La flagrant contradicció de l’esquerra “d’alliberament nacional” catalana en una societat de capitalisme desenvolupat

1) La problemàtica adaptació del “tercermundisme” d’esquerra a les “nacions sense Estat” del Primer Món

A finals del seixanta i principis dels setanta el món estava en ebullició: s’havien viscut les protestes del maig del 68 a París, que s’han d’emmarcar en la solidaritat internacionalista amb la lluita del poble vietnamita contra l’imperialisme nord-americà, i les colònies portugueses de Guinea-Bissau, Moçambic i Angola havien accedit a la seva independència. Aquestes lluites estaven inspirades en la doctrina del “tercermundisme”, que culpava al colonialisme occidental del subdesenvolupament dels països que n’havien estat víctimes, però, de la mateixa manera que ho havia fet amb les elits educades autòctones dels països del Tercer Món, aquesta doctrina es va estendre a l’estudiantat universitari de les “nacions sense Estat” dels països desenvolupats com, per exemple, Quebec, Euskadi o Catalunya.

I aquest fet planteja una problemàtica: Com es pot extrapolar una ideologia pensada per a colònies, és a dir, per a països amb una estructura econòmica depenent, fonamentada en els monocultius agrícoles/extracció de minerals d’exportació, i amb una burgesia autòctona precària o inexistent, a “nacions sense Estat” amb una burgesia consolidada que, o bé liderava les reivindicacions nacionals (sota la forma de l’autonomisme), cas de Quebec, o bé col·laborava directament amb el règim dictatorial, cas d’Espanya? Un dels aspectes xocants quan un compara políticament les societats del Primer Món amb les del Tercer és que mentre que, en el primer cas, l’esquerra està associada a ideals com l’universalisme/cosmopolitisme i la dreta al nacionalisme/patriotisme, en el segon cas, s’acostuma a produir el fenomen invers: ens trobem amb una “esquerra patriòtica” confrontada, en vàries ocasions, a una dreta “cosmopolita”: i ho poso entre cometes ja que la primera l’acostuma a acusar de ser-ho falsament, doncs, darrere d’aquesta aparença s’hi amagaria la seva entrega al neo-colonialisme occidental.

Aquesta paradoxa s’explicaria pel fet que, al tenir les societats del Tercer Món una burgesia precària i depenent (lumpenburgesia), aquesta seria incapaç o no voldria consolidar la revolució que l’hi pertoca contra les reminiscències socials pre-capitalistes, i que adquiriria el nacionalisme/patriotisme com a ideologia pròpia, per tant, el seu paper nacionalista/patriòtic l’haurien de prendre els sectors obrers i populars per tal de fer avançar la història. És a dir, es tractaria de fer una revolució ideològicament burgesa, però socialment no protagonitzada per ella, a fi d’obrir les portes a la següent etapa socialista. Però, en el cas català, podem parlar d’una lumpenburgesia incapaç de liderar l’independentisme que justifiqui la presència d’una “esquerra d’alliberament nacional” segons els paràmetres ideològics del Tercer Món?

2) Les dues cares socials de la burgesia independentista catalana i l’error polític conseqüent

A Catalunya el que tenim és una burgesia escindida entre el gran empresariat, nucleat al voltant de Foment del Treball, contrari a la independència, i organitzacions com la CECOT i la CEPYME, representants del petit i mitjà empresariat i dependents de les subvencions de la Generalitat, més aviat a favor del Procés. Es tracta d’una pugna interburgesa per l’hegemonia econòmica i política dins de la societat catalana. No ens trobaríem, doncs, amb una “lumpenburgesia catalana” sinó amb una alta burgesia espanyolista i una petita i mitjana independentista orientada, en nombroses ocasions, a la consolidació d’un mercat intern català però que, també, intenta col·locar l’excedent (en el cas, per exemple, del sector agrícola) a través de grans intermediaris més propers al primer sector burgès que he comentat.

