Revolució, guerra i contrarevolució 1936-1939: crònica de la xerrada-debat amb el Grup Spartacus a l’Anònims de Granollers

I

El passat dijous, 24 de juliol de 2025 a les 18:30 hores, es realitzà a l’Anònims de Granollers (Ricomà, 57) una xerrada-debat titulada Revolució, guerra i contrarevolució 1936-1939 a càrrec del Grup Spartacus de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de la mateixa localitat. L’acte es va organitzar per commemorar el 19 de juliol: data senyalada per nosaltres, els anarquistes, però que ha anat perdent, mica en mica, la seva entusiasta participació. És evident que se n’ha parlat ja molt i s’han escrit rius de tinta sobre la Revolució Espanyola però, al meu entendre, és bona la iniciativa de seguir fent actes d’aquest estil tot i que, personalment, com a suggeriment, canviaria el format, comparant-la, per exemple, amb altres processos revolucionaris (a la CNT-AIT de Barcelona, fa uns anys, hi hagué un acte fent-ho amb la Vaga General contra el Cop d’Estat Militar a l’Uruguai de 1973) o buscant reflexions i connexions polítiques amb el present (hi hagué algun apunt, en aquest sentit, però jo miraria de que quedés reflectit, també, a la propaganda i en relació als ponents).

Tot això que estic dient, només són idees, que deixo anar a l’aire, com a crítica constructiva a fi de que aquesta commemoració pogués ser més atractiva i aglutinar més gent més enllà dels fidels de sempre. De totes maneres, i amb els apunts que he fet, valoro una iniciativa del Grup Spartacus que va omplir la Sala d’Actes de l’Anònims. En aquest sentit, un membre del grup recordà que altres recorden el 14 d’abril (els republicans) o el 18 de juliol (els feixistes). Digué, per exemple, que el primer és qüestionable perquè la República fou bastant desastrosa. Recordà que les masses proletàries aturaren el Cop Feixista. Es va voler recordar, en aquest acte, a l’històric militant anarquista, Octavio Alberola, mort el dia anterior a Perpinyà (algú que, per cert, voldria recordar que mai es va deixar condicionar pels xantatges de l’esquerra institucional a l’hora de criticar els règims de Cuba i Veneçuela). De fet va recordar, un dels ponents, que la primera presentació a l’Anònims (abans fins i tot d’obrir l’establiment) va ser el seu llibre L’anarquisme i l’acció revolucionària (1961-1974) escrit amb Ariane Gransac.

Un altre ponent va comentar que l’exposició que estaven fent del Granollers obrer i revolucionari al mateix local explicava els antecedents, des de 1850, que portarien al 19 de juliol de 1936. Per exemple, comentà que a la localitat hi hagué, en el seu moment, una Vaga General per evitar que els menors de 9 anys treballessin i després perquè no ho fessin els de 12 (a Anglaterra, comentà, s’arribaren a comprar els nens de les famílies sense recursos per escurar les xemeneies). Afirmà, sense embuts, que no tothom que va morir per violència revolucionària es mereixia viure ja que varis d’ells no eren persones “qualsevol”. Recordà que a Granollers, a la fàbrica de Can Comes, els obrers no tenien dret a beure aigua de la font que era del patró. Avui, afirmà amb ironia, tenim màquines de Coca-Cola. Encara que també digué que, si ampliem la mirada al conjunt de la humanitat, hi ha avui dia situacions iguals.

II

Els ponents recordaren que, abans de la proclamació de la Segona República, la CNT havia participat en el Pacte de San Sebastià amb altres forces republicanes. La gent pensava que la dominació de la burgesia i l’oligarquia terratinent s’acabaria amb el nou règim i la veritat és que va defraudar les expectatives: no hi va haver reforma agrària ni separació de l’Església i l’Estat. ERC era una força de la petita burgesia republicana (un ponent recordà, més endavant, que líders catalanistes com Francesc Macià havien fet campanyes contra els immigrants, d’altres zones d’Espanya, similars al que ha passat recentment a la localitat murciana de Torre-Pacheco). Durant la Segona República, es recordà, hi hagué un procés insurreccional per part dels anarquistes amb fets repressius com el de Casas Viejas i una conseqüent campanya abstencionista que afavorí la pujada al poder de la dreta.

