CDR: Sobre la reproducció i continuisme actual d’unes sigles paraestatals i antiproletàries

I

La filosofia del llenguatge ens diu que aquest, en bona mesura, constitueix la realitat i, al marge de la demagògia d’algunes notícies sensacionalistes de la premsa d’extrema-dreta espanyolista, és evident que el nom escollit pels Comitès de Defensa de la República (CDR) és evocador dels Comités de Defensa de la Revolució (també CDR), que han tingut protagonisme a varis processos sociopolítics encapçalats per l’esquerra anti-imperialista del Tercer Món. Es tracta només d’una coincidència en el nom o realment hi ha similituds, sociològiques i de praxis política, més profundes entre aquestes estructures d’indrets tan dispars com Catalunya, Cuba, Ghana o Burkina Faso?

II

Frank Fernández a la seva obra “El Anarquismo en Cuba” ens recorda com, en un inici, el Movimiento 26 de Julio (M26J) era totalment alié a la classe treballadora industrial i urbana, amb una presència important d’anarcosindicalistes, a la que va imposar les seves directrius amb mètodes deslleials com introduir milicians armats a les assemblees obreres per coaccionar-les i fer-les votar a favor de les decisions del govern “revolucionari”. De fet, la conceptualització teòrica dels “barbudos” considerava que el subjecte de la transformació social es constituïa, fonamentalment, en una aliança dels estrats mitjans universitaris i el camperolat, on els primers (constituïts en “avantguarda il·lustrada”) estaven destinats a liderar els segons. La presència en el medi obrer els hi vení donada pels comunistes que, a través del seu paper com a buròcrates col·laboradors de la Dictadura de Fulgencio Batista, hi havien intentat recuperar la seva influència anterior, servint-se de l’administració.

En aquest context, els CDR cubans es funden el 28 de setembre de 1960 com a organització social destinada a fer complir les directrius del govern, imposant-les a sectors com el proletariat fabril (un dels més resistents a acceptar-les). Se’ns podrà objectar, per part dels defensors d’una esquerra nacional-popular abans que obrera, que el pes quantitatiu de la classe treballadora cubana no era suficientment gran per constituir-se en subjecte revolucionari, però aquest adjectiu, s’ha de recordar, no té a veure tant amb el seu número sinó amb el paper estratègic que ocupa en el procés productiu. També se’ns podria dir que la corrent majoritària era el sindicalisme apolític i, per tant, conservador, defensant la necessitat de superar aquesta ideologia encara que fos amb mètodes forçats des de l’exterior. A això hem de tornar a recordar la presència dels llibertaris, que el castrisme va borrar, i de la qual no en podem saber l’evolució que hagués tingut.

III

De la mateixa manera, Mbuyi Kabunda al seu article “Logros y fracasos de las revoluciones socialistas y populistas en África” ens explica com els Comités de Defensa de la Revolució (CDR) van esdevenir la base social del govern de Jerry Rawlings a Ghana que es va iniciar el 1979 i va finalitzar el 2000 passant del socialisme, més o menys revolucionari, al neoliberalisme que va convertir el país en “el millor alumne del BM i l’FMI”. Però per entendre la base ideològica i social d’aquest govern ens hem de remuntar al de Kwame N’krumah (1960-1966) que, tot i la seva inicial política socialista i anti-imperialista, a partir de 1961 (degut a un descens del valor de les exportacions de cacao però també als sous inflats de la burocràcia) van quedar buides les arques de l’Estat, davant el qual es van augmentar els impostos indirectes sobre els productes alimentaris bàsics.

Enfront d’això els treballadors ferroviaris i portuaris es van posar en vaga, fins i tot desobeint les burocràcies sindicals, i N’krumah va desfermar contra ells una repressió que va arribar al punt de promulgar una llei on havien de demanar permís al govern per portar a terme iniciatives de protesta. Des d’un inici el moviment revolucionari n’krhumista i el sindicalisme, on hi era predominant l’apoliticisme reformista, van prendre camins divergents, que el primer es va mostrar disposat a acceptar, fins que va promulgar la Industrial Relations Act que tenia per objectiu acabar amb la independència dels sindicats, posant-los sota la seva direcció política. Finalment el govern de Thomas Sankara (1984-1987) a Burkina Faso, també es va servir dels Comités de Defensa de la Revolució (CDR), quan es va enfrontar a un “bloc” format per sindicats, autoritats religioses i caps tradicionals.

IV

Sense desmerèixer els importants avenços socials que van aconseguir aquests governs, almenys en la seva primera etapa, ens hem de preguntar, doncs, perquè van trobar-se sempre amb la oposició de l’escassa classe treballadora industrial i quina relació pot tenir això amb qui a Catalunya, avui dia, en reivindica simbòlicament el seu llegat. Com he intuït  abans, la base social, en un inici, dels CDR cubans, ghanesos i burkinesos estava integrada pel camperolat, la classe mitja il·lustrada i els sectors exclosos, fruit d’una emigració massiva camp-ciutat, que la societat urbana no podia assimilar. Eren sectors, per regla general, sense gaire tradició organitzativa i víctimes polítiques del caciquisme. Alguns d’ells vivien de l’agricultura de subsistència i es trobaven dispersos pel territori, una forma de vida diferent de la del proletariat industrial, concentrat als centres de producció i amb una tradició reivindicativa sòlida.

V

Avui dia a Catalunya, ens trobem que la majoria dels Comitès de Defensa de la República (CDR) es troben a la Catalunya interior, on es troba implantat el caciquisme convergent i el seu aliat d’Esquerra, mentre que a l’àrea metropolitana de Barcelona s’hi troben amb menys mesura, doncs, la classe treballadora urbana és majoritàriament de plantejaments no independentistes, quan no directament espanyolistes. Aquestes organitzacions, doncs, sota un marc ideològic de defensa del proto-estat català, intenten condicionar al proletariat urbà mitjançant convocatòries de vaga, com la del 8 de novembre de 2017, on van desplegar tota la seva força, però amb l’escàs suport del sindicalisme catalanista i corporatiu de I-CSC i IAC respectivament, amb l’anuència d’algunes seccions i sindicats cegetistes. Aquests intents, per tant, d’organitzacions no obreres i afins a aquest proto-estat català, d’imposar mobilitzacions a la nostra classe, ha de ser denunciat amb fermesa, així com les pràctiques “politiqueres” d’ocupar càrrecs per acabar amb la independència de classe de les organitzacions del sindicalisme combatiu, o com se l’hi vulgui dir, intentant desviar-lo dels seus vertaders objectius, que no són altres que la millora de les condicions de vida dels assalariats, amb la perspectiva final de la transformació social.

Els exemples exposats a d’altres latituds, ens poden servir per aprendre de la història d’un moviment obrer, que ha bregat per la seva independència, per ser un motor del canvi social i no deixar-se encorsetar per organitzacions que no tenen com a prioritat aquest plantejament, sinó més aviat ser corretjes de transmissió d’interessos espuris i aliens a la nostra classe.

                                                                                                                                                                     
                                                                                                                                                                          Alma apátrida