Rudolf Rocker versus Amilcar Cabral i el cas de l’ús polític burgés de la cultura catalana

I

Rudolf Rocker (1873-1958) va ser un activista i teòric de l’anarcosindicalisme alemany, la principal obra del qual es Nacionalisme i Cultura publicada, per primer cop i amb demora l’any 1936 a Nova York degut a l’ascens d’Adolf Hitler al poder el 1933. Per altra banda, Amilcar Cabral (1924-1973) fou un activista i teòric marxista africà, fundador del Partido Africano para a Independência da Guiné e Cabo Verde (PAIGC), una de les idees principals del qual (exposades a l’obra L’arma de la teoria) versa sobre el paper destacat de la cultura en el procés d’alliberament nacional. Dues figures revolucionàries de contextos molt diferents, la del país de capitalisme industrial més desenvolupat d’Europa i la d’una colònia africana de l’Imperi Portuguès, amb idees també molt dispars: mentre Rocker considerava que els dos termes que titulen la seva obra eren antitètics (quan augmentava un, descendia l’altra i viceversa), Cabral afirmava que ambdós eren necessàriament convergents.

No podia ser d’una altra manera ja que, per una banda, el nacionalisme romàntic i essencial del Sturm und drang alemany havia d’entrar, necessàriament, en conflicte amb el cosmopolitisme d’una classe obrera atreta, principalment des de països com Polònia, pel procés accelerat d’industrialització de finals del segle XIX: aquesta massa proletària precària, desarrelada i diversa començà a organitzar-se en sindicats i a adquirir una nova identitat internacionalista i socialista (en les seves diferents expressions) a la qual reaccionà la burgesia, i les classes mitjanes sempre llestes a creure les seves promeses, amb la fuga de la realitat que representen les elucubracions patriòtiques. En aquest context, doncs, eren totalment certes les reflexions de Rudolf Rocker.

Per altra banda, la pàtria de Cabral patia un règim colonial repressor amb l’explotació intensiva de mà d’obra en activitats com els monocultius agrícoles d’exportació i amb un sistema polític on els alts càrrecs de l’administració colonial estaven ocupats per la minoria blanca portuguesa, els mitjans per intermediaris seleccionats entre la població local (els “assimilats”) i una majoria social autòctona sense drets. Precisament, entre aquests “assimilats”, que dubtaven entre l’adhesió a la cultura de l’estranger ocupant i la del poble treballador subjugat, és d’on va sorgir l’avantguarda del PAIGC un cop, un sector d’ells, va escollir la via de la confrontació político-militar amb les autoritats colonials portugueses. En aquest context, doncs, eren igualment certes les reflexions d’Amilcar Cabral en una societat on, a diferència de la de Rocker, no existia un desenvolupament industrial vigorós que actués com a força centrípeta i configurés un proletariat urbà i cosmopolita com l’alemany de finals del segle XIX.

II

En definitiva, en un cas el nacionalisme es utilitzat per la burgesia industrial, i aplicat per les seves forces de xoc de les classes mitjanes, per tal de combatre al proletariat i, en el segon, és l’arma política d’un sector de funcionaris autòctons que, davant la inexistència d’una burgesia nacional, lideren a les masses empobrides contra una força imperialista estrangera. A l’analitzar la relació entre “nacionalisme” i “cultura” amb quin dels dos autors ens hauríem d’inspirar en una nació, o projecte nacional, com la catalana? La pregunta és pertinent ja que dins de la transversalitat independentista s’hi troben, paradoxalment, corrents que segurament adhereixin a les idees de Cabral mentre actuen de furgó de cua de la versió catalana del Sturm und Drang.

Des de meitat del segle XIX, Catalunya és una regió industrialitzada i, per tant, ha rebut aportacions migratòries de la resta de l’Estat. Des d’un primer moment, i en un procés similar al denunciat per Rocker, la burgesia de La Lliga va confrontar, doncs, la seva visió cultural idealitzada i essencial de Catalunya a un proletariat desarrelat i divers on s’hi barrejava gent de l’interior de Catalunya amb la que provenia de les regions més deprimides d’Espanya i que començava a formar-se a través d’ateneus obrers impulsats pels anarquistes. Un important sector de les classes mitjanes anaren més lluny i acabaren recolzant una forma de separatisme, així es definia aleshores, filo-feixista. Aquesta confrontació anà en augment fins que arribem a la pèrdua de la Guerra Civil i posterior franquisme ultraespanyolista recolzat per aquesta burgesia que s’havia embolcallat amb la senyera fins aleshores.