Tot seguit es parlà dels Fets d’Octubre de 1934 que, en relació a Astúries, definiren com una de les més grans revolucions que hi ha hagut a Europa. El PSOE, afirmaren, no se l’ha prengué seriosament i els obrers asturians foren aixafats. Citaren també el conflicte a Catalunya per la “Llei de Conreus” entre la Generalitat i el Govern Central. Considerà la CNT que l’Aliança Obrera (on hi havia marxistes, trentistes...) s’havia creat en contra d’ella. Afirmaren que Francisco Ascaso arribà a fer un comunicat contra la convocatòria de vaga protegit per la Guàrdia Civil: contradiccions i paradoxes de la història que no s’han de deixar de recordar, digué un dels ponents. Recordaren, però, que, a Granollers, la CNT si que va participar als Fets d’Octubre i, en conseqüència, fou un dels llocs on el moviment tingué més força a Catalunya. Posteriorment, la repressió contra les esquerres fou molt forta i la CNT considerà, pragmàticament, que seria bo que guanyés les eleccions el Front Popular per alliberar els presos.

Un dels ponents digué que hi ha molt de mite amb el Front Popular: de fet, era una coalició fins i tot amb partits republicans moderats de centre que ni parlava de reforma agrària. El dirigent anarcosindicalista Joan Garcia Oliver considerà que si guanyava la dreta faria un Cop d’Estat des del poder i sinó des de fora així que la guerra era, de totes totes, inevitable. Els militants del Grup Spartacus recordaren que polítics com Casares Quiroga afirmaren “Si los militares se han levantado yo me voy a dormir”. Digueren amb sorna, doncs, que si aquest i altres personatges de l’estil eren els que, suposadament, havien d’aturar el Cop d’Estat que el poble espanyol estava arreglat. De fet, afirmaren que estaven més preocupats d’arribar a acords amb els facciosos. La CNT aconseguí armes, entre d’altres maneres, assaltant un vaixell que quasi provoca un enfrontament no amb els mateixos facciosos sinó amb la policia d’ERC: fet que demostra les prioritats dels republicans.

S’inicià un procés revolucionari a varis llocs d’Espanya. Es van perdre, però, places importants com Saragossa que era un feu de l’anarquisme: allà, afirmaren, els companys anarcosindicalistes no tingueren suficient determinació perquè confiaven en què un militar maçó no s’aixecaria en contra d’ells i no fou així. S’havia guanyat Madrid, Euskadi i Catalunya però es van perdre altres llocs com Sevilla (on els treballadors van resistir 10 dies). A Extremadura, durant la Segona República, hi havia hagut una de les ocupacions de terres més importants i els terratinents, a la que van poder, es van venjar produint un autèntic extermini. L’Antonov-Ovsenko, cònsol soviètic a Barcelona, es sorprenia parlant amb Andreu Nin, líder del P.O.U.M., de que tot (fàbriques, tramvies...) funcionés el dia següent. Recordar que Ovsenko, posteriorment, fou víctima de la purga estalinista ja que el consideraven massa influenciat per les relacions amb l’extrema-esquerra (anarquista i marxista) que havia tingut durant la Guerra Civil.

Un membre del Grup Spartacus digué que l’anarquisme, amb la crema d’esglésies, havia portat a la pràctica la “separació entre l’Església i l’Estat” que la República no havia estat capaç de fer. Un símil qüestionable, al meu entendre. La CNT es va decidir a col·laborar amb les altres forces republicanes. Fou una situació complicada ja que era molt difícil fer un procés deliberatiu. Es va crear una industria de guerra. La gent organitzada en milícies són les que van crear, en un primer moment, els fronts militars contra el feixisme. Largo Caballero va dir, obertament, que entregar armes al Front d’Aragó era entregar-les a la CNT i això el preocupava massa. Citaren la visita de la delegació marroquí, al Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, que proposà un aixecament contra Franco a la rereguarda a canvi d’una autonomia pel Rif: el projecte va ser aturat al Govern Central (també s’ha de dir, però, que aquest Comitè d’Acció Marroquí estava format per intel·lectuals sense gaire base social).

