Democràcia i/o anarquisme: apunts teòrics i tàctics per reprendre un vell debat

1) Què podem entendre per “democràcia”?

El politòleg Miquel Caminal Badia, al seu “Manual de Ciència Política” (1998), ens deia que al Món de l’Antiguitat, “Democràcia”, volia dir “Governs dels molts” o “Govern popular” però que, sovint, no tenia unes connotacions positives. Pel filòsof Aristòtil, es tractava d’una “degeneració” de la “República” (el “Govern dels molts” en benefici de la comunitat) que consistia, pel contrari, en el “Govern dels molts” en interès d’ells mateixos. Per Aristòtil, el millor era un sistema “mixt” entre el “Govern dels millors” (Aristocràcia), el “Govern dels molts” (República) i el “Govern d’un de sol” (Monarquia) establint un sistema de frens mutus i cossos col·legiats. Ara bé, Miquel Caminal, també senyala que, quan aquesta idea passà de la teoria filosòfica a la pràctica política, a algunes “polis” gregues entre els segles VI i IV aC., fou un sistema, a la vegada, participatiu i exclusivista ja que donava a tots els “ciutadans” la llibertat tan de governar com de ser governats, però, per altra banda, només els “homes atenencs de naixement” ho eren: els estrangers, les dones i els esclaus n’estaven exclosos.  

És a dir que, partint d’aquesta descripció, hauríem de distingir entre el que era la “democràcia” en la ment dels filòsofs grecs (un sistema caracteritzat per la “demagògia” on els “molts” governen segons el seu interès de classe) i el que fou en la pràctica: una “república aristocràtica” o, en la seva versió degenerada, una “democràcia oligàrquica”. Tenir això clar és important ja que, sovint, dins les crítiques anarquistes a la “democràcia” costa identificar si s’estan referint al primer, al segon o inclús a una combinació d’ambdós casos, el que pot resultar, profundament, contradictori. I aquesta contradicció, de fet, pot venir donada per la situació que, sovint, els anarquistes es presenten com “anarquistes sense adjectius” (formulació atribuïda a Errico Malatesta) i, per tant, no queda clar si les seves crítiques són més properes als extrems de l’anarco-individualisme, l’anarco-comunisme o a algun híbrid com l’anarco-col·lectivisme.

2) Sobre les crítiques teòriques dels Grups Anarquistes Coordinats i el Grup Tensión

Personalment, considero que són preguntes que no ens acostumem a fer però que són importants per situar el debat teòric entorn a la crítica a la “democràcia”. Així, per exemple, al llibre “Contra la democràcia” (2013) dels Grups Anarquistes Coordinats s’afirma que, contràriament al que s’acostuma a pensar, la paraula “democràcia” no vindria de “demos” (poble) i “cratos” (suposadament “poder”) sinó de “demiurgos” (artesà), “geomoros” (camperol) i “cratos” (Estat) i, per tant, el significat original seria “Estat dels artesans i els camperols”, doncs, aquests eren els que formaven el “demos” aleshores. Així que la crítica dels Grups Anarquistes Coordinats va més enllà que la de Miquel Caminal: semblaria, doncs, que quan Aristòtil temia la degeneració del “Govern dels molts” ni tan sols estava pensant que, dins d’aquests “molts”, hi hagués els esclaus, per exemple, als quals no atribuïa cap tipus d’agència política.

Fins aquí res a dir. Ara bé, els Grups Anarquistes Coordinats, en un altre apartat del llibre, després de negar la relació discursiva entre “majoria parlamentària” i “majoria social” pròpia de la democràcia burgesa (doncs no contempla, pròpiament, la oposició i els abstencionistes) va més enllà i afirma:

“(...) esto no significa aceptar las reglas democráticas en otras condiciones, es decir no aceptamos la presión de ninguna minoría a ninguna mayoría (real o ficticia) ni viceversa. Motivos hay muchos, entre ellos porque estamos por el reconocimiento de todos los intereses, sean estos mayoritarios, minoritarios o individuales: la ley de la mayoría no es sinónimo de tener razón y en la historia podemos encontrar muchos ejemplos a ese respecto”.

