Entradas

Imagen
Crònica de la concentració contra l’extrema-dreta de VOX al Gornal (Hospitalet) Avui, diumenge 13 de gener de 2019 sobre les 13:00 hores, unes 200 persones s’han concentrat al Gornal contra un acte organitzat per VOX a aquest barri obrer, dins d’unes instal·lacions municipals cedides pels impresentables de l’Ajuntament: amb una pancarta signada amb la bandera negra i amb el lema “L’Hospitalet Antifeixista” el gruix de manifestants s’ha intentat acostar a la porta però els hi ha estat barrat el pas per un contingent de gossos de quadra amb les porres desenfundades, i llestes per protegir als feixistes, que es concentraven amb impunitat en aquest recinte per difondre els seu discurs d’odi racista, homòfob i sexista entre els escassos vint simpatitzants que s’hi havien acostat. Els manifestants antifeixistes han començat a cridar consignes contra VOX durant una estona fins que han decidit rodejar el perímetre del camp de futbol on es concentraven els membres del partit d’extrema-dreta. Alg…
Imagen
Ingovernables: De cançó anarquista a lema de l’extrema-esquerra del Front Patriòtic burgès
Recordo quan fa alguns anys un dels meus professors d’institut, comunista ortodox i recalcitrant, em comentava que aquesta idea dels anarquistes de ser “ingovernables” els hi venia dels reaccionaris romàntics i que pensava que era un greu error, com un defecte congènit que espatllava la doctrina d’uns revolucionaris que, per altra banda, considerava sincers. Aquest to condescendent era de la mateixa índole que l’utilitzat per Marx en les seves confrontacions dialèctiques amb Bakunin: sincer però equivocat. Jo, en canvi, sempre vaig pensar, pel contrari, que era la conseqüència lògica del pensament revolucionari il·lustrat: si fiava de la raó per regir els actes humans i rebutjava l’obscurantisme religiós, legitimador dels poders polítics terrenals, la conseqüència última i lògica dels seus sectors polítics més avançats devia ser la negació de qualsevol govern o institució que pretengués regir a u…
Imagen
Sobre la necessitat d’un Casal de Joves a Martorell o com ensopegar vàries vegades amb la mateixa pedra
Un dia, no fa pas gaire, em vaig ensopegar al tren amb una bona amiga i en la nostra conversa va sortir un tema recorrent d’aquest poble però que fa temps que sembla desaparegut del debat polític, si es que hi ha alguna cosa digne d’aquest nom a Martorell: La falta absoluta d’un equipament públic per la joventut on desenvolupar activitats lúdiques i intel·lectuals que contribueixin al seu desenvolupament com a persones i que constitueixi una alternativa sólida a l’alienant esbarjo comercial etílic i estupiditzant.
Aquesta és una sentida reivindicació que rebrota, cada cert temps, al municipi. Fem una mica de retrospectiva: Corrien els primers anys del segle XXI i un grup de joves (on hi havia anarquistes, independentistes “revolucionaris” i vinculats a entitats culturals i veïnals) es van reunir per materialitzar aquest projecte, on hi van aparèixer tres alternatives: okupar-lo, llo…
Imagen
El racismo convergente en Martorell
Todo nacionalismo acostumbra a tener una vertiente oscura e inconfesable, sobre todo si se presenta comodemocrático. En el caso del catalán toma fuerza a raíz de la pérdida de la colonia cubana en el año 1898 que impide a la burguesía seguir con la acumulación de capital, que provenía en su origen de actividades tan “nobles” como el tráfico y trabajo esclavo en los ingenios azucareros (el mismo abuelo de Artur Mas era un “negrero”) y de ahí su pérdida de confianza en un Estado que no supo o no pudo proteger sus intereses. Hoy en día sus herederos en este pueblo demuestran ser buenos sucesores de este infame legado racista: El barrio “Virgen del Carmen” está dejado de la mano del Ayuntamiento desde que gobierna Convergencia (ahora PdeCat) ya que al ser un barrio de mayoría inmigrante y, por lo tanto, carente del derecho al voto, no le interesa lo más mínimo mejorarlo al no tener ahí su caladero electoral, contribuyendo así a reproducir la estigmatizac…
Imagen
Feminisme enreixat: Crònica dels “Diàlegs perifèrics sobre el feminisme descolonial i antiracista” a l’antiga Presó La Model
El passat dissabte 24 de novembre, em vaig acostar a un acte a Barcelona que es realitzava a la presó reconvertida en espai públic de La Model, en el marc dels actes del Dia per l’Eradicació de la Violència contra les Dones. La veritat és que tot i la causa justa que l’animava feia una mica d’angúnia la presència de tants agents de seguretat i vergonya aliena les paraules de Gerardo Pisarello posant-se en boca a l’anarquista Emma Goldman, gest discursiu paradigmàtic de com l’esquerra institucional actua com un forat negre que s’empassa qualsevol tradició revolucionària i antagonista. És com si l’antiga presó constituís una metàfora del constrenyiment socialdemòcrata, que empresona qualsevol iniciativa que pogués esdevenir revolucionària, per acabar estavellant-se contra els murs del cretinisme institucional. Per l’antic pati de la presó hi deambulava una persona…
Imagen
Crònica de l’acte en solidaritat amb el Rif en el marc de la 12ª edició de la Mostra del Cinebaix-Cinema de la Mediterrània i del Llevant (Sant Feliu de Llobregat)
1) “El viatge de Khadija”: Una pel·lícula polèmica
Aquest diumenge 11 de novembre de 2018 s’ha realitzat un acte, amb la col·laboració de la Comissió de Barcelona de suport al Moviment Popular del Rif, a la capital del Baix Llobregat. Ha consistit, en primer lloc, en la projecció de la pel·lícula-documental “El Viatge de Khadija” que narra la visita a la llar familiar d’una jove rifenya resident a Holanda: la seva afició a la boxa la presenta com una noia de caràcter dur que busca les seves arrels en una àvia paterna coneguda a la regió per plantar cara a les dificultats i als impediments d’una societat patriarcal. Personalment la pel·lícula m’ha deixat un sabor agredolç, doncs, si bé és cert que té una perspectiva de gènere interessant aquesta es fa des d’un lloc d’enunciació eurocèntric on una emigrant, que representa ha ex…
Imagen
Isabelita Arrimadas Perón: Una pija fascista que dice defender a los obreros
I
Reconozco que la figura política de Inés Arrimadas me causa fascinación. ¿Cómo puede ser que alguien que pertenece a un partido furibundamente neoliberal y que proviene de una familia de rancio abolengo franquista se erija en defensora de los “humillados, expulsados, insultados e ignorados”, como le gusta decir a ella, de la sociedad catalana? Su discurso del Debate de Política General del Parlament, de principios de octubre, es un monumento a la paradoja política: Desahucios, listas de espera sanitarias, enchufados, críticas veladas a Aznar comparándolo con Torra, educación, plazas de residencia, guarderías… ¡e incluso pareció llegar a criticar el sistema penitenciario como reproductor de la pobreza cual revolucionaria anarquista! Desde luego si uno no tiene demasiada cultura política, y esa es la situación de buena parte de la población obrera lamentablemente, puede llegar a pensar que nos encontramos ante…