Ecos de l’autonomia obrera: crònica i reflexions de la presentació del butlletí ¿Qué Hacer? de 1969 a l’Anònims de Granollers

1) Introducció i presentació de l’acte a càrrec d’un responsable de l’Anònims

El passat divendres, 24 d’octubre de 2025 a les 18:00 hores, es va realitzar a aquest bar-restaurant i espai llibertari de la capital del Vallès Oriental, una xerrada-presentació de la recent edició, de “Hermanos Bueso”, dels sis butlletins obrers “¿Qué Hacer?” que, l’any 1969, defensaren la línia autonomista (és a dir, per un moviment obrer revolucionari però independent dels partits reformistes i d’extrema esquerra) dins les Comissions Obreres d’aleshores. El seu principal teòric fou José Antonio Diaz Valcárcel al que es va voler rendir un sincer homenatge. Com ve sent habitual, en la multitud de xerrades i presentacions de llibres que s’hi fan, la introducció a l’acte fou realitzada per un responsable de l’espai.

2) Intervenció d’un membre de l’editorial “Hermanos Bueso”

A continuació, aquest company comentà que va trobar aquest butlletí a una pàgina web de la CGT de Catalunya i pensà que seria rellevant publicar-ho. El company pensa, digué, que sense moviment obrer no es pot acabar amb el capitalisme, a l’igual que els editors d’aquest butlletí de finals de la dècada dels 60, que ell definí com una de les primeres iniciatives d’autonomia obrera: concepció, reiterà, molt “sana i honesta” que pot assumit tothom des de l’anarquisme i el comunisme.

3) Intervenció del filòsof Santiago López Petit

López Petit, qui fou durant molt temps company d’idees i de lluita de José Antonio Diaz Valcárcel, començà la seva intervenció donant gràcies a l’Anònims per mantenir-se com “una illa dins d’un desert” i digué, a continuació, que faria una exposició teòrica i una altra més personal. Afirmà, que aquesta publicació no és un exercici de memòria, ja que contra l’oblit no s’hi ha d’oposar aquesta sinó la veritat. Digué que les Comissions Obreres actuals no tenen res a veure amb les originàries, sinó que són l’apropiació d’un nom col·lectiu per part del Partit Comunista. La historiografia actual, comentà, o és estalinista del PSUC o és independentista. Recordà que, en certa ocasió, anà a una conferència d’aquesta gent i els reconegué que era un primer pas dir que la Transició no fou sols el senyor Suárez i la Monarquia sinó el moviment obrer. Ara bé, també comentà que estaria bé reconèixer el paper de l’altre moviment obrer (referint-se, òbviament, a iniciatives com les que protagonitzaren aquest acte a l’Anònims).

Tot seguit, mostrà als assistents unes velles publicacions de l’època, editades pels “Grupos Obreros Autónomos” que feien una anàlisi, de la Revolució Russa de 1917, on ja es parlava de “Capitalisme d’Estat” i una altra titulada “La Europa Salvaje” on s’explicaven lluites de l’època al marge dels sindicats. López Petit defensà contra la visió marxista-leninista de que el sindicat és econòmic i el partit, polític, la idea de polititzar l’existència. També afirmà que iniciatives com les “Kellys” o els Sindicats de Barri es poden considerar hereves d’aquestes idees de l’autonomisme obrer de finals dels 60.

A nivell personal, comentà que ell en aquella època estudiava Químiques i, amb els seus companys d’estudi, volien connectar amb el moviment obrer. Un va dir – el meu pare és metge i un pacient seu és obrer – i li van dir que anés a parlar a la Universitat (sic) i, afirmà, que fou un abans i un després perquè Petit estava molt influït pel trotskisme i el hochiminhisme que parlaven d’una manera molt farragosa. El filòsof López Petit digué que la “teoria no tenia res a veure amb les opcions personals” (sic): Bandera Roja oferia orgies, els trotskistes un “mamotretro” teòric que no entenia ningú i altres grups maoistes, la violència revolucionària. Denuncià que, en aquests grupuscles d’extrema esquerra autoritària, la divisió del treball capitalista hi entrava de la forma més indecent (dirigits i dirigents) citant un llibre escrit a l’efecte i editat per Ruedo Ibérico: “Crítica de la izquierda autoritaria en Cataluña 1967-1974”.

