van insistir en que, tot i que l’inici de les protestes va consistir en un fet puntual i que consideren menor, a l’igual que en altres moments històrics (com la Revolució Francesa de 1789) pot desembocar en una revolta general amb perspectiva revolucionària. Van destacar la gran presència territorial del moviment explicant que inclús en poblacions molt petites de l’interior s’hi troba la presència de persones que el recolzen. Es tracta d’un fenomen social auto-convocat que no té la costum de sol·licitar permís a l’administració, fet extraordinari, segons els ponents, doncs era un ritual habitual en les protestes al país veí. Les “armilles grogues” progressivament han anat fent-se càrrec de més qüestions destacant els sopars populars que s’organitzen per a les persones sense recursos o les estratègies col·lectives per fer front als abusos en el cost dels lloguers.

Es va assenyalar que hi ha hagut una estratègia criminalitzadora, per part del govern de Macron i els mitjans de desinformació de masses, de presentar a les “armilles grogues” com formades per militants d’extrema-dreta mentre que, a la vegada, l’esquerra institucional els acusava de no tenir experiència política, rebutjant participar-hi fins que al final han començat a arribar-ne militants davant l’evidència de que les protestes n’han desbordat les seves organitzacions respectives. Així, els companys anarcosindicalistes, que han participat en el moviment des del principi en la mesura de les seves possibilitats, afirmen que els primers mesos no s’hi veien militants socialistes, comunistes ni de l’extrema-esquerra en unes protestes que, tot i aquesta incomprensió, tenien eslògans de clar contingut social i de denuncia del sistema capitalista com “Vull viure i no sobreviure!”.

Una de les idees en la que els ponents van fer molt d’èmfasi és en el procés d’auto-aprenentatge col·lectiu de les “armilles grogues” doncs, al principi, buscaven la complicitat i suport de les forces policials passant a una fase posterior on les consignes que s’escolten més a les manifestacions és, precisament, contra la seva violència brutal i on es respon a aquesta amb l’acció directa per cada cop més persones. Com exemple de l’impacte social de les protestes, es va recordar que els primers mesos en un sondeig a la ciutadania es va recollir un 80% de suport al moviment, descendint posteriorment al 60% com a conseqüència de la criminalització i esforços per aïllar-lo, tot això acompanyat del bombardeig ideològic de Macron sobre la necessitat d’afavorir als rics amb el suposat objectiu de que aquests afavoreixin posteriorment a les classes treballadores i populars, utilitzant la ja famosa metàfora del cabdal d’un riu.

Els ponents també van destacar les estratègies de comunicació alternatives posades en marxa per les “armilles grogues” on hi destaquen la proliferació de programes radials per internet per contrarestar l’activitat dels mercenaris de la desinformació que a hores d’ara han d’anar acompanyats de seguretat privada a les manifestacions deixant les càmeres a les oficines i prenent la nova costum de gravar amb els seus mòbils per intentar passar desapercebuts davant del gruix de manifestants que els rebutja. Ara mateix estan repetint que el suport popular a les protestes està per sota del 50%, afirmacions davant les quals els ponents van mostrar la seva inconformitat senyalant la possibilitat d’un esclat social a finals de març coincidint amb el Debat Nacional. El cinisme de Macron no té límits afirmant que la pujada en el preu dels carburants és degut a qüestions ecològiques quan ha afavorit amb les seves polítiques al poderós lobby de la indústria automobilística, afirmacions que a més a més han estat contestades pels irats manifestants de que els pobres no han de pagar les afectacions al clima de les quals no són, ni de bon tros, els principals responsables.

Els conferenciants van posar sobre la taula algunes esgarrifoses xifres de la repressió: un mort, 189 lesions (entre les quals s’hi compta la pèrdua de mans i dits), 1422 judicis pendents i fins a 10.000 persones represaliades, d’una o altra manera, per una policia que arriba a multar a conductors solidaris per fer sonar els seus clàxons en suport dels manifestants.

