Ingovernables: De cançó anarquista a lema de l’extrema-esquerra del Front Patriòtic burgès

Recordo quan fa alguns anys un dels meus professors d’institut, comunista ortodox i recalcitrant, em comentava que aquesta idea dels anarquistes de ser “ingovernables” els hi venia dels reaccionaris romàntics i que pensava que era un greu error, com un defecte congènit que espatllava la doctrina d’uns revolucionaris que, per altra banda, considerava sincers. Aquest to condescendent era de la mateixa índole que l’utilitzat per Marx en les seves confrontacions dialèctiques amb Bakunin: sincer però equivocat. Jo, en canvi, sempre vaig pensar, pel contrari, que era la conseqüència lògica del pensament revolucionari il·lustrat: si fiava de la raó per regir els actes humans i rebutjava l’obscurantisme religiós, legitimador dels poders polítics terrenals, la conseqüència última i lògica dels seus sectors polítics més avançats devia ser la negació de qualsevol govern o institució que pretengués regir a un ésser humà que es considerava prou madur per autogovernar-se.

Per aquella època els inoblidables anarquistes madrilenys “Sin Dios” van treure un disc amb aquest nom i el lema es va reproduir per tots els mitjans (pintades, samarretes etc.). L’any 2017 el segell discogràfic “Propaganda pel Fet”, vinculat a l’Esquerra Independentista, va treure el treball de Xavi Sarrià “Amb l’Esperança entre les Dents” la segona cançó del qual es titulava també “Ingovernables”. El passat 21 de Desembre d’aquest any que ja acaba, en la mobilització patriòtica que va sacsejar Catalunya en motiu del “Consell de Ministres” de Barcelona, vam veure reproduïda aquesta consigna arreu: als cartells d’Endavant, a les pintades i pancartes dels CDR i inclús entre els anarquistes de la Columna del mateix nom. Com un lema d’origen llibertari ha passat a ser utilitzat per grups aliens, i fins i tot oposats, a aquesta ideologia amb la connivència d’alguns companys àcrates?

No es tracta d’un fet trivial, a ningú se l’hi pot escapar que la naturalesa històrica i actual de l’independentisme català no té res a veure amb substituir la forma “govern” per consells de delegats permanentment revocables per la base segons la fórmula anarquista (per molt que la Plataforma Azadi faci propostes als CDR en aquest sentit). L’ adopció d’aquesta consigna només es pot emmarcar en una estratègia deliberada de cooptació dirigida a fagocitar l’anarquisme revolucionari dins del marasme de l’interclassisme burgès. És evident que l’apèndix d’extrema “esquerra” de la burgesia independentista i ultraliberal emergent necessita desesperadament de la legitimació que l’hi suposaria la incorporació de la fracció, que tot i minoritària i fragmentada, representa, ideològica i pràcticament, el sector més d’avançada de la classe treballadora, sobretot en la seva forma anarcosindicalista. Perquè? Doncs a fi de que no sigui tan evident a ulls de tothom el caràcter petitburgès i lumpenintel·lectual d’aquest sector polític disposat a vendre a Déu i a sa mare per mantenir-se en la línia de flotació de la societat de classes o per unes engrunes del reconeixement social que creuen merèixer a través de les seves titulacions acadèmiques.

En aquesta estratègia compten amb la col·laboració d’un anarquisme que ha assumit acríticament el llegat ideològic estalinista consistent en entregar lligat de mans i peus el proletariat a la direcció política de la petita burgesia a través de consignes ambigües com “Poder Popular” i que despleguen tota la seva operativitat a la perfecció, com a significant buit de significat, en aquest “totum revolutum” que és el Procés: anarquisme sense amor propi a qui no sembla importar actuar com l’apèndix de l’apèndix d’una burgesia cada cop més desacomplexadament d’ultradreta i neoliberal. També amb la d’un anarquisme idealista, en el pitjor sentit del terme, que s’emmiralla amb la confrontació per la confrontació sense entendre que el grau d’una revolta no es mesura simplement per la quantitat d’enfrontaments i disturbis amb les forces repressives de l’Estat sinó per la capacitat de paralitzar l’economia com a pas previ a l’autogestió dels mitjans de producció: etapa a la que no es podrà arribar mai actuant de forces de xoc per reforçar la capacitat de negociació política de la burgesia independentista de cara a aconseguir un tall de pastís més gran de l’acumulació capitalista.

Així, com un terrible joc de matrioxques russes, els desvergonyits defensors de la “via eslovena”, contenen dins de la dinàmica política que han configurat a la seva pròpia oposició d’esquerra i extrema-esquerra com si fossin hostatges llestos a ser llançats a l’arena d’un conflicte del que només en poden resultar perdedors. No ens prestem a participar ni a ser enquadrats com escamots de l’Estat català: el primer deure d’un/a anarquista davant la crida a files de la burgesia, i els seus fanàtics servidors petitburgesos més papistes que el Papa, és la traïció i la deserció. El nostre lloc està únicament al costat de la classe treballadora i els exclosos de la societat no fent de furgó de cua de les classes mitjanes ben inserides en l’estructura clientelar de la Generalitat que seran les primeres en apunyalar-nos per l’esquena quan tinguin oportunitat i que constitueixen la principal avantguarda ideològica d’aquesta estafa política.

No siguem carn de canó d’un conflicte interburgès

L’independentisme interclassista català no es ingovernable   

Visca l’anarquia

                                                                                                                                                                         Alma apátrida