Les característiques sociològiques de la burgesia independentista serien, doncs, paradoxals: estaria coartada en el seu desig de mobilitat social ascendent per l’alta burgesia espanyolista però, a la vegada, exerciria la seva dictadura de classe contra la bigarrada massa social d’un  proletariat creixentment cosmopolita. És a dir, la burgesia independentista (que no la totalitat de la catalana) tindria, contradictòriament, característiques d’una lumpenburgesia i d’una vertadera burgesia nacional. És per aquest motiu, que la nostra peculiar versió catalana de “l’esquerra d’alliberament nacional” pensant-se que pot sobrepassar-la, concebent-la només en el primer sentit i defensant teories anti-marxistes (tot i reivindicar-se del llegat de Marx) sobre una suposada iniciativa autònoma de les classes mitjanes, acaba fent-li de crossa política, sent-ne una víctima peculiarment patètica, doncs, queda despullada la seva traïció de classe contra el proletariat: cal recordar, en relació amb això, que “l’esquerra d’alliberament nacional” dels països del Tercer Món mai va concebre una aliança política amb la burgesia on el seu paper hi fos subsidiari, aquest fet inèdit només és possible en societats de capitalisme desenvolupat com la nostra.

3) El cas de Madagascar com a ensenyança històrica

Albert Roca al seu article “La Transición política africana vista desde una periferia ejemplar: lecciones y contradicciones malgaches” ens fa una radiografia política i històrica de Madagascar senyalant-ne una característica que la fa quasi única al continent africà: un dels grups ètnics de l’illa, els merina, ja abans de la colonització francesa, havia iniciat el seu propi procés de modernització capitalista en vistes a consolidar un Estat-Nació autòcton. El nacionalisme merina pretenia imposar-se hegemònicament, com és comú als processos de construcció nacional, a la resta de grups ètnics de l’illa. Així no és estrany que quan es produeix la colonització francesa, que imposa una economia colonial depenent de la metròpolis endarrerint el país, els merina es converteixin en l’enemic a batre per l’imperialisme francès que es serveix de la creació del Partit dels Desheretats de Madagascar (PADESM), agrupant a la resta de grups ètnics ressentits amb els merina, per tal de fer-li’ls front.

Posteriorment Philibert Tsiranana, dirigent del Partit Socialista Democràtic (PSD) que sorgeix com una escissió del PADESM, es converteix en el primer President d’una República on es mantenen els interessos neo-colonials francesos, el 1972 es derrocat per una revolució dirigida pels merina que entrega el poder al General Gabriel Ramanantsoa que allunya el país de la influència colonial francesa. Posteriorment es farà amb el poder, després de dues curtes presidències de Ratsimandrava i Andriamahazo, el militar Didier Ratsiraka qui inicia una revolució socialista caracteritzada per l’ambigüetat i equilibris entre el nacionalisme merina i la defensa dels demés grups étnics de l’illa.

La història malgaix ens mostra la paradoxa de com l’origen d’una esquerra, que en aquesta illa acaba dirigint la Primera República independent, no es troba en un despreniment del nacionalisme burgès autòcton merina sinó sorprenentment en una escissió d’un partit demagògic que, amb l’excusa de defensar els grups ètnics marginats pel primer, defensava els interessos del colonialisme francès. Fent un exercici d’imaginació sociològica, i sempre tenint en compte les diferències evidents entre Catalunya i Madagascar, algú s’imagina avui que una possible independència provingués d’una escissió esquerrana de Ciutadans (que, demagògicament, diu defensar a la classe treballadora castellano-parlant catalana) enlloc del PDECAT?

La burgesia merina, a l’igual que la catalana, era contradictòriament lumpenburgesia (respecte als colonialistes francesos) i burgesia nacional (respecte a la resta de grups ètnics a qui oprimia i explotava). Només una comprensió cabal d’aquest fet paradoxal pot orientar una política revolucionària que tingui com a prioritat frenar la riuada constant d’adhesions obreres a Ciutadans i guanyar-les per a la causa de la revolució social, i en conseqüència, per a un nou model de relacions politico-territorials realment emancipador. I això no es podrà aconseguir mai fent seguidisme dels merina catalans.

                                                                                                                                           Alma Apátrida