El pensament ideològic de Deng Xiaoping: exposició i anàlisi llibertària de vàries critiques

1) Deng Xiaoping: desenvolupament de les forces productives i alienació

El líder xinès Deng Xiaoping (1904-1997) fou l’artífex de la proposta ideològica del “socialisme amb peculiaritats xineses”. La vertebració teòrica d’aquesta idea es forjà després de la mort de Mao Tse-Tung (1976) en la IIIª Sessió Plenària del XI Comitè Central del Partit Comunista de la Xina - PCX (1978) i inicialment reflectida al voltant del canvi de l'estructura econòmica, apostant per la “reforma i l’obertura”. Fou, en definitiva, l’artífex del pas del socialisme al capitalisme tot i que hi ha qui segueixi qüestionant, a dia d’avui, aquesta darrera denominació. La política es centrà en abandonar l’esquerranisme, defensar la modernització i el desenvolupament de les forces productives.

El 30 de juny de 1984, en una trobada xino-japonesa, Deng Xiaoping afirmà el següent:

“¿Qué es el socialismo y que es el marxismo? Respecto a este problema no teníamos en el pasado una idea del todo clara. A lo que mayor importancia atribuye el marxismo es al desarrollo de las fuerzas productivas.”.

Però ja, el 12 d’octubre de 1983, havia dit a la IIª Sessió Plenària del XIIè Comitè Central del PCX:

“Respecto al termino ‘enajenamiento’, lo continúo utilizando Marx después de haber descubierto la ley de plusvalía (…) Ahora bien, ciertos camaradas que aplican el término más allá de los límites del capitalismo (…) han llegado a afirmar que en el socialismo hay enajenamiento (…) Incluso tratan de aplicar el concepto de enajenamiento para interpretar las reformas en curso. Semejante interpretación no podrá ayudar a la gente a conocer ni a solucionar correctamente los diversos problemas surgidos actualmente en la sociedad socialista, ni tampoco a interpretar y efectuar de manera acertada las reformas que deben realizarse sin cesar en esta sociedad con miras al progreso tecnológico y social.”.

És a dir, que Deng Xiaoping està utilitzant aquí al seu favor l’ambigüitat de la noció marxista de les “forces productives” que inclou tant a la “força de treball” (la classe treballadora) com als “mitjans de producció” (maquinària, tecnologia...). La teoria marxista afirma, de fet, que el canvi revolucionari prové de l’esbiaix entre el desenvolupament d’aquestes “forces productives” i unes “relacions de producció” (el sistema social i institucional que les regula) que queden desfasades. Però, és clar, què entenem per “desenvolupament de les forces productives”, tenint en compte l’ambigüitat abans senyalada d’aquest concepte? L’increment de la lluita de classes contra la burgesia? O el desenvolupament tecnològic? I si ambdós entren en contradicció ja que les “relacions de producció” estan subsumides dins les mateixes “forces productives” (en la mateixa classe treballadora, en tant que classe produïda pel sistema capitalista, i en el mateix desenvolupament tecnològic) com plantegen els grups de la “teoria de la comunització” com Endnotes?.

2) Wang Hui i la critica marxista-humanista al model xinés

Wang Hui (Yangzhou, 1959), és un dels intel·lectuals clau del pensament crític d’esquerres xinès. Hui considera que aquesta critica a l’alienació (que prové de l’obra de Karl Marx “Manuscrits econòmics i filosòfics” de 1844) l’ha realitzat, històricament, el marxisme humanista xinès (que ja ens senyalava Deng Xiaoping que estava present com a corrent teòrica dins el PCX) però que convertiren la seva critica al capitalisme en una ferramenta contra el socialisme maoista (definint-lo com una “modernització antimoderna”). Així Wang Hui acaba afirmant a “El nuevo orden de China” (2003):

“Ahora bien, en el contexto de la apertura capitalista en las reformas socialistas de China, las teorías abstractas sobre la libertad humana y la liberación individual se han acabado convirtiendo en la propia definición de los valores de la modernidad. Dicho de otro modo: el propio marxismo humanístico se ha transformado en una ideología marxista de la modernización”.

És a dir, de la mateixa manera que el filòsof Santiago Lopez-Petit ens comentava (a la presentació del llibre “la forma-comuna” de Kristin Ross, a la Ciutat Invisible de Sants, el passat dijous 26 de març) que, algunes idees de l’esquerra del maig del 68 i dels situacionistes, han estat absorbides pel sistema capitalista, el mateix ha passat amb el corrent marxista-humanista xinès: la seva defensa de l’alliberament individual s’ha transformat, d’alguna manera, en una adhesió a la cultura de consum (segurament perquè els subjectes socials que la feien estan, avui dia, més a prop d’accedir a ella). Per altra banda, és significatiu com les obres completes de Deng Xiaoping (volums I, II i III) són editades per l’editorial estalinista “Templando el Acero”, doncs, les critiques que els soviètics farien al voluntarisme i l’esquerranisme de Mao Tse-Tung coincideixen amb les de Xiaoping dècades més tard.