Ja durant els primers anys de la Transició, es va crear un moviment de professors i pares obrers d’origen migrant que, des de baix, reivindicaven un nou model d’Escola, un exemple paradigmàtic fou la Rosselló-Porcel de Santa Coloma de Gramenet, sota la idea que garantir el ple domini de la llengua catalana (mitjançant la immersió) seria una forma d’aconseguir la igualtat d’oportunitats dels fills de la classe treballadora, davant el patrimonialisme cultural i lingüístic d’una burgesia que l’utilitzava com un marcador de classe excloent. Un sector d’aquesta burgesia, i petita burgesia, s’havia agrupat, des de 1961, a Òmnium Cultural promovent una idea de la cultura catalana totalment deslligada de la lluita de classes. Així podem dir que, dins de la transversalitat dels promotors de la llengua i la cultura catalanes, hi havia aquells que tenien molt clar que aquesta era o havia de ser, fonamentalment, un mitjà per garantir la igualtat d’oportunitats, i aquells que en tenien una visió més aviat romàntica i essencial.

La Transició va coincidir, però, amb la crisi econòmica dels anys setanta i aquells que van gestionar-ne l’austeritat neoliberal conseqüent (Convergència i Unió) van aconseguir trencar, a la llarga, la solidaritat de classe entre els treballadors amb el progressiu replegament de la societat cap a posicions identitàries. La llengua i cultura catalanes es van deixar de veure com un mitjà de promoció de les classes més baixes, doncs l’ascensor social havia deixat de funcionar, i han acabat sent percebudes com un instrument reificat (i poc procliu a la seva pròpia transformació) per a l’exclusió i dominació d’un proletariat precari, urbà i cosmopolita. No es pot pensar, doncs, que les qüestions culturals i econòmiques van deslligades perquè no és així. Aquells que més èmfasi fan en enfundar-se amb la senyera, ja s’anomenin d’esquerres o de dretes, són els que més han treballat (amb el seu classisme mal dissimulat) per alienar a la majoria de la població d’una llengua en recessió. En aquesta societat res és el què sembla.

III

Així, doncs, sembla que les idees de Rocker i Cabral apareixen com un pèndul en el nostre anàlisi de la relació entre “nacionalisme” i “cultura” a Catalunya. La burgesia catalana, històricament, ha oscil·lat del catalanisme més excloent i elitista a l’espanyolisme més ranci i centralista. En conseqüència, la reacció de la classe treballadora (per allò del “derrotisme revolucionari”) ha variat també entre l’internacionalisme apàtrida més estricte a les postures on convergien catalanisme i obrerisme. Actualment, en una Catalunya governada pel nacionalisme filo-feixista de Quim Torra, i la complicitat (encara que sigui per omissió abstencionista) d’una autoanomenada extrema-esquerra, d’extracció petitburgesa i intel·lectual, que desconfia d’un proletariat al que tendeix a culpar en privat del seu espanyolisme, les perspectives no són gaire favorables per a la última simbiosis política comentada.

La única opció, per aquells que la segueixin defensant, es desfer totalment el camí, començant de nou i trencant per complet amb tot el què significa el Procés i els seus acòlits. Recordem que inclús per Salvador Seguí, conegut per les seves postures catalanistes dins de l’anarcosindicalisme, el primer conflicte a resoldre era el que enfrontava als treballadors amb la burgesia de La Lliga. Les postures d’Amílcar Cabral, al defensar la pròpia renúncia als privilegis (i possibilitats de promoció personal dins l’estructura colonial) per estar al costat del poble explotat, segueixen la mateixa línia de combat.

                                                                                                                                                 

                                                                                                                                         Alma apátrida