Sobre la indústria de guerra col·lectivitzada: crònica d’una xerrada del Febrer Llibertari a Sants

1) La xerrada d’Agus Giralt

El passat dijous 5 de  febrer de 2026, sobre les 19:00 hores, es realitzà a la Lleialtat Santsenca (Ozinelles, 31) la xerrada "Produir per la guerra, la indústria d'armament a Sants, Hostafrancs i la Bordeta durant la Guerra Civil" de la mà de l’historiador Agus Giralt Anales. Aquest acte estava organitzat en el marc del “Febrer Llibertari 2026” enguany dedicat al 90è Aniversari de la Revolució Social de 1936. Quan s’inicià l’acte, el ponent mencionà que consideraven bastant important parlar del procés que ens va portar a desenvolupar armament propi, en què consistí la indústria i com va afectar al barri de Sants. Una de les idees que tenien era fer una xerrada més arrelada al territori. Hi ha un llibre “Del Somni al Silenci”, iniciativa del Secretariat d’Entitats de Sants-La Bordeta: hi va haver una pluja d’idees, Agus Giralt proposà tractar els refugis antiaeris però era un tema massa específic.

Van decidir, doncs, fer un llibre més ampli, hi ha una part de divulgació i una altra d’investigació, els llibres tenen vida pròpia i et porten per camins que no t’hauries imaginat. Agus Giralt comentà que va trobar una fotografia de les dones treballant en la construcció del refugi anti-aeri, al “Fons Tarradellas – Comissió d’ Industries de Guerra” hi trobes Sants-La Bordeta (l’arxiu està a Poblet). Van agafar algunes fotografies pel llibre on sortia el treball de les dones a les fàbriques d’armament químiques. Què feia una fàbrica d’armament a la Bordeta? Hi ha un informe d’un gerent explicant la història. Per què hi ha una transformació industrial a Catalunya per implantar fàbriques de guerra? Agus Giralt en situa l’origen en la “gimnàstica revolucionària” dels grups anarquistes dels anys 30: si hi havia d’haver una revolució també hi havia d’haver una preparació, la importància de tenir un control de les fàbriques per fer armes.

L’any 1935, els grups anarquistes “Indomables”, “Nervio”, “Nosotros” etc., constituïren el “Comitè Local de Preparació Revolucionària” en un context pre-bèl·lic però d’agitació social i vagues. Les principals fàbriques d’armament estaven a Toledo, Sevilla i Astúries a Catalunya no n’hi havia. A l’iniciar-se la Guerra Civil aquests territoris seran controlat pels revoltats feixistes. Des del moviment llibertari i anarquista es tenia molt clar que s’havia de tenir el control dels mitjans de producció. Joan Peiró ho recalcarà per la importància del sindicat per sobre del partit. Els militars revoltats volien controlar Plaça Espanya. Els obrers d’Hostafrancs, la Bordeta i Sants havien de passar per allà. L’exèrcit és derrotat i la ciutat queda controlada pels obrers i els comitès de barri.

Què passa el dia després? Els obrers arriben a les fàbriques i es troben que propietaris i alts càrrecs havien fugit. Un altre document que tenim molt interessant és el de col·lectivització de l’Espanya Industrial on hi treballaven 2000 obrers. Agus Giralt senyalà que pensem que la col·lectivització va ser de seguida però hi va haver un debat previ amb moltes postures. Consideraven que si s’havien d’enfrontar a una guerra necessitaven una transformació industrial. Amb el nou panorama del Comitè Central de Milícies Anti-feixistes, el “decret de col·lectivitzacions” reconeix un fet que ja existia. Des de la Generalitat es crea la “Comissió d’ Industries de Guerra”. En un mateix bàndol tens sectors que tenien plantejaments molt diferents. Els comitès de fàbrica, a vegades, es rebel·laven davant les ordres de la Generalitat.

