Jovent i anarquisme: Crònica de la xerrada-presentació del llibre de les JJ.LL a Mataró (Barna)

1) Introducció: Presentació del llibre amb l’autora

El passat divendres, 10 de febrer a les 18:00 hores, Batzac-Maresme (organització juvenil anarquista de la comarca) va presentar al local de la CGT de Mataró (Av/Lluís Companys, 56) el llibre de Sònia Garangou “Les Joventuts Llibertàries de Catalunya (1932-1939)”. L’acte va comptar amb la presència de l’autora d’aquest llibre: un estudi històric sobre una organització llibertària que, malauradament, no ha estat tan estudiada com altres branques del moviment. Sònia va començar mostrant, a través de diferents imatges, la gran presència de nois i noies joves en les jornades de juliol de 1936. Afirmà que està bé veure les imatges en color perquè se’ns fan més properes. Sònia ens explicà que començà el seu estudi al Maresme, concretament a Malgrat, a l’arxiu municipal. Comentà que, en aquella època, la gent podia ser anarquista i votar Esquerra Republicana: s’ha de tenir en compte la tradició del republicanisme federal entre els obrers i, afirmà, que aquest fenomen es podia veure sobretot a comarques.

La meva primera reacció, davant d’aquesta afirmació, fou arrufar el nas: vaig considerar, en un primer moment, que s’estava confonent “llibertari” amb “anarquista”. Sempre he diferenciat aquests dos termes que, per a mi, són indicatius de la diferència entre professar alguns aspectes de l’anarquisme (filoanarquisme) i adherir-se completament a aquesta ideologia. És que potser els trentistes o el Partit Sindicalista d’Angel Pestaña no eren llibertaris sense ser, pròpiament, anarquistes? Ara bé, també és cert que, al mencionar Sònia, que això era un fenomen “de comarques”, estava fent referència a una característica política, que ha seguit present fins els nostres dies, sota altres formes: durant el procés independentista es va notar, al meu entendre, que entre alguns companys anarquistes de l’interior de Catalunya hi havia més consens en la necessitat de recolzar aquestes mobilitzacions.

I si bé s’ha de recordar que l’E.R.C. dels anys 30 no era pròpiament independentista (“separatista” en deien aleshores) sinó una formació política que estava entre el republicanisme federal i el catalanisme, aquest últim ha evolucionat majoritàriament cap a l’independentisme, en els últims anys, mantenint, a grans trets, la mateixa base territorial i sociològica. I això és important tenir-ho en compte, crec, de cara a entendre la pervivència actual de certes tendències històriques en certs sectors de l’anarquisme. Altra cosa és que jo consideri que l’anarquisme ha estat, fonamentalment, una expressió socio-política de la classe treballadora metropolitana i que a algunes de les expressions ideològiques que es manifesten al rerepaís se li hagin de donar la importància justa.

De totes maneres, que no se’m mal interpreti, l’ideal anarcocomunista kropotkinià sempre ha defensat superar la disjuntiva camp-ciutat: no caure en cert anti-ruralisme trotskista (defensor del “comunisme de guerra” on partides armades bolxevics expropiaven per la força als pagesos per alimentar unes ciutats afamades) ni tampoc en l’anti-urbanisme maoista (defensor dels camperols davant d’unes ciutats controlades pel capitalisme “estrangeritzant”). Entre els anarquistes catalans, de l’època estudiada per Sònia, era freqüent intentar arribar a acords d’intercanvi, mútuament beneficiosos, amb els pagesos però també, tot s’ha de dir, es van produir expropiacions espontànies per part dels aturats de Barcelona als camps de les localitats dels voltants (com ens recorda Chris Ealham a “La Lluita per Barcelona”).

