Sobre la necessitat d’un Casal de Joves a Martorell o com ensopegar vàries vegades amb la mateixa pedra

Un dia, no fa pas gaire, em vaig ensopegar al tren amb una bona amiga i en la nostra conversa va sortir un tema recorrent d’aquest poble però que fa temps que sembla desaparegut del debat polític, si es que hi ha alguna cosa digne d’aquest nom a Martorell: La falta absoluta d’un equipament públic per la joventut on desenvolupar activitats lúdiques i intel·lectuals que contribueixin al seu desenvolupament com a persones i que constitueixi una alternativa sólida a l’alienant esbarjo comercial etílic i estupiditzant.

Aquesta és una sentida reivindicació que rebrota, cada cert temps, al municipi. Fem una mica de retrospectiva: Corrien els primers anys del segle XXI i un grup de joves (on hi havia anarquistes, independentistes “revolucionaris” i vinculats a entitats culturals i veïnals) es van reunir per materialitzar aquest projecte, on hi van aparèixer tres alternatives: okupar-lo, llogar-lo o demanar-lo a l’Ajuntament.

Lamentablement, i després d’acalorades discussions on no hi va faltar, patèticament, la por a les futures conseqüències (en quan a la promoció dins l’administració pública) d’una possible repressió, es va optar per la tercera acabant, com era d’esperar, en una recollida de firmes totalment estèril amb les quals l’Ajuntament s’hi devia eixugar el seu convergent cul (si és que es van arribar a entregar).

L’error d’anàlisi dels defensors d’aquesta inocua iniciativa consistía en no entendre, com deien Bakunin i Rosa Luxemburg amb diferents paraules, que les reformes (i la gestió d’un espai juvenil cedit per l’Ajuntament ho era) no s’aconsegueixen mai amb mètodes reformistes (una recollida de signatures) sinó revolucionaris (acció directa-okupació) doncs només, com a conseqüència d’aquests, es quan les institucions es poden plantejar cedir en alguna reivindicació, més per evitar-se un conflicte de major envergadura que per una voluntat sincera de servir al ciutadà.

Això, a més a més, és especialment cert quan ens trobàvem, i ens trobem, amb un equip de govern liderat per neofranquistes locals que han negat repetidament els espais públics a les entitats que no l’hi són afins, és a dir, tenint una concepció totalment patrimonial de la gestió pública. Hauría de ser malpensat i considerar que aquest “error” d’anàlisi provenia de certa proximitat ideològica d’alguns d’aquests joves que creien els hi deparava un futur lloc en la xarxa clientelar municipal?

A aquest primer frustrat intent n’hi va seguir un altre (aquest cop impulsat pels joves anarquistes i amb la única idea de l’okupació) on hi van arribar a aparèixer, sense invitació, un policia de paisà i un militant del PP que posteriorment ingressaria a la xenòfoba Plataforma x Catalunya. Tornarien a triomfar unes propostes reformistes que s’anirien repetint amb idèntic resultat: recordar la campanya, portada a terme pels antics independentistes “revolucionaris” ara Esquerra Independentista, de “L’Ateneu del Poble i pel Poble” amb unes jornades al Col·legi “Els Convents” molt ben elaborades, tot s’ha de dir, però que pecaven de ser més un fórum de discussió que una assemblea de treball per engegar accions.

El resultat: L’ajuntament va cedir l’Ateneu de Martorell als amos de Xocolat, una discoteca d’Esparreguera, com no va moure un dit per adquirir l’edifici de l’antic sindicat vertical que es va intentar okupar trobant-se l’oposició d’alguns manifestants “de bé” que participaven en una manifestació contra la construcció d’una carretera pel mig del poble. Conclusió: Potser ara tenim el que ens mereixem per no haver plantat cara amb suficient ímpetu als apagafocs de la protesta social, esperem que les noves generacions no caiguin en el mateix lamentable error, entenent que les administracions només responen a la pressió dels fets consumats i no a la mendicitat política.

                                                                                                                                                 

                                                                                                                                          Alma apátrida

P.D: Després de la redacció d’aquest article he tingut coneixement de que l’Ajuntament pretén crear un “Espai Jove” al Centre Cultural. Segons m’han informat, però, vàries de les seves funcions seran gestionades per una empresa externa, ni rastre d’autogestió per part dels seus usuaris, ni rastre d’oportunitat de proposar activitats, s’espera d’ells i elles l’actitud de passius consumidors de l’espectacle empresarial-institucional. Res de nou sota el sol.