3) Harpal Brar i la critica estalinista al model xinès

De fet, la posició d’alguns líders polítics estalinistes respecte la Xina contemporània, com l’escriptor indo-britànic Harpal Brar: qui fou president del Partit Comunista de Gran Bretanya (Marxista-Leninista) és de defensa de l’Estat xinès i el PCX però, a la vegada, de critica al seu revisionisme afirmant que, si els líders xinesos haguessin continuat adherint-se al sistema de planificació centralitzada, el país hagués assolit un desenvolupament major i més equilibrat. Segons Harpal Brar a la seva obra “Socialismo con caracteristicas chinas: La mercantilización de la economia china” (2020) és fals que abans de 1978 Xina patis estancament econòmic sinó que, segons ell, hi hagué un augment espectacular de la producció (aquest mateix any, la producció industrial constituïa el 46,8% de la renta nacional, en oposició al 12,6% de l’any 1949). A mitjans dels anys setanta, afirma, Xina fabricava avions a reacció, tractors pesats i vaixells moderns en quantitats considerables mentre que el pes de l’agricultura a l’economia s’havia reduït considerablement.

Harpal Brar citant a Paul Wolfowitz, aleshores president del Banc Mundial, afirma que aquestes polítiques (a l’anar orientades a crear les condicions materials pel benestar social) han provocat que, des de 1980, Xina hagi estat responsable del 75% de la reducció de la pobresa al món en desenvolupament. I segons el periodista Taimur Rahman això no es pot explicar, exclusivament, per les reformes de Deng Xiopaing sinó perquè els canvis revolucionaris de l’època del maoisme escombraren les restes de l’explotació feudal i assentaren les bases per un creixement econòmic sense precedents.

Harpal Brar, doncs, acaba concloent que:

“Al dar rienda suelta al mercado, los revisionistas cambiaron fundamentalmente las relaciones de producción y estas nuevas relaciones empezaron a actuar como un freno, en lugar de como un acicate, para el desarrollo de las fuerzas productivas. Cualquiera que sea el efecto temporal de la introducción de mecanismos de mercado, a largo plazo solo pueden causar estancamiento.”.

4) Kate Xiao Zhou i la crítica liberal al model xinès

A les antípodes d’aquest plantejament, està l’obra “El poder del pueblo” (1996) d’aquesta economista xinesa. En ella planteja que les reformes no foren tributàries de la planificació, de l’època maoista, sinó que es limitaren a sancionar les realitzacions del poble, portades, durant molt temps, en la clandestinitat i el silenci (just al contrari del què afirma Harpal Brar). Es basa en el moviment espontani, i sense dirigents, dels camperols xinesos d’emigració a les ciutats, desenvolupament industrial rural i resistència a la política del fill únic que no fou, explícitament, polític ni ideològic però que, a la llarga, tingué efectes similars.

En el primer cas, Xiao Zhou en indica que, a l’època maoista i fins 1984, l’Estat tractà d’aturar l’ emigració a la ciutat en tot moment: existia la política de “jiudi xiaohua” (absorbir, localment, l’excedent de força de treball rural). S’ha de tenir en compte que certes subvencions al benestar eren prerrogativa dels obrers públics i els residents urbans. Per altra banda, els petits empresaris rurals recompensaven a qualsevol persona que, a través dels seus contactes, fos capaç d’aconseguir matèries primeres o ampliar la venta dels seus productes. Així aparegueren els “guandao” (funcionaris acaparadors) especialitzats en transferir els recursos escassos de les empreses públiques a les industries rurals o els “caigouyuan” (agents de compra-venta de serveis) que aprofitaven la corrupció dels primers i qualsevol buit institucional per afavorir als seus clients: segons el plantejament de Xiao Zhou, doncs, la corrupció va afavorir la petita empresa rural.

Xiao Zhou ens cita que el lema dels “caigouyuan” era:

“Soportar numerosas calamidades; cruzar mil montañas y diez mil ríos; hablar mil lenguas y decir diez mil palabras; utilizar mil comidas y recurrir a diez mil tretas.”.

