Ingovernables: De cançó anarquista a lema de l’extrema-esquerra del Front Patriòtic burgès Recordo quan fa alguns anys un dels meus professors d’institut, comunista ortodox i recalcitrant, em comentava que aquesta idea dels anarquistes de ser “ingovernables” els hi venia dels reaccionaris romàntics i que pensava que era un greu error, com un defecte congènit que espatllava la doctrina d’uns revolucionaris que, per altra banda, considerava sincers. Aquest to condescendent era de la mateixa índole que l’utilitzat per Marx en les seves confrontacions dialèctiques amb Bakunin: sincer però equivocat. Jo, en canvi, sempre vaig pensar, pel contrari, que era la conseqüència lògica del pensament revolucionari il·lustrat: si fiava de la raó per regir els actes humans i rebutjava l’obscurantisme religiós, legitimador dels poders polítics terrenals, la conseqüència última i lògica dels seus sectors polítics més avançats devia ser la negació de qualsevol govern o institució que pretengués regi
