A 90 anys de les revolucions palestina i espanyola de 1936-1939: reflexions llibertàries

1) Introducció: dues efemèrides i diferents actes

Enguany, es compleixen 90 anys de la Revolució Social que va sacsejar Espanya, com a conseqüència del Cop d’Estat feixista, del 18 de juliol de 1936. Els treballadors industrials i camperols, van col·lectivitzar empreses i camps al llarg del país fins que l’Estat republicà (controlat per la petita burgesia i els estalinistes) va anar minant aquest control popular per tornar a la situació prèvia a la insurrecció militar: ja abans del triomf final dels feixistes. Per commemorar aquesta experiència revolucionària, el moviment llibertari està preparant una sèrie d’actes que inclouen xerrades, rutes guiades, concerts etc., a vàries localitats catalanes (es poden consultar a: https://90aniversari.revoluciosocial.org/).

Paral·lelament, però, la ‘Xarxa de Solidaritat amb les Preses Palestines – Samidoun’ està commemorant també al Banc Expropiat (Quevedo, 13), la Revolució Palestina, d’abril de 1936: que s’inicià quan una multitud d’àrabs atacaren una caravana de cotxes a Jaffa ocupats per colons jueus sionistes i àrabs afirmant, a aquests darrers, que els expropiaven els diners per poder lluitar contra l’ocupant. Aquests fets, venen recollits a varis articles de l’escriptor i màrtir palestí Ghassan Kanafani, qui estigué entre els fundadors del ‘Front Popular per l’Alliberament de Palestina (FPLP)’. La commemoració de ‘Samidoun’ consisteix en un taller de lectura, del recopilatori d’aquests articles, fets per l’editorial ‘Boltxe’ el 2025.

2) Ghassan Kanafani i la Revolució Palestina de 1936: una lectura actual

Als textos de Ghassan Kanafani, s’hi troba una caracterització de les classes socials participants a la Revolució Palestina de 1936-1939: treballadors, camperols i intel·lectuals. Respecte als primers, Kanafani afirma que, als anys 30 del segle passat, el capital jueu controlava el 90% de les concessions que havia atorgat el Mandat Britànic i que un treballador jueu rebia un 145% més de salari que el seu homòleg palestí. La política d’acomiadar a treballadors àrabs palestins d’empreses i projectes controlats pel capital jueu provocà violents enfrontaments. El ‘sindicat’ jueu Histadrut afirmà, sense embuts, que permetre que els àrabs entressin al mercat laboral jueu era el mateix que autoritzar que el capital jueu es fes servir pel desenvolupament àrab i això contradeia, de totes totes, el projecte sionista.

Avui dia encara hi ha qui diu, cínicament, que la colonització jueva sionista es va fer pacíficament com si el poder dels diners no fos també una forma de violència (a part de que fou un procés acompanyat de formes més explicites d’aquesta com prohibicions governamentals de manifestar-se i actuació de milícies paramilitars contra els treballadors àrabs palestins). Per altra banda, respecte als segons, la colonització jueva sionista va expropiar casi una tercera part de la terra destinada a l’agricultura. El 1931, els sionistes havien expulsat unes 200.000 famílies camperoles, destruint la societat rural àrab palestina. En un estudi fet el mateix 1936, a 322 pobles àrabs, un 47% dels camperols posseïa menys de set ‘dunums’ i un 65% menys de 20 (la quantitat mínima per alimentar una família és de 130).

Finalment, respecte als intel·lectuals, s’ha de dir que, el 1930, a la Palestina del Mandat Britànic només hi havia als seus 800 pobles rurals, 15 escoles per nenes i 269 per nens. Ara bé, això contrastava amb l’àmbit urbà que destacava per l’establiment d’impremtes i la proliferació de premsa àrab. La majoria d’intel·lectuals urbans pertanyien a una classe petit burgesa comercial o feudal. El context d’endarreriment i ocupació colonial, segons Kanafani, no era propici a una política independent de ‘revolució burgesa’ i era, per tant, una classe social captiva dels dirigents tradicionals feudals. Ara bé, alguns van dirigir-se al camperolat, intentant polititzar les seves expressions culturals com certa ‘poesia popular’, com Wadi al-Bustani d’origen libanès.

