L’independentisme interclassista català: un feixisme constret dintre el liberalisme

És bastant comú que quan els crítics d’esquerra del Procés, deixant a banda els de dreta que ara no  m’interessen, l’acusen de tenir similituds amb els moviments ultradretans, els independentistes responguin indignats afirmant la falsedat de tals acusacions. Per exemple, quan els primers assenyalen l’etnicisme racista del “Molt Honorable” els segons responen destacant la retractació que ha fet de les seves manifestacions més polèmiques, l’oferiment públic que va fer a acollir als immigrants del vaixell “Aquarius” o, fins i tot, el seu article exhortant als catalans a “aixecar-se com un sol poble” contra el feixisme (referint-se a l’espanyol, és clar). Aquestes declaracions, que no sobrepassen el marc d’allò simbòlic, han ennuvolat inclús als sectors més “esquerrans” de l’independentisme que han arribat al despropòsit de parlar de “burgesia progressista” per referir-se al PDECAT.

Aquesta aparent paradoxa no té res de nou: Dins del debat historiogràfic sobre el partit Estat Català, gènesi de l’independentisme a casa nostra, hi ha un enfrontament entre els que el consideren un partit netament feixista (destacant el seu paper d’esquirols conduint tramvies durant la vaga general de 1931 i les seves desfilades de camisa verd oliva a Montjuich) i els que matisen que la tradició “constitucional i democràtica” a Catalunya suposadament impediria una formació d’aquestes característiques, deixant-ho tot en un “nacionalisme radical paramilitar” com a definició (fins i tot destaquen la participació de Miquel i Josep Badia a manifestacions de signe antifeixista). I aquí està el quid de la qüestió: Anthony Giddens, sociòleg britànic, a la seva obra “La Constitució de la Societat” ens parla d’un concepte interessant: El “constrenyiment estructural”. Entenc que aquí es poden despertar algunes susceptibilitats perquè Giddens és qui ha donat cobertura teòrica a la “Tercera Via” de Tony Blair però al marge d’això hem de veure si el concepte serveix per explicar les característiques generals de l’independentisme català.

Giddens ens ve a dir que aquest “constrenyiment estructural” és com una habitació tancada on es pot actuar amb llibertat al seu interior però de la que no se’n pot sortir. Em sembla que els processistes són una cosa així: en el seu espai de comfort on desenvolupen les seves relacions socials quotidianes deixen anar tota la seva bilis carregada de prejudicis ètnics i de classe però quan arriba l’hora d’intervenir a l’àgora política es cuidaran molt de mantenir una aparença democràtica i liberal. És a dir, es tracta d’un autèntic feixisme latent que, tot i així, té recança a trencar les parets del discurs “políticament correcte”. Això el diferència del feixisme espanyolista que ha estat històricament més desacomplexat, segurament degut a que la gènesi d’aquest està en organitzacions com les “Juntas Castellanas de Actuación Hispànica” furibundament defensores de la petita propietat agrícola i el segon havia d’actuar en un context eminentment urbà amb la presència d’un proletariat industrial que hauria fet irrisòria la idea d’estendre un discurs manifestament ultrareaccionari.

Però la naturalesa d’un moviment polític no es pot medir per l’aparença que prové d’un simple anàlisi del discurs sinó per les seves característiques sociològiques. I en aquest sentit l’independentisme català es mostra fonamentalment com un moviment de les classes mitjanes espantades pel procés de proletarització general de la societat que ha produït la crisi econòmica. Enfront d’això han cregut la promesa d’una burgesia ultraliberal emergent agrupada en entitats com el “Cercle Català de Negocis” rabiosa per desplaçar de l’hegemonia a la vella burgesia catalana de vocació més estatal. Com deia Marx, les classes mitjanes són un sector social sense dinàmica històrica, per tant, no tenen personalitat política, simplement van cap a on bufa el vent: si el moviment de la classe treballadora porta la veu cantant intentarà agrupar-se al voltant d’ell si, pel contrari, ho fa la burgesia aniran darrere d’ella. La primera situació portarà necessàriament a un canvi revolucionari, la segona a la reacció feixista. Tinguem-ho clar: en última instància només existeixen aquestes dues opcions i per molt discurs “democràtic i liberal” que utilitzin les classes mitjanes independentistes sabem de sobres quin bàndol han escollit.

                                                                                                                                                                           Alma apátrida