“Cria CDRs y te sacarán los ojos”: reflexions, sobre com alguns anarquistes caven la seva pròpia tomba, a través de l’experiència búlgara

Els Comités de Defensa de la República (CDR) són l’expressió de masses més radical de l’independentisme transversal i semblen haver robat el protagonisme a l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) en quan a les mobil·litzacions al carrer. El seu caràcter, en principi, més ancorat a l’esquerra respecte la última (tot i que això sigui cert només en algunes de les seves expressions, sobretot metropolitanes) ha entusiasmat a sectors del moviment llibertari que s’han decidit a participar-hi, acusant als crítics de “purisme ideològic”,  d’estar aïllats en una “torre de marfil”, presentant-se com a abanderats de l’anarquisme que “s’embruta les mans” amb les contradiccions reals per tal d’avançar. Tot això només són discursos ideològics per tal de justificar allò injustificable i no deixen de formar part de la cançoneta típica que històricament a utilitzat el reformisme per apagar tota espurna que pogués derivar en un incendi revolucionari.

Retrocedim una mica: els CDR actuals van néixer, a l’inici, com a “Comités de Defensa del Referèndum” per tal de garantitzar l’obertura dels col·legis electorals l’1 d’octubre de 2017 davant l’amenaça dels milers de policies nacionals i guàrdies civils desplegats a Catalunya, i provinents d’altres zones de l’Estat, per tal d’evitar-ho per la força. Aquí es on va començar la participació dels anarquistes, i altres sectors minoritaris de l’esquerra revolucionària, en aquestes estructures de gènesi interclassista. I aquí és on vull plantejar una pregunta: L’amenaça repressiva d’un Estat feixista, i l’espanyol ho és per molt maquillatge democràtic que es posi, justifica necessàriament la participació en estructures interclassistes?

La història de l’anarquisme búlgar, com ens explica el company sudafricà Michael Schmidt a “L’anarquisme búlgar en armes”, ens demostra el contrari: L’any 1941 Bulgària, governada pel zar Boris III, s’havia aliat amb els nazis alemanys que, en conseqüència, van estacionar les seves tropes al territori nacional. Davant de la ocupació del país un sector dels socialistes, els comunistes i, fins i tot, els feixistes del moviment “Zveno” (oposats a la invasió dels nazis alemanys degut al seu ultranacionalisme búlgar) van aparcar les seves diferències  i crearen el “Front de la Pàtria” que va iniciar una “guerra de guerrilles” contra els nazis alemanys, a través del seu braç armat “Exèrcit Rebel d’Alliberament Nacional”. La Federació Anarquista-Comunista de Bulgària (FACB), que tenia una important implantació social, va optar, en canvi, per una estratègia diferent: va decidir fer la guerra als nazis alemanys i als feixistes búlgars i no integrar-se a l’interclassista “Front de la Pàtria”, tot i que el va ajudar “des de fora” a culminar amb èxit la insurrecció del 9 de setembre de 1944 contra les forces nazis estacionades a Bulgària.

La realitat va ser complexa, i ens faltaria informació més concreta sobre com es va desenvolupar aquesta lluita de dos fronts del moviment guerriller llibertari, però el que queda clar és que l’amenaça nazi no va ser un motiu suficient perquè els anarquistes búlgars renunciessin als seus plantejaments revolucionaris, ni per abraçar ideològicament l’interclassisme ni molt menys per integrar-s’hi orgànicament. Això no va ser excusa, ni molt menys, perquè deixessin de lluitar com s’ha vist (i aquí haig d’assenyalar les iniciatives anarquistes que, sense participar de l’independentisme transversal, es van manifestar els dies previs a l’1 d’octubre contra la presència policial o la resistència de sectors anarcosindicalistes al Port de Barcelona). Com pot ser aleshores que davant d’una situació que, tot i que preocupant, no fou tan extrema, bona part del minoritari moviment anarquista català s’aprestés a integrar-se orgànicament en estructures de masses de la nostra pròpia versió autòctona del “Front de la Pàtria”? És que a cas s’han deixat arrossegar per la dretanització progressiva de l’Esquerra Independentista (principal defensora i impulsora d’aquestes estructures) que representa l’hegemonia de “Poble Lliure”, organització provinent de l’MDT que, en el seu moment, també fou defensora del “Front Patriòtic”?

Però veiem com va acabar l’experiència del patriotisme interclassista búlgar a fi de treure’n les lliçons pertinents: al final la insurrecció del 9 de setembre de 1944 va triomfar i, amb l’ajut de l’Exèrcit Soviètic, es va instal·lar a Bulgària un govern presidit per Kimon Georgiev ... líder del moviment feixista Zveno! I amb el suport dels comunistes! El company Grancharoff va anomenar a aquesta aberració “la unitat entre el nacionalsocialisme i el comunisme” (al cap i a la fi la diferència entre feixistes i nazis és de matís) que es va dedicar a reprimir als anarquistes, al moviment obrer i, el que és més significatiu, a sectors polítics i socials que havien recolçat anteriorment el “Front de la Pàtria”. “Cria cuervos y te sacaran los ojos”: l’experiència búlgara ens mostra com el fet que l’esquerra, i en el nostre cas sectors del moviment anarquista a Catalunya, donin oxigen a l’interclassisme només és un arma de doble fil que retornarà com un boomerang en contra de qui ha participat en el seu llançament.

Alguns independentistes “hiperventilats”, als que alguns companys fan el joc, ens contestaran segurament que Bulgària va expulsar l’invasor mantenint la sobirania nacional, disposats a pagar si fa falta el seu terrible preu a Catalunya doncs, amb tota seguretat, no seran ells qui en paguin les conseqüències. Davant d’això s’ha de dir que el “Front de la Pàtria” tal com es va constituir només era una de les possibilitats en que es podia configurar la resistència i que un “Front Revolucionari”, que hagués exclòs Zveno, també podria haver estat una alternativa sòlida i així forçar aquest últims a posicionar-se o amb els nazis alemanys o a emprendre la lluita en solitari com van fer els anarquistes, tot i que amb un sentit ideològic i pràctic totalment diferent.

Resumint: l’amenaça d’un Estat explícitament feixista com l’Espanyol no justifica fer front comú amb el “llop vestit de xai” de l’independentisme interclassista. L’experiència dels companys anarquistes búlgars així ho exemplifica.

                                                                                                                                            Alma apátrida