Afirmà, tot seguit, que l’únic que s’aprèn de la història és que no se n’aprèn res. Pel que vaig tenir l’ocasió de comprovar, l’estil dialèctic de López Petit està farcit de frases xocants que, al no ser desgranades, suposo que inviten a treure’n una lectura pròpia. Jo, personalment, ho vaig interpretar en el sentit que si la història de la lluita de classes és, també, la de la derrota del proletariat, llavors, no se n’aprendria res ja que el que hem d’aprendre és com vèncer. Ara bé, precisament i al meu entendre, s’aprèn com vèncer estudiant les derrotes així que no comparteixo el sentit de la seva màxima.

Comentà, també, que en aquella època obriren una impremta clandestina on editaven la revista “Lucha y Teoría”. També es dedicava a fer uns horòscops on hi escrivia frases com “Hoy no toca ir a trabajar” o “Hoy pide un aumento de sueldo”. Posteriorment, afirmà, dins la tendència de l’autonomisme obrer hi hagué una discussió molt gran sobre si s’entrava a la CNT o a Herri Batasuna. Lopez Petit es queixà de que se’ls acusà de no ser prou anarquistes i foren expulsats com a “paral·lels”. Això el portà, digué, a haver de pensar una visió de la política i de la vida més extensa. Pel filòsof López Petit,  José Antonio Diaz Valcárcel fou molt important i es divertien molt malgrat el risc que tenia posseir una impremta clandestina: sorties amb el davantal brut de tinta i no sabies qui estava trucant a la porta.

4) Intervencions dels assistents

Primerament, un dels assistents aportà alguns comentaris, com el fet que entre els comunistes del PSUC hi hagué la discussió sobre els “7 punts”, de la que sortí el grup “Unidad”. Ell es sentí, especialment, orgullós d’haver creat una biblioteca amb els seus camarades. Poc després, entre els companys amb els que es movia, entraren les idees situacionistes, conegué els “Grupos Obreros Autónomos” que no eren un grup polític, afirmà, però tenien una discussió teòrica constant. Recordà que l’any 1976 es començaren a enganxar els primers cartells (d’un Superman amb boina) durant la Vaga de Roca. Considerà que, en aquella època, les discussions polítiques no eren, ni molt menys, de deixar-se de parlar: la idea era entendre’s, no convèncer-se.

Tot seguit, el company responsable de l’Anònims puntualitzà que la gent que tenia experiència de lluita obrera venia de “Plataformas” (tendència autonomista en la que derivà el treball militant i teòric del butlletí “¿Qué Hacer?”). Afirmà que la CNT, en aquella època, no tenia res i que va desaprofitar una oportunitat d’or per purisme i ortodòxia. Els autonomistes no eren, per alguns cenetistes, prou anarquistes. Seguidament, la persona que intervingué, en primer lloc, digué que Abel Paz (el veterà militant anarquista autor d’una famosa biografia de Buenaventura Durruti) fou un gran amic. El responsable de l’Anònims recordà un article a la revista “Nada” criticant els marxistes. Santiago López Petit rememorà el Míting de Montjuïc de la CNT l’any 1977. Segons ell, hi van anar 200.000 persones, però la gent anà marxant al veure el purisme i la desconnexió amb la realitat de l’interior, que tenien els companys anarquistes que venien de l’exili. L’únic que salvà els mobles, fou un company de la Vaga de Roca, digué.

La persona de la primera intervenció, digué que CGT és un sindicat amb cert reconeixement i que, en certa manera, és una herència de tot allò. Un altre assistent comentà que, en aquella època, no tenien gairebé formació ideològica. Afirmà que estigué al PSUC i a les joventuts. Digué que no els faltava voluntat però que haurien d’haver “mamat” més literatura, les octavetes les hi feia el partit i ho capitalitzava tot. També denuncià que la direcció del Partit Comunista, l’any 1956, suprimí la lluita de classes. El responsable de l’Anònims recordà que, paradoxalment, alguna gent de “Plataformas” entrà al PSC per intentar muntar una tendència autogestionària. Així és van viure durant aquella època situacions surrealistes com militants defensant a actes públics d’aquest partit (que evolucionaria cap al socio-liberalisme) l’abolició del salari: poc a  poc els van anar traient de les llistes i dels escenaris.

