alma apátrida

CDR: Sobre la reproducció i continuisme actual d’unes sigles paraestatals i antiproletàries I La filosofia del llenguatge ens diu que aquest, en bona mesura, constitueix la realitat i, al marge de la demagògia d’algunes notícies sensacionalistes de la premsa d’extrema-dreta espanyolista, és evident que el nom escollit pels Comitès de Defensa de la República (CDR) és evocador dels Comités de Defensa de la Revolució (també CDR), que han tingut protagonisme a varis processos sociopolítics encapçalats per l’esquerra anti-imperialista del Tercer Món. Es tracta només d’una coincidència en el nom o realment hi ha similituds, sociològiques i de praxis política, més profundes entre aquestes estructures d’indrets tan dispars com Catalunya, Cuba, Ghana o Burkina Faso? II Frank Fernández a la seva obra “El Anarquismo en Cuba” ens recorda com, en un inici, el Movimiento 26 de Julio (M26J) era totalment alié a la classe treballadora industrial i urbana, amb una presència important

José Tomás Boves, Amilcar Cabral i el Procès català com a paradoxa de classe I Dins del discurs anti-imperialista tradicional de l’esquerra llatinoamericana, considero que, sovint, s’ha utilitzat una idea “popular” de “nació” (per oposar-la als sectors privilegiats autòctons que s’entenen com a “entreguistes” als interessos, fonamentalment, d’Estats Units) però no ha estat tan freqüent la “deconstrucció” del mateix imaginari nacional, entenent que aquest amb els seus elements mítics, també ha estat funcional a aquesta dominació imperialista. Per exemple, en quan al nacionalisme veneçolà (del qual l’Exèrcit n’és el principal pilar històric) s’ha construït una mitologia al voltant de Simon Bolivar i el seu “Ejército Libertador” com a redentor del poble (fins el punt que l’actual se’n considera hereu quan, en realitat, ho és del dictador germanòfil Juan Vicente Gómez qui el creà als anys 20) obviant el fet que, en un primer moment, esclaus negres, mestissos i indígenes es van ali

Tombuctú y la destrucción de la Kasbah hispano-marroquí Esta antigua ciudad situada en la República de Malí data sus orígenes en el año 1100 cuando fue fundada por tuaregs, en 1312 fue anexionada pacíficamente por el rey Mansa Musa al Imperio de Malí quien la convirtió en un importante centro comercial y de estudios islámicos, posteriormente pasó a manos del Imperio Songhay en 1468 cuando se produjo su época de mayor esplendor, en 1591 cae bajo dominio del sultán de Marruecos y en 1893 de Francia hasta su independencia junto a Malí (Sudán francés) en 1960. Según José Antonio Doll Pérez, especialista del Centro de Estudios de Africa y Medio Oriente (CEAMO) de Cuba, la conquista francesa hizo desaparecer casi todos los símbolos y objetos que quedaban de los antiguos pobladores hispanos (estos llegaron con las tropas marroquíes y eran moriscos castellanos al mando de Yuder Pachá). Según Rafael López Gurman y José Bigorra,  el primero Catedrático de Historia del Arte de la Univer