Finalment, la política del fill únic tingué més èxit a la ciutat que al camp, ja que l’Estat la va voler aplicar justament quan començà a desmantellar el sistema de les comunes i, per tant, n’estava perdent el control. El desig dels agricultors era tenir, com a mínim, un fill ja que la majoria de les filles es casaven fora del poble i, per tant, els pares quedaven desemparats al fer-se grans. Ara bé, considero que aquestes afirmacions de Xiao Zhou s’han de matissar: hi ha un contra argument xinès, a les critiques dels analistes occidentals, que diu que si bé la política maoista del “Gran Salt Endavant” fou un fracàs per l’escassa qualitat del ferro produït, va ensenyar als camperols els rudiments de la tècnica i la producció industrials, el que els seria mol útil posteriorment (és a dir, que aquest desenvolupament industrial rural no fou, totalment, per pura iniciativa familiar com planteja Xiao Zhou).

5) Ba Jin i Abraham Guillén: Imaginant una crítica anarco-comunista al model xinès

Ba Jin (1904-2005) fou un escriptor i militant anarco-comunista xinès. L’1 de setembre de 1921 escrigué al periòdic “El despertar del poble” l’article “Com construir una societat de llibertat i igualtat genuïnes” on afirma que l’obstacle per la llibertat del poble és el govern i que l’obstacle per la igualtat del poble són els capitalistes. I afirma:

“Creo que solo el anarquismo significa una genuina libertad y que el comunismo significa una genuina igualdad. La única manera de construir una Sociedad de una genuina libertad e igualdad es la revolución social”.

Si agafem aquesta màxima com a principi és com si les idees de Harpal Brar i Xiao Zhou quedessin depurades dels seus aspectes negatius. Dit d’una altra manera, si Mikhail Bakunin deia que “La llibertat sense socialisme és privilegi i injustícia” (i, en aquest sentit, Xiao Zhou no té en compte la reducció de les desigualtats que també hi va haver a l’ època maoista) i que “El socialisme sense llibertat és esclavitud i brutalitat (i, en aquest sentit, Harpal Brar passa per alt que també fou un període de repressió i censura) la superació d’aquesta disjuntiva només pot ser un “socialisme llibertari” que és el que plantejà l’economista cenetista Abraham Guillén (1913-1993) amb empreses autogestionades pels treballadors (com a les col·lectivitzacions anarco-sindicalistes de la Guerra Civil Espanyola o, amb matisos, a la Iugoslàvia de Josip Broz Tito) com a pas previ al comunisme anarquista.

És a dir, el model d’una planificació combinat amb llibertat d’iniciativa de les empreses col·lectivitzades. La Xina contemporània combina, de fet, empreses estatals (on els treballadors encara gaudeixen de certes prerrogatives i serveis públics) i un mercat privat cada cop més desregulat. Jo penso, doncs, que el “socialisme llibertari” d’Abraham Guillen, com avançada del “comunisme anarquista” de Piotr Kropotkin, podria ser un model a tenir en compte per les lluites revolucionàries de masses que puguin venir.

                        Alma apátrida

 

Web del grup “comunista anti-Estat” Chuang

 

https://chuangcn.org/

 

Bibliografia:

RIOS, XULIO Las “singularidades chinas” en Deng Xiaoping Observatorio Política China
https://www.politica-china.org/ 22/12/2022.

RIOS, XULIO La metamorfosi del comunisme a la Xina Kalandraka Catalunya – Àgora K, 2022. Pàgines 124 i 125.

XIAOPING, DENG Tareas perentorias del Partido en los frentes organizativo e ideológico XIAOPING, DENG Construir un socialismo con peculiaridades chinas a XIAOPING, DENG Textos escogidos Tomo III (1982-1992) Templando el Acero, septiembre de 2025. Pàgines 49 i 72.

HUI, WANG El nuevo orden de China: Sociedad, política y economía en transición Edicions Bellaterra – Biblioteca de China Contemporánea, 2008. Pàgines 169 i 170.

BRAR, HARPAL Socialismo con características chinas: La mercantilización de la economía china Templando el Acero, junio de 2025. Pàgines 451, 452, 455, 459, 461, 462 i 494.

XIAO ZHOU, KATE El poder del pueblo Edicions Bellaterra - Biblioteca de China Contemporánea, 1998. Pàgines 57, 61, 189, 220 i 274.

MURRAY, GEOFFREY y COOK, IAN G. China verde: En busca de alternativas ecológicas Edicions Bellaterra - Biblioteca de China Contemporánea, 2004. Pàgina 97.

JIN, BA Cómo construir una sociedad de libertad e igualdad genuinas a JIN, BA Problemas del anarquismo y la revolución en China Anarquismo en PDF. Pàgina 15.