José Tomás Boves, Amilcar Cabral i el Procès català com a paradoxa de classe

I

Dins del discurs anti-imperialista tradicional de l’esquerra llatinoamericana, considero que, sovint, s’ha utilitzat una idea “popular” de “nació” (per oposar-la als sectors privilegiats autòctons que s’entenen com a “entreguistes” als interessos, fonamentalment, d’Estats Units) però no ha estat tan freqüent la “deconstrucció” del mateix imaginari nacional, entenent que aquest amb els seus elements mítics, també ha estat funcional a aquesta dominació imperialista. Per exemple, en quan al nacionalisme veneçolà (del qual l’Exèrcit n’és el principal pilar històric) s’ha construït una mitologia al voltant de Simon Bolivar i el seu “Ejército Libertador” com a redentor del poble (fins el punt que l’actual se’n considera hereu quan, en realitat, ho és del dictador germanòfil Juan Vicente Gómez qui el creà als anys 20) obviant el fet que, en un primer moment, esclaus negres, mestissos i indígenes es van aliar amb la causa del rei Fernando VII per pura oposició, amb altes dosis de visceralitat i d’odi, a un projecte independentista encapçalat per la oligarquia criolla.

Els liderava l’asturià José Tomas Boves qui va infringir severes derrotes al “Ejército Libertador”: els fets es coneixen com la “Rebelión Popular de 1814”, a partir de l'obra de l’escriptor veneçolà Juan Uslar Pietri. De fet, no va ser fins l’aparició de José Antonio Paéz (cabdill popular independentista que seria el primer President de la República, contravenint el somni grancolombià de Bolívar), després de la mort en combat de Boves, que les masses oprimides (que abans havien lluitat amb ell) es passen a la causa patriota, fent-se evident que la “causa nacional” tenia poca importància davant del conflicte de classes, sinó ens causaria estupor aquesta facilitat per canviar-se de bandera amb la qual entregar la vida al camp de batalla. Aquesta lliçó ha estat apresa per alguns sectors del chavisme popular veneçolà que han començat a reivindicar el llegat del reialista Boves convertint l’imaginari nacional en una paradoxa.

II

El passat 27 de setembre de 2017 a un barri obrer de Tarragona alguns veïns, conjuntament amb membres de l’extrema-dreta espanyolista, van començar a arrencar cartells que militants de l’Esquerra Independentista hi estaven col·locant. També, seguint la mateixa lògica, els veïns de la comunitat gitana gironina de Villaroja, més o menys per les mateixes dates, van omplir els seus carrers de banderes i murals nacionalistes espanyols. Es tracta de casos aïllats o són l’expressió de l’augment de l’espanyolisme filofeixista, quan no feixista del tot, entre la classe treballadora i sectors marginats catalans com assenyala l’augment del suport a Ciutadans a les àrees metropolitanes? Estem vivint la nostra particular versió “light” de la paradoxa social i ideològica que significà a Veneçuela la figura de Boves? És també l’anomenat “Efecte Rufián”, el lleuger augment de l’independentisme a municipis com Cornellà o Santa Coloma de Gramenet, una versió electoral i descafeïnada del paper jugat per José Antonio Paéz?

Recordem, però, que aquest últim no va triomfar fins la desaparició física de Boves, i Inés Arrimadas i el seu partit no semblen en absolut disposats a desaparèixer de l’escena política catalana. Però com pot ser que la classe treballadora i els sectors marginats estiguin defensant una opció feixista que va, objectivament, en contra dels seus interessos? No era el feixisme, i Ciutadans en representa una versió “cool”, una ideologia de les classes mitjanes? El cert, és que el peronisme argentí (contravenint l’anàlisi clàssic del marxisme) fou una mena de “feixisme obrer” sustentat, en bona part, en un sindicalisme burocratitzat que havia abandonat tota idea de revolució. El mateix va passar a Mèxic, en els seus inicis, amb el PRI. La base sociològica del primer eren, en bona part, treballadors emigrats a Buenos Aires des de l’interior que la classe mitjana anomenava despectivament “cabecitas negras”.

I de la mateixa manera que, al llarg de la seva història, el peronisme va passar progressivament del corporativisme de Perón i Evita al neoliberalisme de Menem (fins l’aparició del progressisme kirchnerista), Ciutadans va començar presentant-se com un partit de centre-esquerra, que deia defensar els interessos d’una població obrera castellano-parlant (històricament marginada per un catalanisme burgès, que va gestionar la crisi econòmica dels 70 i es va immutar davant l’elevat atur dels 80) per acabar virant cap a una forma de criptofeixisme cada vegada menys acomplexat: és similar al que l’hi va passar al seu antecedent ideològic, el lerrouxisme, que va començar disputant-li la classe treballadora a l’anarcosindicalisme amb un verb republicà i anticlerical encès per acabar recolzant el cop d’Estat Militar feixista del 18 de juliol de 1936.

III

Quin ha de ser el paper, doncs, de les minories revolucionàries davant d'aquesta realitat paradoxal? En un article de Lluís Rabell, que tot i que reformista diu alguna cosa interessant, s'afirma que el vot obrer i metropolità a Ciutadans és una expressió de la lluita de classes sota una forma ideològica que interessa a les classes privilegiades, de la mateixa manera que al rei Fernando VII l’hi interessava l’actuació de les tropes de Boves a la guerra civil veneçolana de 1814. Crec, llavors, que hem d’entendre l’animadversió que genera el procés, en amplis sectors del proletariat, com una forma “sublimada” de protesta de classe (Freud parlava d’aquest concepte per assenyalar que un “desig ocult” es podia exterioritzar sota una altra forma). Aleshores, el nostre paper hauria de ser contribuir a clarificar aquesta protesta, a que s’expressi sota una forma revolucionària i anticapitalista, però mai a negar-la. No crec, doncs, que les organitzacions i individualitats anarquistes que decideixen participar als Comités de Defensa de la República (CDR) estiguin contribuïnt a aquesta clarificació sinó que poden reforçar aquesta “ideologia sublimada espanyolista” al apartar-se del camp proletari i “llançar-se als braços” d’una classe mitjana amb uns prejudicis socials fortament sedimentats.

De fet, Amilcar Cabral (dirigent independentista de Guinea i Cabo Verde) comentava que la revolució es produïa, adaptant les idees de Marx i Lenin al context africà, quan els estrats mitjos renunciaven als seus privilegis, “suïcidant-se com a classe” i renaixent com a força emancipadora al costat del proletariat i les capes marginades (estava pensant en l’èlit negre occidentalitzada que ocupava càrrecs en l’administració colonial: avui dia, de forma similar però no idèntica, el funcionariat de la Generalitat es troba entre les principals bases socials del procés català). No crec, però, que dins de les organitzacions “populars” del procés s’estigui produint un procés similar, una “renúncia altruista” com diria Durkheim en favor de la majoria social, i una de les proves n’està en què els CDRs que van participar en la vaga general feminista del 8 de març d’aquest any, pràcticament es poden comptar amb els dits de la mà, en contraposició a la forta implicació que van tenir en la patriòtica del 8 de novembre de 2017.

Per tant, si el fet, d’optar per la classe treballadora ens fa “contaminar-nos” de certes idees espanyolistes que orbiten al seu si, això no ens ha d’acomplexar davant les crítiques ocioses que podem rebre, doncs són els “handicaps” inevitables d’estar on s’ha d’estar que, en tot cas, hem de contribuir a superar “des de dins” d’aquesta classe. Els demés ja s’ho faran naufragant dins del marasme dels prejudicis socials disfressats d’independència.

                                                                                                                                                                           Alma apátrida