El responsable era Tarradellas i per això el material ha acabat al seu fons. Cada una d’aquestes fàbriques tindria una “F”: de la “F1” a la “F15”. Lizalde, Pirelli, Hispano-Suiza i altres fàbriques molt grans. Què era la fàbrica “F2” de la Bordeta? Abans havia estat la “cooperativa de cel·lulosa i cel·luloides”. Es va transformar per acabar fabricant explosius, no fou senzill, no hi havia experiència, era tot molt teòric al principi, els hi va costar. Després de molt esforç, aconsegueixen que els hi funcioni i comencen a produir. Al carrer Salvador Vallverdu es feien peces per fusells, també al “Taller Notario”, a “Pequeño material eléctrico” de Gran Via de les Corts, a la fàbrica Hamsa (coneguda anys més tard pel Centre Social Okupat) i als “Talleres Confederales núm. 1”, del carrer Badal, muntaven subfusells.

El 29 de gener de 1937 hi va haver una visita oficial a les Indústries de Guerra, tal com ens mostren unes fotografies de personalitats polítiques (Azaña, Companys, gent de la CNT). Crida l’atenció perquè pocs mesos després es produiran els fets de maig on les diferents tendències socials i polítiques s’enfrontaran pels carrers de la mateixa ciutat. Després el pes de l’Estat serà cada cop més fort en detriment de la Generalitat.

2) Intervencions del públic assistent

Arrel d’una intervenció es va produir, per part del ponent, un aclariment del procés que va portar del Consell d’Economia (entitat paral·lela al Comitè de Milícies controlada pels anarco-sindicalistes) a la Generalitat i l’Estat en quan a gestió del procés productiu. És a dir, es va anar reduïnt, poc a poc, el control obrer d’aquest. En aquest sentit, les fàbriques que acabaren amb un control directa de la Generalitat seran les 15 “F”, els petits tallers no, seguiran col·lectivitzats per la CNT. Les fàbriques tèxtils també tindran vinculació amb la guerra (uniformes). L’Espanya Industrial estarà vinculada a l’exèrcit. Per altra banda, Agus Giralt mencionà, arrel d’una altra intervenció, que les fàbriques que es van col·lectivitzar foren les de més de 100 treballadors: les més petites tingueren formats “estranys” (a vegades hi ha un comitè sindical però es manté el gerent).

També es mencionà una família d’empresaris amb molta influència, es deia a les primeres dècades del segle XX “En el cielo manda Dios y en la tierra los Muñoz”. Un germà es passà al bàndol franquista i l’altre es quedà al cantó republicà a la secció de proveïments. Així, quan arribaren les tropes franquistes, el Julio Muñoz Ramonet els hi farà una bona rebuda.

3) Alguns comentaris improvisats a mode de conclusió

Em va cridar l’atenció que Agus Giralt mencionés el període de la “gimnàstica revolucionària” com antecedent de la teorització sobre la Industria de Guerra col·lectivitzada. Precisament, aquesta tàctica, ens recorda l’historiador Agustin Guillamón al seu llibre sobre els Comitès de Defensa, fou criticada pel secretariat de l’AIT, en mans d’Alexander Schapiro, per ineficient, proposant una major coordinació nacional i la col·laboració amb altres forces socials i polítiques. I no sé fins aquest punt això va poder influir en el procés posterior.

També es pot reflexionar sobre els plantejaments teòrics sindicalistes revolucionaris de Joan Peiró, representant del trentisme: ala possibilista de la CNT. Aquest company era crític amb l’acció de l’anarquisme específic (la FAI) dins del sindicat però potser ens hauríem de preguntar si la posterior deriva burocràtica i reformista dels comitès superiors del sindicat no té a veure, també, amb plantejaments que posaven per sobre l’economicisme respecte la ideologia política revolucionària.

Finalment, el procés pel qual s’anà sostraient als treballadors el control del procés productiu és conseqüència de que aquests no aixecaren les seves pròpies institucions revolucionàries (que haguessin pogut ser obra dels comitès de fàbrica i de barri) sinó institucions hibrides amb la petita burgesia (com el Comitè de Milícies). Com senyalarien, mesos més tard els “Amics de Durruti”, doncs, una revolució no es pot fer a mitges transformant l’economia però deixant intacte l’aparell polític.

                                                                                                                                                 

                                                                                                                                              Alma apátrida