Sònia, en un primer moment, va trobar molta informació de les Joventuts Llibertàries del Litoral (posteriorment “del Maresme”). Els butlletins que s’han conservat eren força rudimentaris i escrits a màquina. És molt interessant no només per saber qui en formava part sinó per conèixer quin era el seu pensament. Algunes idees són xocants, afirmà Sònia, com la defensa de retirar les dones del Front i l’ús d’expressions sexistes com: “Amazonas libertarias...nunca habían estado tan guapas...”. Sònia situà els antecedents d’aquesta organització al Maresme el juny de 1932 amb el “Ateneo de Divulgación Social de Mataró”. Ja el juliol de 1932 volen fer “jiras” per altres pobles de la comarca. També va senyalar que abans, la CNT i la FAI no veien necessària una organització juvenil. Als anys 30, totes les tendències ideològiques estaven creant joventuts. El jovent veia que tenia “a tocar” poder canviar les coses. Hi havia una lluita acarnissada entre ells. Tots tenien clar qui era l’enemic.

Sònia parlà del “Grupo Prometeo” de Premià de Dalt l’objectiu del qual era ajudar a altres joves a organitzar-se: en un dels seus butlletins afirmaven que “El pueblo está lleno de ignorantes”. El juliol de 1932 es creen els “Grupo Cultural de Canet”, “Ateneo Libertario Fructidor de Calella” i el “Grupo de Cultura de los Trabajadores de Arenys de Mar”. Sònia afirmà que la CNT a Badalona tenia armes guardades al Cementiri i els militants als patis de les cases. Hi havia un Pla per fer front al Cop d’Estat: fer sonar les sirenes i als barris obrers ja tenien instruccions. Sònia defensà que els anarquistes sols no varen aturar l’aixecament militar però posaren la infraestructura necessària. La organització dels obrers de la ciutat es va replicar als pobles. Després això va permetre formar Comitès de Milícies Anti-feixistes, va dir. L’octubre de 1936 hi ha un Ple Comarcal de JJ.LL. del Litoral.

Sònia comentà, també, que a l’edifici de les Joventuts Llibertàries de Lleida hi havia una Escola i una piscina: ara hi ha un Mercadona, lamentà. Informà que, en certa ocasió, companys anarquistes varen empaperar-lo per recordar aquest fet històric del moviment anarquista. Les JJ.LL. organitzaven conferències i el que en deien “controvèrsies” que eren debats per formar-se ideològicament. Anar al Front va ser la mort de les JJ.LL. de la comarca i a Catalunya. Tot i així, les Joventuts Llibertàries s’organitzaren al Front i van ser molt potents. Com a conseqüència, d’aquesta situació, la organització va créixer però amb un perfil de membre diferent: amb menys formació ideològica i que s’hi adheria com qui s’apunta a un Club Social. Sònia afirmà que les JJ.LL. no feien servir el terme “educació” sinó “capacitació”: tenien un fort “optimisme pedagògic” pensaven que “tothom volia aprendre però no tenien la oportunitat”.

Sònia comentà que els anarquistes, contra el que es pugui pensar, no eren gens caòtics ni desorganitzats: feien moltes actes i documents. Les Joventuts Llibertàries van néixer com a grups de “propaganda i cultura” de la FAI però acabaren oposades a ella: l’acusaven de “circumstancialista”, és a dir, d’haver abandonat els ideals anarquistes per adaptar-se a les circumstàncies durant la Guerra Civil. Sònia, per anar finalitzant la seva exposició, va recomanar el llibre “Anarquismos en perspectiva” de Tomás Ibañez com un referent actual en el que basar-se. Es preguntà si en l’època actual de capitalisme hegemònic ens poden servir les idees de finals del segle XIX i principis del XX. En aquella època era relativament fàcil moure a la gent, va concloure.

2) Conclusions

Considero que si hem de tenir en compte l’experiència de les Joventuts Llibertàries dels anys 30 sempre ha de ser per treure’n alguna reflexió actual de cara a la praxis. Un dels joves assistents afirmà que Tomás Ibáñez no li sembla un referent perquè defensa l’anarquisme com a “estil de vida” i no com a praxis militant i que això ha fet molt de mal al moviment: segons la seva opinió el moviment llibertari ha de treballar colze a colze amb els “moviments populars”. Vaig entendre que estava defensant la postura de Batzac. Sònia contestà que aquesta polèmica no estava present a l’època, que ella ha estudiat, perquè els anarquistes d’aleshores no sentien la necessitat de participar en “moviments populars” ja que ells mateixos eren el moviment popular.