Anem a pams, perquè aquest paràgraf mereix varis comentaris: Potser semblarà una obvietat, però no s’està passant per alt que vivim en una societat de classes? Què vol dir reconèixer “tots” els interessos? No és aquest discurs, sensiblement, diferent a la caracterització de classe de la paraula “demos” feta més enrere? O és que, potser, ja es dona per entès que aquests diferents interessos estan només dins de la classe treballadora o popular? I si és així, no s’està obviant que, a la vegada, el diferents interessos poden expressar, potser no distints interessos de classe, però si distints interessos de fraccions de classe com el precariat o l’aristocràcia obrera? Ara bé, si és cert que tenir la majoria no vol dir, necessàriament, tenir la raó, però, encara que sembli una paradoxa, no sempre la majoria defensa els seus interessos, a vegades, pot ser una minoria qui defensi els interessos de la majoria.

I és cert que aquesta darrera afirmació té a veure amb la idea marxista de consciència i falsa consciència de classe que, segurament, provoqui una rialla irònica quan un es decanta per l’escepticisme anarco-individualista respecte al socialisme però, sincerament, prefereixo pensar això (tot i acceptant que es pot decidir inclús, voluntàriament, tenir una falsa consciència) que utilitzar aquest argument per anar, en abstracte, contra la idea del “Govern dels molts”. Si busco pel meu armari encara trobaré un vell carnet grana de la CNT-AIT on explicitava en una de les seves pàgines la següent consigna:

“El anarcosindicalismo y el anarquismo organizado se rigen por la ley de mayorías”

I això no es perquè si, sinó perquè sense aquest reconeixement bàsic no hi ha organització. Però continuem: el febrer de l’any 2024, els anarquistes del “Grupo Tensión” de Madrid publicaren “Prepararse para la tormenta: reflexiones anárquicas en torno a la organización” on afirmen, després de criticar als grups propers al “marxisme-leninisme” que veuen als explotats i oprimits d’aquesta societat com incapaços d’alliberar-se a si mateixos, el següent:

“(...) el voto resultaba una herramienta que a pesar de la animadversión que generase en muchas anarquistas, era la única vía para resolver disputas o desencuentros entre las y los participantes (…) Cierta lógica democrática opera aquí, aunque funcione bajo fórmulas de democracia directa, no es ajena a todos los males de cualquier fórmula democrática: enajenación de los intereses individuales, delegacionismo y representatividad.”.

La solució que proposa el “Grupo Tensión” és entendre l’assemblea com un lloc de “coordinació i trobada” amb diferents propostes, a les que lliurement et puguis adherir, però no per decidir res en concret. Aquesta proposta recorda la cita que fa el politòleg Robert Michels, al seu clàssic “Els Partits Polítics”, de la critica de l’anarco-individualista Nieuwenhuis a Errico Malatesta sobre l’autoritarisme del seu projecte d’un “Partit Anarquista” (si bé no tenia finalitats electorals) i la del sociòleg Ostrogorski de substituir els partits per un sistema d’associacions temporals, només per objectius definits i que es dissoldrien tan bon punt s’haguessin assolit (“League System”). Es tractaria, al meu entendre, d’una mena d’assemblea coordinadora d’afinitats informals. I Robert Michels afirma sobre això:

“Nuestro análisis de los partidos políticos nos autoriza a dudar de la eficacia del método propuesto. Su adopción no redundaría en ningún avance real, aunque fuera posible suprimir por un simple decreto las organizaciones ya creadas, por los determinantes necesarios de la evolución histórica”.

Si bé és cert que una obra no pot separar-se del seu autor (Robert Michels va evolucionar del socialisme al feixisme ja que la seva sociologia política era, profundament, pessimista) les seves afirmacions no van, al meu entendre, massa desencaminades: ja que tot i que l’insurreccionalisme (al qual adhereix “Tensión”) va contribuir a despertar un anarquisme massa fossilitzat, a finals dels 90 i principis dels 2000, tampoc es pot dir que hagi arrelat com a tendència i més aviat el seu capital polític l’han recollit altres corrents. Per altra banda, trobo que hi ha certa contradicció en fer una aposta per l’auto-organització dels explotats i oprimits d’aquesta societat, (carregant contra el que entenen com a “marxisme-leninisme”) i després criticar l’assemblearisme quan, de fet, molts d’aquests tenen cultures i maneres de fer molt més col·lectivistes que l’anarco-individualisme del “Grupo Tensión”.