Un dels ponents, també, contextualitzà els fets històrics a Granollers: venien dels Fets d’Octubre amb participació de la CNT local, també el 1932 hi havia hagut una vaga amb el resultat de 40 presos, fou molt fàcil fer funcionar les fàbriques sense els patrons, Granollers tenia aleshores 12.000 habitants dels quals 4.000 eren afiliats a la CNT i l’Església tenia molt poder. El ponent feu un salt en el temps i afirmà que avui dia tenen molts centres religiosos a la localitat (catòlics, evangèlics i islàmics) i que aquest poder s’emmascara avui dia com un fet cultural (al meu entendre, insistí en la tesi d’Ateus de Catalunya que ja es va exposar, en una altra ocasió, a aquest espai). Va concloure que els anarquistes sempre estigueren a primera línia i cità la frase de Frederica Montseny que “Franco va fer un gran Partit Comunista” en relació a la propaganda que els hi va fer afirmant que era l’única oposició al seu règim.

Denuncià, finalment, a mode d’autocrítica, que no es reivindica el llegat de l’anarquisme ni pels propis anarquistes, com la fundació d’Escoles racionalistes, només ens centrem en el llegat d’acció directa perquè ens emmirallem amb la violència revolucionària.

III

Malgrat és un tema que ja s’ha discutit moltíssim hi hagué un bon debat al respecte. Fins i tot una mica de tensió al final ja que un dels assistents defensà, amb vehemència, la política del Partit Comunista durant la Guerra Civil i això no es va encaixar bé. La veritat és que no em vull repetir massa en reflexions que ja he fet en d’altres ocasions però faré alguns apunts: a nivell ideològic, la polèmica entre els anarco-individualistes del Grup Nervio i els anarco-comunistes del Grup Nosotros fou important i es saldà amb la victòria dels primers el que impedí “anar a pel tot” postura dels segons. També hi havia cert temor a que, si s’adoptava la postura de Nosotros, els companys llibertaris d’altres llocs d’Espanya, on la implantació del nostre moviment no era tan forta, poguessin quedar desprotegits davant de possibles represàlies.

També estava la qüestió que, a diferència d’altres processos revolucionaris com el rus on hi hagué una gran solidaritat dels sectors radicalitzats del moviment obrer, l’escenari internacional no era el més favorable amb l’hegemonia contrarevolucionària de la socialdemocràcia i l’estalinisme dins les files proletàries. Justifica això que la CNT i la FAI es decidissin per una solució hibrida fent constants equilibrismes entre les seves bases revolucionàries i els seus compromisos amb les forces republicanes, socialistes i estalinistes? No ho justifica, considero, perquè la revolució sempre obre escenaris socials i polítics imprevistos però si ho explica malgrat algun assistent no parés de mostrar la seva perplexitat davant el fet que un moviment obrer revolucionari poderós com la CNT acabés plegant-se a la petita burgesia republicana i renunciant a implantar el seu ideari.

Per altra banda, respecte algunes reflexions del Grup Spartacus, crec que s’ha d’anar molt en compte en llegir la realitat actual partint de la cosmovisió anarquista espanyola dels anys 30 o d’entitats ciutadanistes com Ateus de Catalunya (més aviat hauríem de mirar d’ampliar els nostres horitzons d’anàlisi a realitats socioculturals a les que, històricament, no ens hem acostat). Personalment, vaig fer referència a l’article “anti-clericalisme i anarquisme” de l’intel·lectual i militant anarquista italià Camillo Berneri que, en el seu moment, ja va criticar als anarquistes espanyols la seva vehemència anti-religiosa com un dels factors que havia provocat que la massa de fidels catòlics haguessin simpatitzat amb els facciosos. Evidentment, no vull negar que la fúria del proletariat contra l’Església estés justificada, pel factor de poder opressiu que representava, però no estaria de més rellegir la postura d’aquest company sobre el tema, fins i tot, de cara al present.

                                                                                                                                              Alma apátrida