Una afirmació interessant i que, al meu entendre, explica el perquè alguns companys veuen amb escepticisme aquesta participació actual. En el fons parteixen d’una interiorització de l’estructura i condicions polítiques d’aquella època, és a dir, tenen l’esperança de tornar a ser aquest referent de masses. I amb això no em refereixo a algunes de les expressions actuals de l’anarquisme juvenil (no, precisament, Batzac) l’escepticisme dels quals no ve, precisament, de tenir aquests referents dels anys 30 sinó de l’assumpció de postures nihilistes i de l’anarquisme com a “estil de vida” com defensa Tomás Ibáñez. Per altra banda, si bé puc compartir part de la crítica de Batzac crec que va massa lluny: no s’ha d’establir, al meu entendre, una radical disjuntiva entre l’anarquisme com a moviment polític i com a forma de vida.

De fet,  el situacionista francès Guy Debord comentava, amb altres paraules, que la fusió d’aquests dos aspectes és el que feia de l’anarquisme un moviment revolucionari més integral que el marxisme (si bé també el criticava per no haver superat la “fase ideològica” en la seva crítica a l’Estat). Segurament, assajar formes de sociabilitat alternativa a la merda capitalista no està, malauradament i en les condicions actuals, a l’abast de tothom però això no ens ha de portar a construir aquests discursos dicotòmics que, més aviat, no contribueixen a cohesionar el moviment, en les seves diferents expressions socials i polítiques. L’experimentació social també es fa necessària alhora de demostrar, encara que sigui a petita escala, que el que planteges en la teoria pot funcionar a la pràctica. La qüestió és fer compatible aquests dos aspectes, militant i pre-figuratiu, de l’anarquisme.

Hi ha, també, altres aspectes del llibre de Sònia Garangou que poden servir pel debat actual. Un d’ells és la presència, en aquella època, de joves anarquistes vinculats als Ateneus Llibertaris que es negaven a afiliar-se al sindicat sota la postura de defensa de cert “purisme ideològic”. Si tenim en compte que, en aquells temps, els joves començaven abans la seva vida laboral que ara no hem de deduir que la seva postura provingués d’una falta de contacte amb el món del treball sinó de la seva intransigència fruit, en bona part, de la seva edat. Aquesta postura contrasta amb certes posicions que defensen la creació d’espais juvenils dins de l’anarcosindicalisme. De totes maneres, als anys 30 hi havia, també, un munt de situacions de duplicitat, i sembla inclús que de triplicitat, orgànica: Joventuts Llibertàries vinculades a un sindicat en concret que, a la vegada, pertanyien a la Federació Ibèrica de l’organització juvenil i a la FAI (doncs, les Joventuts Llibertàries de Catalunya estaven, a més a més, vinculades orgànicament a l’específica anarquista).

Finalment una altra qüestió interessant del llibre és la polèmica que va sorgir entre “Mujeres Libres” i les JJ.LL. a l’impulsar aquestes últimes “seccions femenines” dins de l’organització. Les “Mujeres Libres” consideraven que aquestes noies joves havien d’estar afiliades a la seva sectorial de dones llibertàries. Les persones que militem al moviment anarquista estem, sovint, travessades per diferents opressions. El plantejament de la interseccionalitat, tal i com jo l’entenc encara que potser m’equivoqui, considera que aquestes estan a un mateix nivell, però, després ens trobem que, històricament, existiren a l’anarquisme polèmiques respecte quin eix s’havia de prioritzar que, en aquest cas, queda exemplificat en la disjuntiva entre prioritzar l’eix generacional o el de gènere.

En definitiva, la tarda del divendres a Mataró va ser un moment interessant per la reflexió del moviment llibertari i, concretament, del seu sector juvenil. I tot i que jo, personalment, no comparteixi alguns aspectes de la línia ideològica de Batzac si estic d’acord en la participació en els “moviments populars” i en la necessitat d’organitzacions formals llibertàries que es mantinguin en els moments de reflux de la lluita social.

                                                                                                                                                                          Alma apátrida