Finalment, Santiago López Petit va concloure que, segons la seva opinió, una organització àmplia, revolucionària i massiva no serà permesa pel capitalisme o es tornarà reformista. S’ha de pensar, afirmà, en una altra forma d’organització. A la vaga de les gasolineres de 1977, afirmà, hi havia infiltrats policials que estaven al teu costat preparant projectils.

5) Algunes reflexions...

Hi ha varies qüestions que es podrien puntualitzar o desenvolupar d’aquesta xerrada. El moviment obrer autònom o “operaismo” nasqué a Itàlia a la dècada dels 60 i es una actualització, al meu entendre, del comunisme de consells d’Anton Pannekoek i Paul Mattick que era oposat als sindicats i als partits d’avantguarda leninistes (tot i que el butlletí “¿Qué Hacer?” no sembla rebutjar la concepció sindical als seus escrits, només el dirigisme dels partits). L’autonomisme obrer o “operaismo” també defensava idees com que l’aspecte dinàmic de la societat era la lluita obrera i que les innovacions del sistema capitalista sempre eren una resposta a aquesta. Altres aspectes polèmics d’aquest corrent fou la seva postura oposada al tercermundisme revolucionari i al guerrillerisme en la idea que (contradint a Lenin) el sistema no es trencaria pel seu esglaó més dèbil (com deia el dirigent bolxevic en el seu estudi de l’imperialisme i les colònies) sinó pel més fort (emfatitzant les lluites obreres de masses als països de capitalisme desenvolupat com Itàlia).

Per altra banda, a l’obra del militant anarcosindicalista Juan Gómez Casas “Relanzamiento de la C.N.T. 1975-1979” ja dona una descripció, dels fets apuntats pels ponents, del conflicte entre anarquistes i autonomistes (pàg. 43):

“(...) los marxistas libertarios de diferentes pelajes, críticos pertinaces que protagonizarán el episodio de los paralelos de Cataluña y del resto de España (...).

Conflictes que, com ve sabem, portaren a la fragmentació de l’anarcosindicalisme. Últimament, també hi ha hagut a la web “Regeneración Libertaria” articles plantejant fortes crítiques a l’autonomisme (no ja obrerista sinó post-obrerista en molts casos) acusant-lo de “movimentisme” i de falta d’horitzó estratègic. La veritat és que jo, llegint l’edició del “¿Qué Hacer?” de l’editorial “Hermanos Bueso” no he trobat aquestes mancances, sinó una voluntat anti-sectària i de crear un moviment ampli sempre des de posicions revolucionàries. M’agradaria rescatar, doncs, aquest fragment de tots els que he llegit (pàg. 9):

“Más vale un objetivo limitado, descubierto, discutido y aplicado por los trabajadores mismos, que un objetivo muy ambicioso impuesto por unos grupos muy politizados y que nadie se responsabiliza de llevar a término”.

I en aquest sentit, també s’han escoltat crítiques recents a que algunes convocatòries de vaga no han tingut el procés necessari de deliberació prèvia en assemblees de treballadors que permetessin major èxit de la convocatòria. Si bé amb això no estic dient, ni molt menys, que no s’hagin de secundar ni recolzar-ne els motius.

                                                                                                                                              Alma apátrida

Bibliografia per aprofundir en la temàtica de la xerrada:

¿QUÉ HACER? La tendencia ¿Qué Hacer? en CC. OO de Barcelona (1969): Una experiencia de autonomía obrera Hermanos Bueso Ediciones, septiembre de 2025.

TRONTI, MARIO Obreros y capital Akal – Cuestiones de antagonismo, 2001.

GÓMEZ CASAS, JUAN Relanzamiento de la C.N.T. 1975-1979 (con un epílogo hasta la primavera de 1984) Edita: Regional del Exterior C.N.T., septiembre de 1984.