Àfrica diu prou: reflexions anarquistes improvisades sobre militars i revolució

Aquests darrers dies les noticies se succeeixen a tota velocitat. Una Junta Militar a Níger fa un cop d’Estat i diu que aturarà l’enviament d’or i urani a França i Estats Units. La CEDEAO (organització supraestatal de l’Àfrica de l’Oest) amenaça amb una intervenció militar. França la recolza. Els governs de Mali i Burkina Faso diuen que intervindran contra la CEDEAO si Níger és atacat. Se succeeixen manifestacions de suport en aquests dos països. La Junta Militar de Níger convoca un míting amb milers de participants recolzant les mesures del nou Govern. França ataca a la Guardia Nacional de Níger amb un bombardeig selectiu. Vladimir Putin aplaudeix el discurs antiimperialista del jove oficial que governa Burkina Faso després d’un altre cop d’Estat. La Junta Militar de Níger demana el suport dels mercenaris russos de Wagner...

Les característiques d’aquest procés polític ens deixa astorats. Militars fent una revolució? El feixista Putin darrere de tot? I, en conseqüència, potser ens creuem de braços i diem que és una pugna inter-imperialista i que ja s’ho faran. Mentrestant a Senegal el nombre de morts ascendeix a 16 en les protestes contra el govern de Macky Sall per haver il·legalitzat al principal partit de l’oposició, el líder del qual, Ousmane Sonko, fa bandera de la lluita contra el franc CFA (una moneda neo-colonial controlada per França a les seves antigues colònies) i es guanya un ampli suport popular. És evident que coses importants estan passant a l’Àfrica i la qüestió és intentar fer-ne una lectura adient enlloc d’inhibir-nos perquè la nostra ideologia no acaba d’encaixar en les característiques del procés. O això pensem.

L’anarquisme va aparèixer a casa nostra perquè hi havia una sèrie de condicions que ho afavorien: una revolució industrial protegida per l’Estat, que va provocar una emigració camp-ciutat, on els camperols es converteixen en proletaris i s’organitzen en sindicats. Un teixit associatiu dens i plural que afavoreix la socialització d’idees com l’auto-organització i una convivència quotidiana en els llocs de treball que crea una consciència de classe. És a dir, la burgesia, com a classe disruptiva de l’Antic Règim, crea les condicions socials per a la pròpia superació del seu sistema, crea els seus propis enterradors, com deia Karl Marx. Quan els imperialistes britànics arriben a Ghana el que fan és destruir la classe de comerciants de la costa i recolzar-se en les tribus de l’interior (confederació ashanti). Quan els francesos arriben a Madagascar treuen a la tribu dels merina del poder, interrompent la construcció de l’Estat-Nació que estaven portant a terme, i imposen una economia agrícola d’exportació.

És a dir, són els imperialistes europeus els que impedeixen, des d’un inici, l’aparició d’una burgesia nacional en aquests països. I si no hi ha burgesia nacional, no hi ha revolució industrial, no hi ha proletariat i, per tant, no hi ha anarquisme, ni marxisme tal com els entenem nosaltres. Què hi ha doncs? Ideologies paradoxals com el “socialisme africà” (barreja de marxisme i populisme interclassista) o el marxisme-leninisme (versió del marxisme en països en procés de desenvolupament industrial: d’aquí que Andreu Nin al seu opuscle “El problema del poder a la revolució” comentés que l’exemple bolxevic d’un putsch no fos aplicable, mecànicament, a Catalunya per la presència d’aquest teixit associatiu dens i plural que comentava).

Una altra qüestió, relacionada, és la dels militars patriòtics. Resulta que, com hem dit, no hi ha burgesia nacional, ni revolució industrial. Com a molt el que hi ha és una lumpen-burgesia dedicada a sectors perifèrics de l’economia i dependent de l’exterior. Els sectors importants estan en mans de multinacionals estrangeres que, la majoria de les vegades, tenen els seus propis tècnics i personal. El dèficit d’infraestructures (sanitàries, educatives...) i el baix nivell de consum fa que la qualitat de vida sigui pèssima. Per revertir això és necessari crear-ne les condicions materials. Històricament, s’ha intentat amb una industria lleugera i vinculada a l’agricultura (el model maoista que es va aplicar a la Tanzania de Julius Nyerere) o amb una industria pesada (el model soviètic del FRELIMO de Moçambic).

Cap dels dos models va acabar de reeixir per ser massa verticals i no consultats amb les comunitats. Ara bé, no necessàriament, crec, per ser industrialistes: el militant anarcosindicalista i economista manxec Abraham Guillén també va defensar en el seu moment la industrialització del Tercer Món sota la inspiració de les col·lectivitzacions de la Revolució Espanyola i un model socialista autogestionari iugoslau revisat. Ara bé, un cop tenim clar el model, la qüestió és qui té la força per aplicar-lo. Abraham Guillén, tot i ser anarcosindicalista, va col·laborar a Llatinoamèrica amb l’esquerra peronista (el sector més revolucionari d’un moviment dirigit per un militar) i va fer estudis relacionats amb l’autogestió a Perú sota l’anomenat “Govern Revolucionari de les Forces Armades” de Velasco Alvarado.

Significa això que el company Abraham Guillén estava recolzant els militars? No, necessàriament. Significa que va fer una lectura del procés polític i va veure que s’estava produint una aliança, amb les seves contradiccions, entre els sectors populars i les Forces Armades i que, davant d’això, la postura més adient era recolzar els sectors més a l’esquerra d’aquesta entesa civico-militar conjuntural, precisament, perquè la balança s’inclinés progressivament cap al pol popular d’aquesta. Una altra situació diferent, i que sens dubte hagués agradat a Abraham Guillén pels casos d’Argentina i Perú, és la que es va produir a Barcelona entre anarcosindicalistes i alguns oficials republicans de l’Exèrcit per parar el Cop d’Estat: van arribar a prestar una avioneta  perquè el grup “Nosotros” fes un reconeixement aeri de les posicions dels sublevats i alguns oficials militars van entrenar a les milícies anarquistes en tècniques de guerra.

Aquí, en un primer moment, la paella pel mànec la tenien els anarquistes. Malauradament, no era el cas de l’Argentina de Perón, ni del Perú de Velasco Alvarado. Tot i així, Abraham Guillén es va capbussar al procés en marxa i no en va restar al marge. Perdoneu, si estic personalitzant massa en el company Abraham Guillén però és dels militants de la CNT amb el qual tinc més afinitat amb les seves idees (també amb José Peirats i Teresa Claramunt encara que, aquesta última, no va arribar a ingressar mai a l’organització confederal). M’atreviria a dir que, si Abraham Guillén va treballar pel govern de Velasco Alvarado fent estudis per promoure l’autogestió, potser no seria gaire descabellat pensar que hagués fet una cosa similar a Níger o si va recolzar els sectors més esquerrans del peronisme potser ara estaria al carrer amb la població de Niamey veien com sortejar les contradiccions en un mar de banderes russes i mítings de masses organitzats per militars.

Errico Malatesta va afirmar, en certa ocasió, que els anarquistes havien de participar en tota revolta popular amb un contingut social per donar-li un caràcter revolucionari. L’anarquista xinès Ba Jin va afirmar el mateix, doncs, era seguidor de les idees del primer. Això no vol dir, en absolut, que pensi que haguem de sortir fent proclames militaristes ni entusiasmar-nos amb el patriotisme vestit d’uniforme caqui. Ara bé, el que tampoc es pot fer crec és ventilar-nos un procés social i polític tan important com el que està succeint a l’Àfrica Negra posant l’accent en que esta dirigit per militars (això és degut a que, en nombroses ocasions, les Forces Armades són l’única institució estable d’aquests països i, en conseqüència, el centre de la lluita de classes es dona al seu interior) o de que hi ha diferents interessos imperialistes en pugna (perquè això és apartar la vista de tota la gent que esta sortint al carrer a Burkina Faso, Mali i Niger).

 

                                                                                                                                             Alma apátrida

Obres de consulta:

ROCA ALVAREZ, ALBERT (ed.) La Revolución Pendiente: El cambio político en el África Negra Edicions de la Universitat de Lleida, 2005.

ZIÉGLER, JEAN Sociologia de la nueva Africa Ediciones Era – El hombre y su tiempo, 1964.

CARRETERO MIRAMAR, JOSÉ LUIS Abraham Guillén: Guerrilla y autogestión Confederación Sindical Solidaridad Obrera, julio de 2020.