2) Les intervencions del públic assistent

Entre les preguntes i reflexions de les persones que van acudir a l’acte cal destacar la sorpresa respecte a que el “món de la cultura” francès s’hagi inhibit del suport a les protestes recordant el paper d’avantguarda que ha jugat en altres ocasions històriques (fent una clara referència al maig del 68) que va ser resposta pels ponents amb la seva incredulitat davant de l’actitud de superioritat moral que semblen exhibir al etzibar-l’hi al moviment de les “armilles grogues” l’apel·latiu d’immadur. També es va plantejar la pregunta de perquè no es produeix una convocatòria de vaga general afirmant perplexitat perquè s’esculli la decisió “còmode” de manifestar-se el dissabte: aquí els ponents van respondre que els treballadors empobrits que formen part del moviment argumenten que no es poden permetre el luxe de perdre un dia de salari per participar en una convocatòria que segurament seria manipulada i dirigida pels sindicalisme traïdor i institucionalitzat i que només la farien si fos per un plantejament real de fer la revolució.

A algun company present, i a mi personalment també, no ens va convèncer aquest argument tan pedestre, sobretot perquè no ens va quedar clar si els conferenciants el subscrivien o no, fet que seria sorprenent entre la militància anarcosindicalista. De totes maneres va quedar clar que els participants en les protestes van aprenent sobre la marxa i que es tracta, per tant, d’un procés que s’ha d’acompanyar amb humilitat militant i sense caure en fanfarronades avantguardistes. També es va mostrar preocupació per la possibilitat real, més enllà de campanyes criminalitzadores des del poder, de que el moviment estigui infiltrat per membres de l’extrema-dreta que pugnin per socialitzar un discurs xenòfob i racista aprofitant l’ebullició social. Els conferenciants van tornar a assenyalar la magnificació mediàtica que es fa d’una presència que consideren poc rellevant: com exemple van posar la gran atenció que es va prestar a l’enfrontament violent entre una setantena de feixistes i antifeixistes a la ciutat de Toulousse mentre s’obviava totalment la manifestació d’unes 12.000 “armilles grogues” que succeïa el mateix dia a la mateixa localitat.

Respecte a preguntes sobre els efectes de la repressió es va afirmar que actualment s’està produint una major legitimació del tradicional discurs abstencionista de l’anarquisme ja que la majoria de senadors francesos han aprovat una nova llei repressiva sobre la que hi ha seriosos dubtes de la seva constitucionalitat. Es va assenyalar que les “armilles grogues” estan produint que les bases dels partits i sindicats de l’esquerra institucional comencin a criticar cada cop amb més força les seves directives i difonguin els plantejaments d’aquest moviment assembleari i sense líders als seus centres de treball el que sempre és una bona notícia. Com a intent de neutralitzar tot aquest moviment subversiu, del que es va repetir que no compta amb serveis d’ordre a les manifestacions i que és bastant tolerant amb l’estratègia d’acció directa que practiquen alguns dels seus membres més decidits, el govern ha augmentat les subvencions als sindicats institucionalitzats per reforçar les seves corruptes directives davant el creixent divorci amb les seves bases.

3) Conclusions

En converses informals posteriors algun company assistent va mostrar el seu escepticisme respecte l’entusiasme dels ponents amb el moviment, doncs no creia que en una societat on l’extrema dreta compta amb el 30% de suport electoral no estigui hegemonitzant les protestes. Personalment crec que s’ha de diferenciar entre el que són les eleccions i el que és l’activisme al carrer, doncs cal recordar que si bé les protestes a la Plaça Tahrir d’Egipte van ser recollides electoralment pels conservadors “Germans Musulmans” aquests pràcticament ni se’ls veia entre els joves revolucionaris que protestaven contra Mubarak: Quelcom semblant podria passar a França, i s’ha de diferenciar molt bé entre qui dóna la cara al carrer i qui simplement va a posar una papereta en una urna, enganyat pels voltors de la política en busca de la carronya d’un moviment que volen desactivat i reconduït cap als seus particulars interessos.

Enfront d’això com a anarquistes no hem de caure en la idea del “mal menor” de l’esquerra institucional i electoralista sinó seguir aprofundint en el procés de deslegitimació de totes les institucions del sistema acompanyant la ràbia de la població precaritzada i bastint estructures de contrapoder que prefigurin avui mateix, i no per un futur llunyà, el nou model de relacions socials anticapitalistes i antiautoritàries que volem.

                                                                                                                                          

                                                                                                                                          Alma apátrida