La conclusió, però, de Kanafani sobre el procés revolucionari de 1936-1939 es que no va poder superar les dificultats estructurals internes de la societat palestina. Així diu:

“La dirigencia feudal y clerical pasó a imponerse a la cabeza del movimiento de masas y para ello se aprovechó de lo escasa que era la burguesía urbana árabe y del conflicto que hasta cierto punto había entre ella y el colonialismo británico (…) de las pequeñas dimensiones del proletariado árabe y de su Partido Comunista, que no solo estaba bajo el control de dirigentes judíos, sino que desde principios de la década de 1920 sus militantes árabes estaban oprimidos e intimidados por la dirigencia feudal”.

És a dir, teníem als anys 30 del segle passat a Palestina una societat de tipus feudal amb una ‘revolució burgesa’ bloquejada pel tàndem de l’ocupació colonial britànica i jueva sionista. Aquest bloqueig era funcional, per tant, al manteniment del poder dels dirigents feudals palestins i, en conseqüència, aquests eren dels principals interessats en que no triomfés una revolució obrera i camperola de les masses palestines: ja que la primera era incapaç de fer-ho per les dificultats estructurals que s’han comentat. Em queda el dubte de si Kanafani no donava massa importància a la burgesia urbana i al proletariat àrab en detriment dels camperols: perspectiva que seria pròpia del marxisme-leninisme pro-soviètic (al que adhereix el FPLP) però no del maoisme (aquesta organització tingué una escissió d’aquest corrent l’any 1969: EL ‘Front Democràtic per l’Alliberament de Palestina (FDLP)’.

Ara bé, avui dia un 80% dels palestins pertanyen a la classe treballadora: en la que s’inclou assalariats i informals i només un 10% a la classe camperola. En la meva humil opinió, però, la caracterització feta de la ‘petita burgesia’ al document del FPLP ‘Estrategia para la Liberación de Palestina (1969)’ pot ser problemàtica. Diu, concretament:

“La pequeña burguesía comprende a los artesanos, a los grupos cultos como estudiantes, profesores, jóvenes empleados, pequeños comerciantes, abogados, ingenieros y médicos”.

Per una banda, diu que és una classe nombrosa i és normal que, en una primera fase, lideri el moviment d’alliberament nacional però, per l’altra, considera que és difícil de definir, doncs, té moltes condicions de vida diferents. En última instància, però, afirmen que hauria de ser superada per la direcció política de la classe treballadora. No s’està incloent sectors que, de fet, són treballadors dins el camp de la petita burgesia? Per què? Potser en base a les seves posicions polítiques? I no podrien ser canviades aquestes si, en primer lloc, fossin inclosos teòricament dins el mateix camp de la classe treballadora? La veritat, és que no vull pontificar aquí: em falta informació de primera mà. Només són reflexions que faig a partir de la lectura del seu programa polític.

3) Garcia Oliver, Balius, PCE, PCE (m-l) i la Revolució Espanyola de 1936: una lectura actual

Per fer una caracterització de classe de la Revolució Espanyola de 1936, com la feta per Kanafani a Palestina, podem veure de vàries fonts. Per exemple, el dirigent anarcosindicalista Joan Garcia Oliver a la seva autobiografia ‘El Eco de los Pasos’ (1978)  ens fa una definició de la personalitat de la petita burgesia, al capítol ‘Maquiavelos en chancletas’ quan aquesta classe social es veu en la necessitat de dialogar amb els militants de la C.N.T. que han derrotat l’aixecament militar als carrers de Barcelona :

“Companys, autosugestionándose con el papel histórico que tenía que cumplir, debió pensar que ‘El Principe’ de Maquiavelo que descansaba abierto en su alcoba, señalándole con el dedo, le diría: ¡Tonto! ¿Por qué tenías que ceder tanto?”.

Per afirmar més endavant:

“¿Íbamos a tirar todo por la borda, dejando que Companys nos redujese, con su decreto, a la condición de desmañados auxiliares de la Comisaria de Orden público? No.”.

