Feminisme enreixat: Crònica dels “Diàlegs perifèrics sobre el feminisme descolonial i antiracista” a l’antiga Presó La Model

El passat dissabte 24 de novembre, em vaig acostar a un acte a Barcelona que es realitzava a la presó reconvertida en espai públic de La Model, en el marc dels actes del Dia per l’Eradicació de la Violència contra les Dones. La veritat és que tot i la causa justa que l’animava feia una mica d’angúnia la presència de tants agents de seguretat i vergonya aliena les paraules de Gerardo Pisarello posant-se en boca a l’anarquista Emma Goldman, gest discursiu paradigmàtic de com l’esquerra institucional actua com un forat negre que s’empassa qualsevol tradició revolucionària i antagonista. És com si l’antiga presó constituís una metàfora del constrenyiment socialdemòcrata, que empresona qualsevol iniciativa que pogués esdevenir revolucionària, per acabar estavellant-se contra els murs del cretinisme institucional. Per l’antic pati de la presó hi deambulava una persona amb els peus descalços repetint velles lletanies de la presó i vigilat de prop pels agents frenètics dels walkie-talkie.

En aquest tètric i programat ambient es va organitzar a una sala d’actes del fons del pati uns diàlegs sobre feminismes de la perifèria del sistema-món, que diria Immanuel Wallerstein, amb companyes mexicanes, dominicanes, senegaleses i marroquines que van exposar vàries interessants idees com la necessitat de recuperar la història de les heroïnes de la independència a Llatinoamèrica, la de les societats matriarcals de l’Africa Negra d’abans de la colonització europea, de plantejar-nos els privilegis que podem tenir pel fet de ser d’una religió o fenotip hegemònic o nivell d’estudis determinat i, també, es va qüestionar la dificultat en la convalidació d’estudis internacionals com una forma de racisme acadèmic-institucional. Concretament es va parlar de les heroïnes Micaela Bastidas (1745-1781) i Bartolina Sisa (1753-1782) que van ser, respectivament, muller de Túpac Amaru i codirigí el moviment independentista fins que va ser penjada a la forca a la ciutat peruana de Cusco i, l’altra, guerrera aymara que va dirigir la lluita, conjuntament al seu marit Tupac Katari, d’uns 40.000 indígenes contra l’ocupant espanyol.

Es van plantejar també idees interessants com cert paral·lelisme amb la colonització romana dels pobles europeus senyalant que la costum de dissenyar les llars de forma quadrada i compartimentada en habitacions arranca d’aleshores, doncs, els pobles ibers anteriors a la invasió es reunien en forma circular i, això, era paradigmàtic d’una forma d’entendre la organització política de la societat de forma assembleària. Posteriorment es va passar a les intervencions del públic on es va plantejar un desig de conèixer més a fons la història i biografies d’aquestes lliutadores i guerreres silenciades (de les que en aquest text se n’han apuntat dues però que, de fet, n’hi ha moltíssimes més), es va plantejar una crítica respecte a que aquestes heroïnes podien pertànyer a posicions socialment elevades de les seves respectives societats i, en conseqüència, faltava, al seu entendre, una articulació d’aquest feminisme descolonial amb el discurs de classe.

I finalment, i en certa manera relacionat amb la intervenció anterior, una crítica a cert discurs del feminisme descolonial que tendiria a idealitzar les societats matriarcals anteriors al colonialisme, destacant que, per exemple, a la societat Ibo de Nigèria les dones que participaven als poderosos “Consells de Dones” no eren totes sinó les que posseïen el títol honorífic d’Ogbefui que anava lligat al poder econòmic (com explica la feminista nigeriana Ifi Amadiume a la seva coneguda obra Hijas que son varones y esposos que son mujeres: Genero y sexo en una Sociedad africana) o com, per exemple, el líder revolucionari kurd Abdullah Ocallan basa el seu feminisme en el poder de les antigues sacerdotesses mesopotàmiques sense que, per descomptat, l’accés al sacerdoci fos igualitari.

També es va remarcar, respecte a la dificultat de les convalidacions acadèmiques, la ignorancia racista que demostren alguns empleats de la Universitat quan qüestionen les capacitats de les alumnes provinents d’alguns països en vies de desenvolupament com, per exemple, Mèxic quan, de fet, i si tan els hi preocupa els estàndards acadèmics internacionals, la Universidad Nacional Autónoma de Mexico (UNAM) està per sobre de la Universitat de Barcelona (UB). Les conferenciants van respondre algunes qüestions plantejades en relació a que no es podia desacreditar el paper de les heroïnes llatinoamericanes per la seva classe social o que algunes autores feministes, tot i provindre de països de l’anomenat Tercer Món, podrien estar mirant les seves societats d’origen amb unes “ulleres colonialistes”. Alguna persona també va mostrar el seu enuig perquè, al seu entendre, alguns homes estaven acaparant el debat respecte el qual es va demanar disculpes i es van escurçar les intervencions dels respectius.

Personalment considero que és problemàtic l’articulació del “feminisme de classe”, d’arrel marxista o anarquista, amb certes corrents del “feminisme descolonial” que defensen, al meu entendre, una mena de “feminisme neo-tradicionalista” en contextos socials on no es qüestionen certes jerarquies. Per altra banda, tampoc vull negar que el primer no caigui, o no hagi caigut en nombroses ocasions, en el parany de voler fer passar pel sedàs occidentalitzador a pobles i cultures amb històries i vivències diferents, i que han d’iniciar les transformacions pertinents des de la seva pròpia experiència de lluita, sense haver de copiar fil per randa la d’altres contextos imposats.

                                                                                                                                                                           Alma apátrida