“Cria CDRs y te sacarán los ojos”: reflexions, sobre com alguns anarquistes caven la seva pròpia tomba, a través de l’experiència búlgara Els Comités de Defensa de la República (CDR) són l’expressió de masses més radical de l’independentisme transversal i semblen haver robat el protagonisme a l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) en quan a les mobil·litzacions al carrer. El seu caràcter, en principi, més ancorat a l’esquerra respecte la última (tot i que això sigui cert només en algunes de les seves expressions, sobretot metropolitanes) ha entusiasmat a sectors del moviment llibertari que s’han decidit a participar-hi, acusant als crítics de “purisme ideològic”, d’estar aïllats en una “torre de marfil”, presentant-se com a abanderats de l’anarquisme que “s’embruta les mans” amb les contradiccions reals per tal d’avançar. Tot això només són discursos ideològics per tal de justificar allò injustificable i no deixen de formar part de la cançoneta típica que històricament a utilitzat