És a dir, la petita burgesia republicana juga aquí, segons la percepció de Garcia Oliver, el paper de fre de la revolució obrera impulsada pels anarco-sindicalistes de la C.N.T. pel qual cedeix en impulsar una ‘institució revolucionària’ (el ‘Comitè Central de Milícies Anti-feixistes’) per després intentar collar-la reduint-la al paper subsidiària de la Comissaria d’Ordre Públic. Pel plantejament de Garcia Oliver, el ‘Comitè de Milícies’ és una cessió de Companys que s’ha de defensar. Ara bé, des dels sectors més esquerrans de l’anarco-sindicalisme (defensats per historiadors com Agustín Guillamón) no es veu així i es considerà el ‘Comitè de Milícies’ com una ‘institució hibrida’ i una revolució ‘feta a mitges’. Veiem que deia Jaume Balius dels ‘Amics de Durruti’ al seu opuscle ‘Hacia una nueva revolución’ (1938):

“La colaboración es funesta en todos momentos. No se ha de colaborar con el capitalismo, ni desde fuera del Estado burgués ni dentro de las mismas esferas gubernamentales.”.

És a dir, que dins el mateix anarco-sindicalisme hi havia des de la postura de col·laboració amb la petita burgesia, sota la perspectiva de subordinar-la políticament, fins a la negació de cap tipus de col·laboració amb ella. Uns plantejaran, en un primer moment, l’hegemonia dins el ‘Comitè de Milícies’ i els altres la constitució d’una ‘Junta Revolucionària’. Ara bé, podem veure també quina fou la postura dels seus principals adversaris polítics: els comunistes. L’historiador José Luis Martín Ramos ens diu a ‘Historia del PCE’ (2021) que:

“No es que los comunistas no apoyaran una salida revolucionaria al conflicto, como hacían el ala izquierda del PSOE y los anarquistas; lo que hacían era defender una revolución popular, no exclusivamente proletaria, sino configurada por el conjunto social que se oponía al fascismo (…)”.

El to de l’obra d’aquest historiador és més aviat apologètic del paper del PCE durant la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939. Però, per sort, tenim una obra força interessant i no tant coneguda: una anàlisi força crítica del paper del partit realitzada pel ‘Partit Comunista d’Espanya (marxista-leninista)’. Una facció marxista-leninista pro-albanesa, la critica de la qual és interessant perquè prové de les mateixes files comunistes. Es tracta de l’obra ‘La Guerra Nacional Revolucionaria del Pueblo Español contra el Fascismo’ (1975) on s’afirmen coses com:

“Al querer hacerlo todo a través del Frente Popular, el resultado fue el hacerlo todo a través del Gobierno (…) Esta falta de apoyarse en órganos populares de poder, fue particularmente catastrófica y se vio agravada por la desorganización ocasionada por el levantamiento fascista del 18 de julio, a raíz del cual partes importantes del país se encontraron cortadas de la autoridad del Gobierno Republicano”.

O sigui, que dècades més tard, una facció dels comunistes acaben reconeixent que voler apuntalar, a tota costa, un Estat republicà que s’estava ensorrant en detriment de les noves formes d’institucionalitat proletària, que estaven sorgint com bolets, potser no va ser la millor de les idees. El què passa és que el plantejament de ‘revolució popular’, que ens recorda Martín Ramos, implicava, en la pràctica, un paper subordinat respecte la petita burgesia que era la més interessada en mantenir l’estatus quo anterior a l’aixecament del 18 de juliol. Avui dia, aquesta dialèctica entre la classe treballadora i certa classe mitja ‘aspiracional’ inserida, en els nous moviments socials com el 15-M, també ha estat motiu d’anàlisi i es cita com explicació sociològica de la reconducció d’aquest darrer cap al camí de la decepció que han provocat partits com PODEMOS acabant per fer de crossa política del PSOE.

4) Conclusions: Un petit esbós d’anàlisi d’ambdós processos revolucionaris

Salvant les enormes distàncies històriques i socials entre Palestina i Espanya, hi ha un debat que és comú entre aquests dos processos revolucionaris: La relació entre la petita burgesia i les masses obreres i camperoles. El paper ambivalent dels intel·lectuals, exposat per Kanafani, així com la dificultat per caracteritzar, sociològicament, aquest sector per part del FPLP recorda els Maquiavel (pare de la ciència política) ‘d’anar per casa’ que ens mostra Garcia Oliver a ‘El Eco de los Pasos’. Per altra banda, la importància que els hi atorga, malgrat tot, Kanafani i el FPLP amb l’esperança de sobrepassar-los en un futur no és tan diferent a la de Garcia Oliver al defensar el ‘Comitè de Milícies’ com una conquesta: quelcom criticat per Balius dels ‘Amics de Durruti’. Polèmica que, en altres termes, mantingué el PCE (M-L) amb el PCE de Santiago Carrillo.

