
1) La coincidència entre
anarquismes com a excepcionalitat catalana
Feia temps que volia escriure alguna cosa sobre el posicionament de la FAC
respecte el referéndum de l’1 d’octubre de 2017. El cert, és que a casa nostra
tenim dues organitzacions de l’anarquisme (FAC i Embat) que representen dues
maneres diferents d’entendre’l: D’una banda, l’anarquisme sintetista (és a dir,
que n’accepta la pluralitat de corrents al seu sí) i que s’organitza en els
clàssics col·lectius/grups d’afinitat i, de l’altra, l’anarquisme especifista-plataformista
que s’organitza en agrupacions territorials i comissions temàtiques i que, com
deia l’anarcocomunista ucraïnés Nestor Machno, es basa en la “cohesió ideológica”
al seu si. Històricament aquestes dues corrents han estat enfrontades amb
acusacions creuades de “individualisme” i “reformisme-autoritarisme” respectivament, enfrontament que s’ha traslladat en els diferents
posicionaments sobre problemàtiques concretes, inclòs els referéndums.
Per exemple, a l’Uruguai els sectors vinculats, o que després es
vincularien, a la “Biblioteca Anarquista del Cerro”, “Periódico Anarquia
(Circulo Anárquico de Villa Española)”, “Tierra y Tempestad” etc no van
participar al referèndum sobre la “Ley de Caducidad de la Pretensión Punitiva
del Estado” coneguda com a “Ley de Impunidad” (Llei que declara que no es pot
jutjar el militars uruguaians responsables de greus vulneracions dels Drets
Humans). En canvi, la federación Anarquista uruguaya (fAu) sempre es va mostrar
favorable a la campanya pel “Si” a la derogació. Significa això que el primer
sector era insensible al sofriment patit pel poble de l’Uruguai o simplement
que no acceptava que les institucions de l’Estat capitalista mediessin en la
ressolució de problemàtiques socials? El resultat del referèndum, sinó recordo malament,
fou una ajustada derrota del “Si” a la derogació, garantitzant més anys d’impunitat.

El resultat d’això és que els anarquistes, respecte el nacionalisme, han
actuat més de politòlegs que de “polítics” pràctics, sense tenir una posició
massa homogènia en els països i moments històrics, i els marxistes han assumit
acríticament la idea de Nació lligada a l’Estat (fruit d’una falta de reflexió
com assenyala dècades més tard Abdullah Öcallan al “Manifest per una
Civil·lizació Democràtica”) però han tingut una praxis segurament més homogènia.
El que m’interessa aquí és contribuir a llimar les nostres carències (els
marxistes ja s’ho faràn amb les seves) i, per tant, intentar contestar dues
preguntes: a) han de recolzar els anarquistes el “dret a l’autodeterminació"? i b)
en el cas de fer-ho, és el referèndum el mitjà per exercir-lo?
Sempre s’ha considerat el luxemburguisme més afi a l’anarquisme que el
leninisme. El “nihilisme nacional” de la revolucionària polaca es basava en que
la “nació” era una metafísica que agermanava proletaris i burgesos i, per tant,
no tenia sentit agrupar dues classes amb interessos antagònics en una mateixa
praxis política. Però que passaria si l’exercici de l’autodeterminació anés
lligat a un moviment revolucionari protagonitzat pel proletariat? L’any 2001
els amazighs pobres de la regió algeriana de Cabilia es van aixecar contra el
govern dels militars corruptes del FLN i van ressucitar les aaruch (assemblees populars), un dels punts a exigir que van
acordar, l’onze de juny, va ser el reconeixement oficial de la identitat amazigh
“sense referèndum i sense condicions”, és a dir, que tot i que la qüestió que
es debatia no era la independència, les assemblees es consideraven amb prou
força per doblegar l’Estat i no pensaven permetre que aquest les atomitzés
sotmetent la qüestió a un plebiscit.
Lògicament a les aaruch, com a forma de democràcia directa, es devia votar a
mà alçada. Des de sempre ens han venut que allò propi d’una democràcia és el "vot secret", doncs, aquest mecanisme suposadament ajuda a
protegir la identitat de les persones de possibles ofenses i/o intromissions
autoritàries. Es posa al centre de tot a l’individu com a subjecte suposadament
lliure i autònom oblidant que dins del sistema capitalista aquest forma part
del que anomenava Engels, al seu estudi sobre la situació de la classe treballadora
a Anglaterra, la “multitut solitària”: aquesta forma de “participació”, doncs,
no protegeix a ningú sinó que atomitza i permet que els mecanismes
propagandístics de masses que la creen actuïn sense oposició, sense que una
vertadera “multitut conscient de si mateixa” l’hi pugui fer front.
En canvi el “vot a mà alçada” és propi de moviments de masses
revolucionaris on la gent que hi participa s’espolsa els complexes a manifestar
públicament la seva opinió i on, perquè no dir-ho, aquelles minories
reaccionàries poden sentir la pressió del procés revolucionari en marxa. Per
tant, és sorprenent que una organització com la Federació Anarquista de
Catalunya hagi estat partícip de la defensa de la versió atomitzadora i
acomplexada que representa el "sufragi secret". Arribat a aquest
punt, haig de recordar que l’assemblea de l’Acampada de Barcelona del 15-M (amb
395 vots a favor i 270 en contra) ja va decidir, en el seu moment, incloure el “Dret
a l’autodeterminació” dins dels seus eixos programàtics. No és aquest procés
més proper a una forma d’enfocar el tema que ens ocupa des de l’anarquisme que
no la defensa del referèndum?

Alma
apátrida
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminarEste comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminar