La metafísica de l’opressió cultural al “poble català”: societat de classes i tensions polítiques cupaires 

1) El sagnant record als “hombres valerosos” de la Falange

…Aleshores, el militant de l’Esquerra Independentista va respondre enfurismat, i segur de si mateix, o sigui que el teu “antinacionalisme imperialista nacionalista espanyol” t’impedeix veure la realitat? És que no existeix una “opressió cultural al poble català”? La teva inacció et fa còmplice d’una opressió existent! I va repetir amb contundència l’expressió, que feia glaçar la sang, “Perro catalán lameme las botas” pronunciada per un falangista mentre pegava a un polític catalanista davant del seu fill de pocs anys per haver comès la gosadia de portar un corbatí similar al que lluïen els polítics d’Esquerra als anys 30. La realitat és que al relatar aquells tràgics successos del franquisme no s’equivocava però aquella no era, en absolut, una explicació materialista.

O sigui, l’expressió “opressió cultural al poble català” provenia d’una realitat sagnant però, de fet, no deixava de ser l’expressió ideològica, metafísica, d’aquesta realitat, sorgida en un context històric concret, i que portaria a aquell nen, al cap d'uns anys, a integrar-se als Grups Nacionalistes de Resistència, que farien diverses accions simbòliques, com despenjar llargues senyeres des d’edificis com la Sagrada Família. L’anarquista sense negar-ho, i no deixant de sentir una sincera empatia pel protagonista de la història, va insistir en que la frase expressava una realitat però no era la “realitat en si mateixa” sinó que ho era en una forma vaporosa, eren les ombres que es projectaven a la caverna de Plató. Era necessària una explicació materialista? A cas l’anarquisme no discrepava del “materialisme dogmàtic” del marxisme? Va apuntar el dit acusador de qui inicia aquesta història.

L’anarquista va respondre que el què no es podia fer és utilitzar l’heterodòxia llibertària per defensar un plantejament regressiu, per posar sobre la taula un idealisme reaccionari, en tot cas. “L’opressió cultural al poble català” existia des del moment en què durant la Dictadura es va produir una confluència d’interessos entre les classes mitjanes nacionalistes i el proletariat que es debatia entre l’anarcosindicalisme i el comunisme. L’avantguarda política del segon sector, que venia, en el seu origen, d’un component sociològic similar als que penjaven les senyeres, va arrossegar a la classe treballadora a un pacte amb aquests, en la idea que adherir a bona part dels seus valors “democràtics i catalanistes” significaria la possibilitat pels fills del proletariat d’experimentar, en conseqüència, una mobilitat social ascendent, de tenir un futur digne en el nou sistema que s’estava covant a la Catalunya tardofranquista.

2) Aquest “poble català” ja no és el que era

És a dir, aquest “poble català oprimit” estava format per l’aliança entre la petita burgesia descontenta i una classe treballadora que adherí a part del seu univers simbòlic com a resultat de la lluita contra el Règim. Els estrats mitjans nacionalistes i la gauche divine, que havia estat vinculada, part d’ella, a un PSUC que dirigia al proletariat, significaven tots ells el component de classe d’aquesta expressió que posava els pèls de punta. L’Assemblea de Catalunya en fou la seva expressió orgànica, junt a altres formacions polítiques. L’adhesiu que mantenia unit aquest “poble” no era res més que la confiança depositada per la classe treballadora, molta d’ella provinent d’altres regions d’Espanya, en les seves avantguardes polítiques a fi de que garantissin per a ella la igualtat d’oportunitats i la justícia social. Com podia ser que una expressió amb una càrrega emocional tan forta depengués de quelcom tan volàtil? Per força havia d’acabar saltant pels aires amb la crisi econòmica i el tancament de files dels partits polítics amb el sistema.

Era, aleshores, el component sociològic d’aquest “poble català oprimit” igual en l’actualitat que durant el franquisme? En absolut, ja que les classes mitjanes i el seu apèndix frustrat per la precarietat laboral (però que, tot i així, s’entesta a seguir adherint als seus valors) han virat el seu suport cap a la nova burgesia ultraliberal emergent. El pacte amb la classe treballadora s’ha trencat i ja no hi ha esperança de millorar les condicions de vida de la majoria explotada dins d’aquest sistema i els seus valors. L’encaix material d’aquest “poble català oprimit” ha saltat completament pels aires i l’ha convertit en pura metafísica reaccionària: una aliança de la burgesia, la petita burgesia i els intel·lectuals precaris més aviat impermeable a la classe treballadora.

En aquest sentit, aquest Front Patriòtic “sui generis” que per no estar, ni tan sols estar dirigit per aquells que se’n declaren com el seu corrent revolucionari (que, de fet, era la condició sine qua non per la formació d’altres que han existit arreu del món) ofereix el lamentable espectacle de com el seu apèndix d’extrema-esquerra va fent saltirons (amb mesures de cara a la galeria) a fi d’intentar un sorpasso que mai no arriba. Així mentre aquest s’aplaça indefinidament, que seria l’única forma de justificar-se políticament, va creixent l’animadversió contra aquest corrent per part d’aquells a qui volen arrossegar i als quals no paren de posar-se a la boca.

3) S’enfonsa el vaixell català al topar amb l’iceberg de l’austeritat capitalista

Fa ràbia com cap al final del film “Titanic” Rose Calvert deixa enfonsar-se a Jack Dawson a les profunditats de l’oceà, enlloc de compartir la taula per torns. Aquesta s’havia enamorat d’ell al mostrar-li una cultura obrera que el seu ensucrat món d’aparences d’una petita burgesia arruïnada (uns hidalgos capitalistes) li prohibia taxativament. Rose es sentia en una gàbia de convencionalismes familiars que Jack va obrir mostrant-li la realitat tal com era. Però al final el resultat no és altra que una “apropiació cultural” per part de l’esglaó més feble de la classe dominant de la identitat proletària. Amb quina finalitat? Simplement la de seguir surant en l’estructura de classes. Adeu Jack! Va repetir mentre aquest s’enfonsava irremissiblement. Una terrible metàfora sobre el funcionament de la societat capitalista on la fascinació que senten els fills precaritzats de la classe mitjana pel proletariat no representa, lamentablement, una sincera solidaritat amb ell sinó el coixí que necessiten per esmorteir els cops de la burgesia i seguir en el seu lloc.

Però l’inicial entusiasme amb la CUP per part de certs sectors de l’anticapitalisme s’ha anat esfumant amb el temps. Jack Dawson ja no vol ser el company de les aventures polítiques de Rose Calvert. En un moment desesperat Rose torna al vaixell, tot i poder salvar la vida amb la resta de burgesos a bord d’un bot salvavides, al trobar-se amb la terrible mirada de Jack: sembla, per un moment, disposada a “suïcidarse com a classe” per salvar-se junt al proletariat o morir en l’intent, com diria Amilcar Cabral en la lluita d’emancipació de Guinea i Cabo Verde contra els colonialistes portuguesos, però no és res més que una acció en un moment en què la situació encara té un bri d’esperança, on encara hi ha lloc per als gestos simbòlics. En el moment decisiu s’aferra de forma egoista a la precària taula de fusta. Miri cap a on miri l’escenari al seu voltant és dantesc: un destí que, de ben segur, no compartirà. O si?

4) La CUP, estirada per totes bandes, acabarà petant

A finals del mes passat la CUP ha votat en contra dels Pressupostos de 2020 considerant-los una “condemna a les classes populars” mentre pica l’ullet als treballadors sanitaris. Un gest de supervivència política, davant l’amenaça que creixi la desafecció cap a ells, durant la crisi del coronavirus. Això contrasta amb l’equilibrisme dels Comuns abstenint-se a fi de no posar en un compromís el suport d’ERC al “Front Popular” descafeïnat que governa a Madrid, segons Lluís Rabell. Com evolucionarà tot plegat? Dependrà de la pressió que es faci al carrer el fet que la psicologia política esbiaixada dels cupaires, que es debat permanentment entre la solidaritat deguda a la classe treballadora i l’adherència als valors meritocràtico-nacionalistes de la classe mitjana, oscil·li cap als de baix. L’ambivalència i indecisió, fins l’últim moment, a recolzar la vaga de lloguers és igualment una mostra d’aquest caràcter oscil·lant.

És de suposar que a mesura que creixi el conflicte de classe s’amplificaran els “cants de sirena” independentistes de la màfia convergent. De retruc, creixerà la tensió al si de l’Esquerra Independentista entre aquells que no tinguin estomac per ignorar el patiment creixent del proletariat i els que estiguin cada cop més llestos a desempolsar la camisa verd oliva de l’armari en una fugida cap endavant al precipici nacionalista. Als anarquistes només ens quedarà dir quelcom similiar, al que deia algú de Durruti al Front d’Aragó, que davant d’una bota de vi exclamà “O hay para todos o no habrá para nadie” mentre hi buidava el seu carregador davant la mirada atònita de la multitud de milicians. L’anècdota pot ser que, de fet, sigui falsa i no es correspongui massa a la seva manera normal d’actuar, formant part de l’èpica llegendària que l’envolta, però també pot ser que expressi una metàfora de l’ideal anarquista: l’afirmació que o surt tothom de les gèlides aigües del capitalisme, on s’enfonsa la titànica societat, o trenquem la taula.

                                                                                                                                                 

                                                                                                                                          Alma apátrida