Per altra banda, segons Kanafani, no es pot parlar de la Gran Revolució Palestina (1936-1939) sense mencionar al màrtir xeic Izz ad-din al-Qassam que, tot i que va morir el novembre de 1935, inaugurà el moviment ‘qassamista’ que fou l’ala revolucionària armada del moviment nacional palestí. Postura política que contrasta amb la postura reaccionària del ‘Partit Àrab Palestí’ (representant dels líders feudals i dels comerciants de les grans ciutats) o del ‘Partit de la Defensa Nacional’ (representant de la nova burgesia urbana i els alts funcionaris que no volien un enfrontament obert amb els britànics). Només l’ala esquerra del ‘Partit per la Independència’ de Auni Abd al-Hadl va jugar un paper essencial en la resistència junt a les masses camperoles sense partit.

A la Guerra Civil Espanyola, per exemple, alguns sectors de la petita burgesia republicana es van posar al costat de les masses treballadores confederals: com, per exemple, els ‘republicans democràtics federals’ seguidor de Pi i Margal (com el jurista Eduardo Barriobero qui fou impulsor de la ‘oficina jurídica’ o ‘tribunal revolucionari’ a Barcelona). Per altra banda, els ‘caballeristes’, sector radical del PSOE, van tenir certa afinitat amb els anarquistes, en alguns moments, encara que no es pugui parlar de petita burgesia (ja que pertanyien a un partit polític de base obrera) però si integraven un partit on altres sectors tenien dirigents d’aquesta extracció social (recordem que qui va jugar un paper essencial a la Revolució Palestina no fou, pròpiament, el ‘Partit per la Independència’ sinó la seva ala esquerra).

Ara que s’estan realitzant els actes del 90è aniversari de la Revolució Social, no estaria de més recordar altres processos revolucionaris com el de Palestina els mateixos anys: país pel qual, recentment, s’estigueren mobilitzant milions de persones a fi de parar el genocidi que contra aquest poble està perpetrant l’Estat genocida d’Israel.

 

                        Alma apátrida

 

Oh Sr. Dill – Cançó de la Revolució Palestina (1936-1939)

https://www.youtube.com/watch?v=_rkly4Qv0Hk&list=RD_rkly4Qv0Hk&start_radio=1

 

A les Barricades – Himne de la CNT-AIT i de la Revolució Espanyola (1936-1939)

https://www.youtube.com/watch?v=op3w3wMqdwg&list=RDop3w3wMqdwg&start_radio=1

 

Bibliografia:

KANAFANI, GHASSAN La revolución palestina de 1936-1939 Boltxe Liburuak, 2025. Pàgines 26, 41, 45, 51, 52, 59, 60, 62, 69, 71, 79 i 80.

FRENTE POPULAR PARA LA LIBERACIÓN DE PALESTINA (FPLP) Estrategia para la Liberación de Palestina Ediciones en Lenguas Extranjeras. Paris, 2022. Pàgines 59, 60 i 66.

GARCIA OLIVER, JUAN El Eco de los Pasos – El anarcosindicalismo: en la calle, en el Comité de Milicias, en el gobierno, en el exilio Ruedo ibérico – Ibérica de Ediciones y Publicaciones, 1978. Pàgines 179 i 180.

BALIUS, JAIME Hacia una nueva revolución a GUILLAMÓN, AGUSTÍN Los Amigos de Durruti: Historia y antología de textos Descontrol Editorial, mayo 2021. Pàgina 412.

MARTÍN RAMOS, JOSÉ LUIS Historia del PCE Catarata, 2021. Pàgina 126.

PARTIDO COMUNISTA DE ESPAÑA (MARXISTA-LENINISTA) La Guerra Nacional Revolucionaria del Pueblo Español contra el Fascismo Tiempo de Cerezas Ediciones, 14 de abril de 2006. Pàgines 69 i 75.