Vot a mà alçada versus Vot secret: El moviment de la Cabilia Algeriana, el 15-M a Barcelona i la sorprenent postura de la Federació Anarquista de Catalunya

1) La coincidència entre anarquismes com a excepcionalitat catalana

Feia temps que volia escriure alguna cosa sobre el posicionament de la FAC respecte el referéndum de l’1 d’octubre de 2017. El cert, és que a casa nostra tenim dues organitzacions de l’anarquisme (FAC i Embat) que representen dues maneres diferents d’entendre’l: D’una banda, l’anarquisme sintetista (és a dir, que n’accepta la pluralitat de corrents al seu sí) i que s’organitza en els clàssics col·lectius/grups d’afinitat i, de l’altra, l’anarquisme especifista-plataformista que s’organitza en agrupacions territorials i comissions temàtiques i que, com deia l’anarcocomunista ucraïnés Nestor Machno, es basa en la “cohesió ideológica” al seu si. Històricament aquestes dues corrents han estat enfrontades amb acusacions creuades de “individualisme” i “reformisme-autoritarisme”  respectivament, enfrontament que s’ha traslladat en els diferents posicionaments sobre problemàtiques concretes, inclòs els referéndums.

Per exemple, a l’Uruguai els sectors vinculats, o que després es vincularien, a la “Biblioteca Anarquista del Cerro”, “Periódico Anarquia (Circulo Anárquico de Villa Española)”, “Tierra y Tempestad” etc no van participar al referèndum sobre la “Ley de Caducidad de la Pretensión Punitiva del Estado” coneguda com a “Ley de Impunidad” (Llei que declara que no es pot jutjar el militars uruguaians responsables de greus vulneracions dels Drets Humans). En canvi, la federación Anarquista uruguaya (fAu) sempre es va mostrar favorable a la campanya pel “Si” a la derogació. Significa això que el primer sector era insensible al sofriment patit pel poble de l’Uruguai o simplement que no acceptava que les institucions de l’Estat capitalista mediessin en la ressolució de problemàtiques socials? El resultat del referèndum, sinó recordo malament, fou una ajustada derrota del “Si” a la derogació, garantitzant més anys d’impunitat.

Allò sorprenent a Catalunya és que respecte al referèndum d’autodeterminació es va produir la situació, sense parangó a d’altres latituds que jo sàpiga, que sintetisme i especifisme-plataformisme anarquista coincidissin en la mateixa posició. A què pot ser degut aquest fet excepcional? Personalment considero, potser m’equivoco, que respecte el nacionalisme,  anarquisme i marxisme tenen carències i fortaleses: els anarquistes han estat bons analitzant-ne la seva essència (i podría citar l’obra de Rudolf Rocker “Nacionalisme i Cultura” on planteja una contradicció entre els dos termes: quan augmenta un, baixa l’altra i viceversa) però no han sabut especificar tan bé el posicionament concret que s’ha d’adoptar davant la seva presència. En canvi, els marxistes no s’han detingut tant en el seu anàlisi sinó en la posició pràctica que s’hi ha d’adoptar (i podria citar la discussió entre el “nihilisme nacional” de Rosa Luxemburg i la posició de Lenin de que negar-se a acceptar l’autodeterminació no només era “fer el joc” al nacionalisme de la burgesia regional, deixant-li el camp lliure, sinó també al nacionalisme reaccionari estatal).

El resultat d’això és que els anarquistes, respecte el nacionalisme, han actuat més de politòlegs que de “polítics” pràctics, sense tenir una posició massa homogènia en els països i moments històrics, i els marxistes han assumit acríticament la idea de Nació lligada a l’Estat (fruit d’una falta de reflexió com assenyala dècades més tard Abdullah Öcallan al “Manifest per una Civil·lizació Democràtica”) però han tingut una praxis segurament més homogènia. El que m’interessa aquí és contribuir a llimar les nostres carències (els marxistes ja s’ho faràn amb les seves) i, per tant, intentar contestar dues preguntes: a) han de recolzar els anarquistes el “dret a l’autodeterminació"? i b) en el cas de fer-ho, és el referèndum el mitjà per exercir-lo?

2) Autodeterminació i revolució: La Cabilia Algeriana

Sempre s’ha considerat el luxemburguisme més afi a l’anarquisme que el leninisme. El “nihilisme nacional” de la revolucionària polaca es basava en que la “nació” era una metafísica que agermanava proletaris i burgesos i, per tant, no tenia sentit agrupar dues classes amb interessos antagònics en una mateixa praxis política. Però que passaria si l’exercici de l’autodeterminació anés lligat a un moviment revolucionari protagonitzat pel proletariat? L’any 2001 els amazighs pobres de la regió algeriana de Cabilia es van aixecar contra el govern dels militars corruptes del FLN i van ressucitar les aaruch (assemblees populars), un dels punts a exigir que van acordar, l’onze de juny, va ser el reconeixement oficial de la identitat amazigh “sense referèndum i sense condicions”, és a dir, que tot i que la qüestió que es debatia no era la independència, les assemblees es consideraven amb prou força per doblegar l’Estat i no pensaven permetre que aquest les atomitzés sotmetent la qüestió a un plebiscit.

3) El vot secret : ideología del sistema

Lògicament a les aaruch,  com a forma de democràcia directa, es devia votar a mà alçada. Des de sempre ens han venut que allò propi d’una democràcia és el "vot secret", doncs, aquest mecanisme suposadament ajuda a protegir la identitat de les persones de possibles ofenses i/o intromissions autoritàries. Es posa al centre de tot a l’individu com a subjecte suposadament lliure i autònom oblidant que dins del sistema capitalista aquest forma part del que anomenava Engels, al seu estudi sobre la situació de la classe treballadora a Anglaterra, la “multitut solitària”: aquesta forma de “participació”, doncs, no protegeix a ningú sinó que atomitza i permet que els mecanismes propagandístics de masses que la creen actuïn sense oposició, sense que una vertadera “multitut conscient de si mateixa” l’hi pugui fer front.

En canvi el “vot a mà alçada” és propi de moviments de masses revolucionaris on la gent que hi participa s’espolsa els complexes a manifestar públicament la seva opinió i on, perquè no dir-ho, aquelles minories reaccionàries poden sentir la pressió del procés revolucionari en marxa. Per tant, és sorprenent que una organització com la Federació Anarquista de Catalunya hagi estat partícip de la defensa de la versió atomitzadora i acomplexada que representa el "sufragi secret". Arribat a aquest punt, haig de recordar que l’assemblea de l’Acampada de Barcelona del 15-M (amb 395 vots a favor i 270 en contra) ja va decidir, en el seu moment, incloure el “Dret a l’autodeterminació” dins dels seus eixos programàtics. No és aquest procés més proper a una forma d’enfocar el tema que ens ocupa des de l’anarquisme que no la defensa del referèndum?

Que una organització com Embat, que representa la síntesis de l’anarquisme i el reformisme “popular” de matriu estalinista, ho defensi no hauria de sorprendre’ns massa però que els anarquistes més “principistes i ortodoxos” caiguin en el mateix parany a mi, personalment, em causa estupor. Potser en aquells moments, l’anarquisme es va trobar amb una seqüència de fets que succeïen de forma veloç i davant dels quals no hi havia massa temps de parar-se un moment i reflexionar. Potser s’hauria d’haver fet un esforç per posar, en perspectiva comparada, les dues maneres d’abordar un procés de decisió col·lectiva explicant que més valia fer un intent per recuperar les assemblees sobiranes que deixar-se emportar pel marasme de l’electoralisme.

                                                                                                                                          Alma apátrida