Això darrer és degut a que el grup no distingeix entre els espais socials amplis de lluita i els de coordinació política anarquista. Tampoc entenc on està el “delegacionisme” i la “representativitat” en l’assemblea decisòria ja que implantar la decisió majoritària no és, en absolut, el mateix que un altre decideixi per tu. Com deia també el carnet confederal abans citat:

“El militante tiene derecho a opinar y defender su tesis, pero viene obligado a acatar las decisiones mayoritarias, aunque sean contrarias a su sentir”.

Potser a algú li pot semblar còmic que citi el carnet confederal però em porta records que em serveixen per explicar les coses: en alguna ocasió, respecte a cartells o consignes determinades, m’he quedat en minoria respecte la majoria de companys, la solució que trobava fa anys era doble: acceptar, per una banda, la decisió majoritària i després, per altra banda, treure la iniciativa minoritària, amb els propis mitjans dels que la defensaven, firmada amb una (A) o amb un nom inventat. La veritat és que això ha passat en comptades ocasions, la major part no ha passat de la teoria, però no ha generat major problema perquè realment les discrepàncies no eren de gran magnitud. Amb aquest exemple vull dir que es poden buscar i trobar alternatives a aquesta dicotomia tan radical, que planteja el “Grupo Tensión”, entre l’organització i la llibertat individual.

Finalment, si bussegem en la història de les crítiques anarco-individualistes a la “democràcia” veurem que són crítiques “aristocràtiques” és a dir d’una naturalesa similar a la que feien els filòsofs grecs de l’antiguitat: clar que la seva noció dels “millors” pot anar des d’un vagabund a un geni (potser a algun dels que les feien se li hauria d’haver preguntat si no es podien ser les dues coses alhora). Veiem, per exemple, que diu Renzo Novatore a “El Meu Individualisme Iconoclasta” (1920) respecte al científic social partidari de la causa obrera:

“Él odia al Estado pero no penetra ni comprende al individuo misterioso, aristocrático, vagabundo ¡rebelde!”.

O Emile Armand a “L’anarquisme individualista: el que és, pot i vol” (1923-1924):

“No se tiene en cuenta el valor personal, la mentalidad. En tiempo de escrutinio tanta vale el boletín de un alcohólico como el de un genio”.

3) Sobre les crítiques teòriques de Piotr Kropotkin, Max Nettlau i Luigi Fabbri

Per altra banda, les crítiques anarco-comunistes a la “democràcia” són d’una naturalesa ben diferent. Piotr Kropotkin a “La Conquesta del Pa” (1888) afirma que el que s’entén per “Govern de les majories” és en realitat el govern dels que “constitueixen” les majories a través del “parlamentarisme” (terme que utilitza recurrentment enlloc de “democràcia burgesa”). És a dir no és, en absolut, una crítica en el sentit que li donaven els filòsofs grecs sinó a la seva concreció pràctica en la història. Max Nettlau a “Comunisme Autoritari i Comunisme Llibertari” (1928) afirma que rara vegada en la història es crea una “voluntat general potent” i l’únic que podem trobar són “impulsos passatgers” i “breus moments d’entusiasme”. Al marge del que es pensi d’aquesta afirmació, el fet que ho digui com a denúncia xoca, necessàriament, amb la idea d’assemblea que planteja el “Grupo Tensión” de Madrid i amb el “League System” del sociòleg Ostrogorski.

Posteriorment, afirma que als inicis de la Revolució Industrial, a Anglaterra, hi hagué dificultats per aconseguir que la minoria de socialistes establissin contacte amb la gran quantitat de “demòcrates revolucionaris” que volien reformes immediates més o menys avançades. Atenció perquè aquesta denúncia planteja un problema pràctic, a la vegada, que senyala que les aspiracions democràtiques poden ser revolucionàries en determinats contextos. Pel contrari, els Grups Anarquistes Coordinats afirmen que els moviments contestataris utilitzen, demagògicament, el discurs democràtic per arribar a un públic més ampli. És a dir, mentre els GAC tendeixen a veure-ho com quelcom negatiu, Max Nettlau, més aviat, en celebra les potencialitats socials (de fet, fins i tot critica a Marx per haver intentat excloure als socialistes no marxistes d’aquesta aliança amb els “demòcrates revolucionaris”).

