Economia llibertària: apunts i reflexions personals de la 5ª sessió del “Grup d’Estudi de Pensament Crític i Llibertari” a l’Ateneu Rosa de Foc (Gràcia-Barna)

I

El passat dimarts, 27 de gener de 2026, sobre les 19:30 hores, s’organitzà a l’Ateneu Rosa de Foc (Robi, 5) la 5ª sessió del “Grup d’Estudi de Pensament Crític i Llibertari”, a càrrec del col·lectiu Agita’t Gràcia, i que es reuneix una vegada al mes. Aquesta sessió girava al voltant de l’Economia Llibertària. L’animador de l’acte començà mencionant el llibre “Bullshit Jobs” (“Feines de merda”) de l’antropòleg anarquista David Graeber (que estava entre la bibliografia recomanada de les sessions). L’obra analitza la inutilitat d’algunes feines actuals que no tenen un propòsit social definit, el que va associat a idees com que “si no treballes, no et mereixes res”, a una separació entre el treball i la vida, l’alienació, la insatisfacció i problemes de salut mental que es volen compensar amb l’oferta d’oci.

David Graeber es centra, sobretot, en ocupacions com els advocats mercantils o el control dels treballadors amb tasques administratives. L’animador de l’acte afirmà que el discurs de les “feines absurdes” cala molt en entorns socials que no són reivindicatius, en els professors que fan molta feina burocràtica i en els adolescents que no acaben d’aclarir el seu futur laboral. També afirmà que encaixa molt en la reivindicació de reduir les hores de feina, doncs, el treball “socialment necessari” no és tan gran. Un cop dit això, un assistent afirmà que les feines de gestió, supervisió i auditories són les tractades per Graeber. Afirmà que faria dues crítiques: ignorar l’essència del capitalisme (doncs Graeber critica a Marx) per no relacionar la proliferació de “treballs de merda” amb la dinàmica degenerativa d’aquest sistema econòmic, basada en el conflicte entre “valor de canvi” i “valor d’ús”.

En relació a això, la substitució de “Treball” per “Capital” (“treball viu” per “treball mort”), doncs, “el Capital és el vampir del Treball”, digué. També puntualitzà que com més “Treball mort” més ecocidi i que Graeber omet que aquests “treballs de merda”, que ell atribueix als oligopolis o a la burocràcia, són útils al capitalisme perquè segueixi generant beneficis. Un altre assistent, tot seguit, considerà que el capitalisme es presenta com eficient quan, de fet, promou la mínima inversió i el màxim benefici. Comentà que ens converteix en soldats: fidels a la “cosa” però amb un buit existencial. Un altre assistent, exposà que el Regne Unit té una economia financera però a Catalunya és turística i agroalimentària d’exportació. En conseqüència, es preguntà quina categoria de “Bullshit Jobs” tindríem aquí perquè, almenys, els britànics decideixen la seva economia.

Una altra assistent es preguntà què és absurd i reflexionà sobre el fet que la nostra identitat està molt lligada a la feina. Tot seguit, una altra puntualitzà que David Graeber fa la seva crítica des del punt de vista de la moralitat i es preguntà perquè obeïm, també digué que hi ha gent que afirma que el capitalisme està en una crisi terminal però al seu anarco-sindicat consideren, pel contrari, que aquest és l’estat normal d’aquest sistema econòmic. Una altra assistent considerà que si bé treball i identitat van lligats, la gent més jove està trencant el binomi “de què treballes-qui ets”. En aquests moments, el ponent va recordar que Karl Polanyi critica que des del capitalisme es veu el “temps” com una mercaderia quan no és així, ja que si la intel·ligència artificial fa que sigui més productiu el treball dels informàtics aquests haurien de treballar menys i que se’ls hi pagués més i no eliminar llocs de treball.

En aquests moments, la primera persona que va intervenir, considerà que aquest autor no entén la dinàmica degenerativa del Capital, alimenta la utopia de que extirpant el tumor de l’especulació s’acabaria tot. Recordà, aleshores, la critica de Marx a Proudhon “Misèria de la Filosofia”. Un altre dels assistents, que també havia intervingut anteriorment, comentà que els anarquistes sempre han tingut una idea clara del funcionament de l’economia, recordà a Fàbregas (el conseller català d’economia anarcosindicalista durant la guerra civil espanyola de 1936-1939), les col·lectivitzacions, el Consell d’Economia i les votacions en assemblea per dirigir les empreses. Aquesta intervenció, considero, es va fer per sortir al pas de certes afirmacions, durant l’acte, que els llibertaris els hi ha mancat una sòlida teoria econòmica (ho va dir el ponent, algun assistent però, també, ho afirmà l’economista anarcosindicalista Abraham Guillén a la seva obra “Economia Llibertària”).

II

Al meu entendre, de totes maneres, una cosa no contradiu l’altra: pot ser que els treballadors es fessin càrrec de les empreses, amb el coneixement que havien adquirit en la seva feina quotidiana, però els hi manqués una reflexió teòrica al respecte (el que, segurament, tenia les seves avantatges i inconvenients). Per exemple, recordo que una de les critiques del Partit Obrer d’Unificació Marxista (P.O.U.M.) als anarquistes de la C.N.T.-F.A.I. és que estaven aplicant un “capitalisme sindical” (permetent la competència entre empreses col·lectivitzades) o de forçar la col·lectivització del camp català. Bé, hi hauria molt a dir sobre això però, en principi, l’existència del mateix Consell d’Economia o la col·lectivització del ram de la fusta on hi havia una relació fluïda amb els consumidors, alhora d’establir preus, ho desmentirien.

En aquest sentit, un altre assistent comentà com es distribuïen els beneficis de les empreses col·lectivitzades (un tema del que no s’acostuma a parlar però que és tan o més important que la gestió en si). Es va impulsar una Caixa d’Estalvis Industrials, una caixa col·lectiva, una part important es distribuïa en empreses que no tenien beneficis, a part de despesa social i militar pel context de guerra. Per un altre assistent, això fou la idea de “suport mutu” de Kropotkin portat a un nivell macroeconòmic.

Personalment, vaig fer un comentari sobre el llibre “Comunisme de luxe totalment automatitzat” d’Aaron Bastani on comenta que la completa automatització en el si del capitalisme és una utopia mentre aquest pugui seguir utilitzant mà d’obra precària amb salaris baixos. També “Ciber-comunisme” de Paul Cockshott i Maxi Nieto on es comenta que una economia planificada fracassà a la Unió Soviètica per l’insuficient desenvolupament tecnològic que impedia calcular el sistema de preus, mentre que avui, gràcies a la computarització avançada, es podria fer. Els assistents estiguérem d’acord que es tracta d’un plantejament tecnocràtic i que, segurament, és millor l’existència d’alguna mena de mercat combinat amb la planificació (com en el cas de Iugoslàvia o de les col·lectivitzacions obreres durant la guerra civil espanyola).

En aquest sentit, vaig fer alguns apunts sobre la biografia d’Abraham Guillén (l’economista de la CNT que defensà, amb matisos, el primer model i reivindicà el segon): tancat en varis camps de concentració franquistes, fugí a Llatinoamèrica on col·laborà amb varis grups insurgents com els “Uturuncos” (primera guerrilla peronista), treballà com expert a la Organització Internacional del Treball (OIT) i fou assessor en economia autogestionària, a Perú, durant el “Govern Revolucionari de les Forces Armades” de Juan Velasco Alvarado. En aquests moments, intervingué el company que havia parlat al principi per comentar que ell s’identificava amb el Comunisme Llibertari de Kropotkin, Reclus i Malatesta, en oposició al mutualisme de Proudhon i el col·lectivisme de Bakunin, ja que aquest corrent teòric trenca la lògica mercantil i del valor i s’oposa als “bons de treball”. Considerà que la critica de Kropotkin és, fonamentalment, la mateixa que la de Marx. El problema dels “bons de treball”, digué, és que també es podrien acumular i vendre.

III

Una altra assistent digué que la critica de l’economia política de Marx és una guia però s’ha de tenir en compte també el feminisme marxista amb la crítica sobre la invisibilitat del treball de reproducció social. També afirmà que l’acumulació de capital és ecocida. Segons Karl Polanyi s’ha de deixar de separar l’economia de les altres esferes de la societat. Personalment, vaig comentar que jo també m’adheria al Comunisme Llibertari de Cafiero i Kropotkin però que hem de tenir en compte, també, que hi ha països al món on encara que repartíssim tota la riquesa no donaria per assegurar un nivell de vida òptim a la població. També vaig mencionar, en conseqüència, que tot i que la “teoria de la comunització”, de grups com Endnotes, em semblava interessant, estava molt contextualitzada als països de capitalisme desenvolupat.

El company assistent em comentà que això es soluciona aplicant l’internacionalisme proletari davant el qual vaig considerar que el pensament de Lenin (a la seva obra “L’imperialisme: fase superior del capitalisme”) conté una paradoxa: si la revolució, tal com va predir Marx, no s’ha produït als països imperialistes de capitalisme desenvolupat perquè l’explotació de les colònies ha permès crear una aristocràcia obrera, amb un paper políticament conservador, i si aquesta succeirà, pel contrari, a l’esglaó més dèbil del capitalisme (als països sub-desenvolupats) llavors podríem dir que on aquesta és més probable, també, és on trobarà més dificultats per sobre-posar-se als condicionants d’aquest sistema (dificultats per iniciar un procés de desenvolupament econòmic i social endogen) i on menys probable és que succeeixi (per la presència d’aquesta aristocràcia obrera) és on realment tindria més potencialitat per canviar les coses.

L’únic que se m’acut, a mode de conclusió, és que en tota revolució o procés de canvi és inevitable cert despreniment, cert acte de renúncia política dels sectors socials que si bé puguin estar més o menys beneficiats pel sistema, en alguns aspectes, en d’altres es sentin més a prop dels que en pateixen més les seves conseqüències quotidianes.

                     

                                                                                                                                              Alma apátrida