Finalment, Luigi Fabbri a “Comunisme Llibertari o Capitalisme d’Estat” (1936) denuncia que els “socialistes autoritaris” acusen als anarquistes de “demagògia democràtica” responent que les seves idees són una “superació” de la democràcia i no una “negació” que atribueix a l’absolutisme dels “socialistes autoritaris”. Quelcom molt diferent a les idees expressades amb tant d’èmfasi pel “Grupo Tensión” que, al meu entendre, van més enllà que les dels Grups Anarquistes Coordinats que es queden a mig camí entre la crítica de classe i la individualista. Resumint: les crítiques anarco-comunistes a la “democràcia” són exclusivament dirigides a una determinada cristal·lització històrico-institucional d’aquesta però no a la noció pejorativa que en tenien els filòsofs grecs. La dels GAC, al principi, supera la critica de classe del politòleg Miquel Caminal però després gira cap a l’individualisme: única posició defensada, sembla ser, pel “Grupo Tensión” de Madrid.  

4) Conclusions

Considero que, actualment, el plantejament d’Errico Malatesta d’un “anarquisme sense adjectius” està molt estès. La seva defensa, en la seva última època, que les diferents escoles econòmiques del moviment llibertari eren complementàries i en depenia la seva aplicació del context és, suficientment, relativista per produir forces adhesions. Ara bé, té l’inconvenient d’una falta de criteri comú, com a moviment, en debats teòrics rellevants i que costi identificar quina es la postura politico-ideològica concreta de varis grups que, sovint, tiren d’eclecticisme teòric.

És massa agressiu dir que el debat teòric, entre companys, és una lluita ideològica per l’hegemonia de certes perspectives? I si la pluralitat i diversitat ideològica representés interessos de diferents fraccions de classe? O potser de diferents generacions de militants que han crescut en distints contextos socials? Sigui el que sigui el que jo tinc clar és que un sempre ha de mirar de dir el que pensa i no el que convé.

                                                                                                                                              Alma apátrida

Bibliografia:

CAMINAL BADIA, MIQUEL Manual de ciència política Edicions Universitat de Barcelona – Tecnos – Universitat Autònoma de Barcelona (Servei de publicacions) – Col·lecció de Ciències Socials – Sèrie de Ciència Política, 1998. Pàgines 181, 182 i 183.

GRUPOS ANARQUISTAS COORDINADOS Contra la democracia Autoedición, 2013. Pàgines 11, 12, 29, 30 i 66.

CNT-AIT Carnet Confederal Pàgina 15.

GRUPO TENSIÓN Prepararse para la tormenta: reflexiones anárquicas en torno a la organización Afilando nuestras vidas. Madrid-Barcelona, febrero 2024. Pàgines 14 i 46.

MICHELS, ROBERT Los partidos políticos II: Un estudio sociológico de las tendencias oligárquicas de la democracia moderna Amorrortu editores- Biblioteca de sociología. Buenos Aires, abril de 2003. Pàgines 148 i 149.

NOVATORE, RENZO Mi Individualismo Iconoclasta La Biblioteca Anarquista Anti-Copyright, 11 de octubre de 2013. Pàgina 6.

ARMAND, ÉMILE El anarquismo individualista [lo que es, puede y vale] Pepitas de calabaza ed., diciembre 2003. Pàgina 28.

KROPOTKIN, PIOTR La conquista del pan La Malatesta – Utopia Libertaria (libros de Anarres) – Tierra de Fuego, 2008. Pàgina 53.

NETTLAU, MAX Comunismo autoritario y comunismo libertario Libros Dogal, 1977. Pàgines 16, 32, 33, 45 i 46.

FABBRI, LUIGI Comunismo Libertario o Capitalismo de Estado Descontral Editorial, 2022. Pàgines 59 i 60.